L'utopia televisiva dels clubs.

El Reial Madrid i el Barcelona s'arrisquen a que decaiga l'atractiu del campionat espanyol per als espectadors si no accepten compartir de manera més equitativa amb els seus rivals els ingressos per drets de retransmissió (….) Lo que a la llarga podria convertir a La Lliga en un producte de difícil explotació, repercutint negativament en l'economia d'ambdós clubs.

Eixe paràgraf ha sigut extret d'un estudi realitzat per Sport+Mark al maig de 2010. Altre estudi de la mateixa empresa, arreplegat per eleconomista.es diu que la Premier League i la Bundesliga, com bons productes que són, golegen a la lliga i al Calcio en quant a retorn publicitári, atorgant-los millors patrocinis als seus clubs. Tenim un problema. som conscients d'això, però ens neguem a solucionar-lo. La lluita oberta per la negociació del pròxim pastís televisiu frega l'espantall. 20 clubs de primera, conscients de la pèrdua de competitivitat i potencial que pot suposar donar un pas en fals en este assumpte respecte als seus homòlegs europeus, estan més preocupats de regar els seus egos que de salvar el futur de la competició.

L'actual LFP no és atractiva per a quasi cap mercat mundial. En França soles una plataforma digital té els drets de la Lliga BBVA. La majoria de jornades no emet cap encontre en directe. Els partits dels dissabtes a les 22:00 h són televisats en el millor dels casos amb 40 minuts de retard. Canal+ Sport utilitza el campionat espanyol de farciment, l'única possibilitat de veure partits en viu és que cap altre match, inclús francés, coincidisca en horari amb els partits espanyols. Algo similar a lo que fa GolT amb el campionat lús i la Ligue1.

L'únic mercat televisiu que la LFP explota és el sud-americà. Gol TV, ESPN, PSN, FOX i TyC Sports són algunes plataformes digitals que tenen els drets de retransmissió i resums. La seua aportació econòmica és escassa, i no reuneixen grans audiències a causa del handicap dels horaris. Depèn del dia un mexicà pot estar veient un Màlaga – València el diumenge a les 11 del matí.

Davant este panorama els clubs han tancat un esborrany de mínims. En el pitjor dels casos, seguint els paràmetres de la pròpia lliga, el contracte col·lectiu que es signarà en 2014 sempre deurà de ser igual a l'actual (entorn dels 650/660 milions) Encara que l'organisme que presideix Astiazarán està convençut de poder arribar a els 900 milions d'euros. Segons la proposta de Barça i Madrid, que sembla haver convençut a la resta de clubs, el repartiment seria piramidal. Un 34% fix per a ambdós, sense condicionament algun. El 11% per a Atlètic i València. La resta es repartiria a parts iguals entre els altres clubs, sumant variables en funció d'audiència, nivell esportiu...etc.

Com és possible que accepten açò?.

Lo lògic seria que tot club que es precie repudie este acord. Però la realitat ens duu a topar-nos de front amb un impossible. La fratricida guerra de Roures amb Sogecable ha dut al futbol espanyol a un punt sense tornada. El contracte que tenia signat TV3 amb el FC Barcelona ascendia a 66 milions d'euros, més iva. Similar al que Digital+ va signar amb el Reial Madrid. Entorn a un 50% menys era el que percebien València i Atlètic dels seus ens autonòmics. L'única basa de Mediapro para llevar-li els drets del futbol a PRISA era fer saltar la banca. Els 120 milions d'euros signats per ambdós clubs, juntament amb la discriminació que van patir la resta per part de la productora de LaSexta, fa que la negociació col·lectiva igualitària siga una quimera.

A això cal unir-li la proposta alternativa dels que es fan cridar els pares del repartiment just. Este grup format per Sevilla (el qual comanda) Vila-real i Athletic, enarborant de forma demagògica la bandera de la igualtat, apliquen allò de qui reparteix, es duu la millor part. La seua proposta no és més que una fórmula dissenyada a mida, amb l'única fi de donar com grans vencedors als promotors. El rebuig del grup dels modestos és clar, l'oferta llançada per Florentino Pérez quasi multiplica per dos els emonuments dels menuts, és a dir dels 12 milions actuals a prop de 24. Mentre que el suposat repartiment just dels discordes, deixa als més febles en la mateixa situació que en la qual es troben en l'actualitat, solament augmentarien en 4 o 5 milions el seu contracte. Amb un agreujant. Que les seues diferències amb la classe mitja es veuria augmentada.

Que proposa l'oposició?

L'esborrany Del Nido proposa un repartiment del 40% a parts iguals, distribuint la resta segons la classificació històrica (sumant tots els punts aconseguits en lliga des de 1928), més les ultimes cinc campanyes disputades. Deixant els paràmetres d'audiència en últim lloc. Un model fabricat a la calor d'uns bons anys esportius d'estos equips, que penalitzarien a València i Atlètic.

Certament és un contracte més igualitari a l'actual, i al proposat pel Reial Madrid. Però impossible de complir. Si els dos grans continuaren amb els seus antics contractes amb la proposició del Sevilla passarien de 66 milions a 90. Per contra, després de la signatura amb Mediapro, faria que els seus actuals ingressos de 120 milions es reduïren a 90, en lloc d'augmentar a 140, que és el que ingressaran per TV si el repartiment proposat per madrilenys i catalans arriba a bona fi. Això si, els andalusos contarien amb uns ingressos propers als 45 milions, pels poc menys de 30 que rebran amb el model Florentino.

Realment n'hi han alternatives?

Cal tindre en compte que la problemàtica sorgida arran dels nous contractes signats en la 08/09, fa que cap model aplicat a altres lligues (anglesa, italiana..etc) siga exportable al nostre campionat. Solucions hi ha, voluntat per arribar a elles no. Entotsolats en aconseguir cadascú el seu millor tros de pastís els clubs de la lliga espanyola signaran la seua sentència de mort mentre no siguen conscients que en esta batalla, no pot haver vencedors ni vençuts. D'entrada, llevat que les previsions de la LFP es complisquen i s'aconseguisca un contracte de 900 milions, els grans de la lliga francesa, italiana i anglesa, van a ingressar més per drets de TV que València i Atlètic de Madrid.

A açò cal sumar la nul·la explotació del marqueting de les nostres societats anònimes en comparació dels nostres competidors directes, i el producte poc atractiu per als mercats internacionals que resulta el futbol espanyol. El llarg termini es presenta preocupant. Una lliga monopolitzada, gens competitiva i sense atractiu algun en el mercat exterior repercutirà en un menor nivell d'inversió de les marques, lo que es traduirà en pitjors patrocinis. El que és el mateix, menys ingressos.

consulta l'últim estudi de Sport Mark sobre el patrocini de samarretes, on els clubs de la LFP están per darrere de les grans lligues. Click ací (PDF)

Ja en l'actual escenari, el nivell d'ingressos per patrocinis de les samarretes és inferior al de totes les grans lligues europees. En estes condicions competir en el mercat de jugadors i en competició internacional a llarg termini es va a presentar tan utòpic com intentar superar a dos equips que ingressen 300 milions més que tu. És el que hi ha, perquè és el que hem volgut que haja. En 2001 els ingressos anuals del VCF ascendien a 76 milions d'euros, pels 120 del Reial Madrid. Quasi 10 anys després, el club de la capital supera els 400 milions d'euros. Mentre nosaltres tancarem el passat exercici amb 83 milions d'ingressos ordinaris (font Deloitte). Preguntem-nos en que hem perdut el temps i perquè la marca VCF no ha estat explotada comercialment com cal. Hem perdut el tren, i ho hem perdut per a sempre.