Més que una victòria.

El triomf del València diumenge passat en Mestalla davant el Vila-real suposa algo més que haver vençut a un incòmode veí. Les quatre temporades de triomfs, i fins i tot d'humiliacions, perpetrades pel conjunt groc tant en el Madrigal com en Mestalla tanquen molt de simbolisme, al igual que la contundent mostra de superioritat amb la qual es va imposar el VCF en el derbi valencià.

Eixe quasi lustre de domini groguet és una mostra de la flaqueza de l'esquadra blanquinegra i de la desídia en la qual es va instal·lar just després d'aconseguir els últims èxits en 2004. Un domini coincident amb l'entusiasta i poderós auge del menut rebel i l'inici de la més absoluta decadència del gran. Espartaco contra Roma.

Per les formes i per la manera, el 4-1 que va reflectir el marcador del vetust estadi de l'avinguda de Suècia suposen més que tres punts. És la signatura de tota una declaració d'intencions i l'inici d'una dura travessia per al conjunt castellonenc, embardissat en la recerca d'una nova identitat.

Eixa transició la coneixem molt bé per estes terres. La marxa de Benítez va fer caure al club en una espiral de confusió i de perduda d'identitat que implicà múltiples guerres internes. Sent les circumstàncies ben diferents per allà dalt, i ja que la ínsula auto-destructiva soles és exclusiva de la capital del Turía, per la plana el camí cap a una nova identitat transcorrerà en pau en lo social, però implicarà un alt preu en l'esportiu.

Encara queda un compte pendent. Massa vegades i massa seguit el VCF ha fregat, sent condescendents, el ridícul en el Madrigral. Un camp que ni en temps en els quals el Vila-real era un recent ascendit, en busca d'una salvació agónica, es va ser capaç de donar la talla.

L'historial de decepcions i afrontes que arrosseguem, fa que el dubte sempre estiga present, evitant la confiança plena en quant a la fiabilitat de l'equip en el que resta de temporada, i més en any de mundial. Gat escaldat fuig de l'aigua calenta, encara que açò pinta molt bé.