Còmodes.

Anit amb una magnifica frase Fermí Rodriguez va definir a la perfecció l'actitud de l'equip en el partit, en la copa i en altres circumstàncies similars. “Se senten massa còmodes en la tercera plaça”. En circumstàncies similars el VCF mai seria tingut en compte estant a 13 (Vila-real) o 16 (Atlético) punts del tercer, ni tan sols el posseïdor de l'ultima plaça d'accés directe a la màxima competició europea ens consideraria un rival seriós. No obstant això, ací, com el mal ciclista escapat del pelotò, no fem altra cosa més que mirar cap arrere de forma incessant, per a mirar al novè i al onzè amb l'única finalitat de vanagloriarse.

Eixa actitud, venuda tan incessant com estúpidament, contribueixen a crear les circumstancies necessàries per a què ocasió darrere d'ocasió, i sempre a conveniència del grup de privilegiats, es deixen escapar oportunitats. L'ambició, que brilla per la seua absència, implica pressió,de la qual fugen. M'entres la sensació general siga la del deure més que complit ( i amb honors), per molt que estiguem a tres punts de la segona plaça mai la ocupàrem.

No seré jo qui carregue les tintes contra l'entrenador, encara que tinga una actitud massa contemplativa per a ocupar un càrrec en les altures. Bàsicament la xafogor del passat diumenge cal atribuir-lo al pasotisme de l'onze titular. Començant per Villa, que soles va jugar per a ell, passant per Albelda, que va ser incapaç de parar un taxi, per a acabar amb Miguel, que incomprensiblement contínua jugant en este equip amb l'adulació del respectable, la mateixa que no tenen altres.

Fins a indignant va ser escoltar a Navarro posar com excusa el viatge, la calor i no se quantes coses més per a justificar-se. Llàstima que lo del Heliodoro no fora una excepció, sinó més be una regla que es compleix amb massa reiteració, ja que el sainet li hauria quedat de cine, i probablement haguera sigut aplaudit des de les atalaies afins al règim. Com ho són els no canvis de Emery.

Graciós com a poc, que sempre que es qüestiona la no entrada d'un determinat jugador per un altre, en una de les seues últimament criticades substitucions, el protagonista o patisca un procés febril o haja patit hores abans del encontre una misteriosa gastroenteritis. L'autor material de l'excusa deuria canviar de registre, comença a fer olor. Tampoc passa res perquè el míster tinga idees no concorrents amb el gust del públic, se li paga per a això i no per a acontentar a tot el món, que és l'única cosa que pareix que li preocupa. Deixem-nos de justificacions infantils.

Aspai amb la UEFA, que pot ser la tomba en la qual siga enterrat Unai. La seua renovació no arribarà solament amb una bona lliga, la forma de caure, o de tirar, Europa, pot suposar la seua eixida del club a final de temporada, i l'escenificació massiva del rebuig cap a la seua figura per part de la graderia.

El conformisme ja està ací.