Aquells meravellosos anys.

De la vergonya d'un xiquet per vore com el seu equip havia acceptat una prima per guanyar a un rival que es jugava el títol de lliga contra el Dream Team, tot just uns anys després d'haver ascendit a primera després de mig segle absent, va arribar una final de copa, la de l'aigua, que suposaria el principi de la fi d'una era fosca.

És inevitable intentar ordenar aquells confusos records d'un València de blanc, indulgent e incapaç de rendir a pesar de contar amb bones plantilles, sense associar la clàssica olor a ranci i naftalina a aquella etapa. Amb les transcendentals preguntes que em feia, de perquè el VCF mai donava la cara en la lliga, tement créixer sent aficionat d'un equip que mai aspiraria a res, va arribar un canvi, confús per a un xiquet d'aquell temps, que va portar, per primera vegada, la sensació real de que era possible guanyar allò que solament veia possible en somnis.

Parlar de dècada en 2010, és tècnicament erroni, ja que mai va existir un any zero, per tant caldria esperar a 2011. Encara que tirant arrere en el temps, podria ser injust posar Sevilla 99 com data d'inici, ja que aquell penal fallat per Djukic, amb la corresponent i vergonyosa celebració de González, va ser el detonant que va donar pas a tot lo demés. Esta dècada no podria ser entesa sense l' irrupció de Paco Roig, el despertar que va portar amb ell, i lo que va succeir després.

Si aquell 26 de Juny de 1999, amb setze anys i en les portes de Mestalla esperant entrar per a presenciar la final de copa, m'hagueren dit que tot just uns mesos més tard voria al meu equip jugar una final de la copa d'Europa, i que solament un any després repetiríem, probablement haguera qualificat de llunàtic a qui m'ho haguera dit. Per no dir en lo que haurien pensat generacions més veteranes que van viure en les seues carns el descens, l'època de Kempes o el triomf en la Recopa.

Intentar trobar alguna lògica a este torrent de triomfs, com moltes coses de les que passen en el València CF, és impossible. Ja que no va ser fruit d'una milionària inversió, ni d'una bona gestió econòmica. Tampoc ho va ser d'una planificació esportiva, ja que mai es va planificar, més be tot el contrari. Si haguera alguna raó caldria concloure, que va sorgir per generació espontània.

Hui dia ajuntar en un mateix onze als millors jugadors que han passat per este club en els últims 11 o 12 anys, soles podria ser possible si es contara amb el patrocini d'algun dels moderns magnats que han irromput en el món del futbol en els últims temps. Inclosos els seus entrenadors. Quedant sempre, com nota negativa, els gestors. Mai van saber estar a l'altura que requerien les circumstàncies.

Des de finals dels noranta, es va aconseguir el més difícil encara. Una progressió que en aquell estiu de 2004 pareixia vindre acompanyada de fonaments, un aspecte tan fonamental com escàs en la història d'este club. Quan tots pensàvem que l'arribada de la família Soler podria suposar el gran salt, el definitiu, va acabar convertint-se en altra etapa ruïnosa, l'enèsima, en la història d'esta entitat després d'uns fugaços, però intensos anys d'èxits esportius.

I en eixes estem. Davant l'incertesa present, estem altra vegada en el famós cicle de sequera i penúries tan característic en la història del València després de sonades conquestes?. Açò va començar per a no parar mai, igual que els lents però constants moviments que donen forma als continents?. Si iniciem cicle negatiu, serà tan llarg com els anteriors, o soles durarà una legislatura?.

El VCF és un fidel reflexe de la festa fallera. Les bones notícies tan prompte arriben com desapareixen, els èxits que tant suor i esforç costen aconseguir, són dilapidats en qüestió de minuts. Els pics són una constant en el gràfic històric del club, sense terme mig.

Amb els dits d'una mà es poden contar els clubs que superen esta dècada protagonitzada pel valència, tan silenciada, tan poc venuda i tan poc explotada, com ho són tots els aspectes positius d'esta entitat. Tanquem deu anys que ja són carn de llibre d'història, e iniciem altres deu, que culminaran amb el centenari del club. Altres deu anys per escriure, que es presenten en el seu inici foscos com el carbó.

Esperem que lo millor de la passada dècada, siga lo pitjor de la que s'inicia.