L'obsessió del Arsenal

Al llarg de l'història, en les entranyes i secrets que conformen els designis dels clubs de futbol estrany és no trobar alguna ferida sense cicatritzar o algun trauma esportiu insalvable. Estos esdeveniments arriben a marcar l'esdevenir i la idiosincràsia de molts clubs o aficions.

Molt es parla de la mística anglesa, majoritàriament s'adorna massa i s'exalten ha categoria, que potser no les meresquen, fets sense major transcendència. Una d'estes podem trobar a la vora del Emirates. L'obsessió dels gunners per fer-se amb un ceptre europeu no els ve de nou, el seu pas pel vell continent s'ha caracteritzat per fracassos més que per èxits, encara que també els hi ha.

A pesar dels seus bons equips i de la seua transformació futbolística, recordem que l'Arsenal ha estat sempre famós pel seu futbol ferri i tosc, evolucionat de la mà de Wenger a l'alta escola, quasi mai ha triomfat en competicions europees. La seua mala pata per a guanyar finals es remunta a aquell maig de 1980, i en la seua competició estrel·la, la Recopa.



La final perduda davant el València de Kempes, Botubot, Solsona, Bonhof, Carrete..etc seria un preludi de les moltes que encara li esperaven per patir als supporters del vell Higbury.



14 anys després, el club insigne de la capital de l'imperi va tornar a disputar una final continental, a Copenhaguen, contra el Parma (campió vigent). Aquella final no es va escapar, a pesar de ser inferior als italians (Sensini, Zola, Asprilla..etc) durant tot el partit, menys el gol, tota la resta va córrer a càrrec de l'equip italià.



Potser, la més famosa de totes, va ser la de Paris, un any després el conjunt britànic estava disposat a revalidar el titul, fins que va aparèixer Nayim i el focus que enlluernà a Seaman.

encara hui dia l'afició del Emirates espera la seua oportunitat per a regnar en el vell continent, de les seues 5 finals, solament ha aconseguit guanyar una, i no va ser mereixedor d'ella. Serà este el seu any europeu?.