Article publicat en Sentimentche el 1 de Maig de 2008
Els carronyers, animals que s’alimenten de carn morta, poden aplegar a ser inclús, animals, insectes, o bacteris, simpàtics, que fan un treball desagradable, però necessari per al bon equilibri del mon animal. El problema ve, quan traus al carronyer del seu habitat natural, el poses una corbata, i un micro davant. Ahi , els animalets, ja deixen d’ocupar un lloc lloable en el mon, respectable, i necessari, deixen de ser una solució, per a convertir-se en un problema.
Que al voltant del València, sempre han hagut interessos enfrontats, guerres intestines, i demés bazofia putrefacta, no es cap novetat. Però estic veient, amb una gran preocupació, com el nivell de merda esta pujant a passos agegantats. S’està cuinant una guerra mediàtica, amb el VCF com excusa, i com a ninot de drap al qual tirar-li totes les fletxes. Tal volta, la situació actual del equip en la lliga, esta frenant a molts mitjos de comunicació, i a molts periodistes, que amb prudència, estan afilant els sables, i engreixant els canyons, per a obrir foc a discreció, quan la treva imposada per la ONU (VCF) toque al seu final.
Que grups mediàtics, i periodistes, es maten entre si, en condicions normals, seria per a celebrar-lo, ja que no hi ha desgracia més gran en este mon, que suportar a tant de fardatxo ficat a periodista esportiu… i quin suplici, d’amunt parlant del VCF, quins éssers mes menyspreables, i quina gent més censurable. Que el nivell del periodisme valencià siga inferior a la capacitat física d’un cuc de terra, es palpable, però el problema està quan van a usar al VCF, com a escut, uns, com arma, altres, i com ariete, els de més enllà. Este conflicte, per desgràcia, te pinta de no ser una simple tempesta d’estiu, una mes… la cosa pinta seria, i te moltes possibilitats d’allargar-se en el temps, tant, que ni el conflicte d’orient mitjà. El desencadenant d’esta guerra entre periodistes, te , com no, com a protagonistes a jugadors, defenestrats, i defenestrables, i a interessos varis, relacionats amb el club, lo qual vol dir, que la guerra va a aplegar a tots els estaments del valencianisme, amb l’únic fi, de crear “clans” que apleguen a odiar-se mútuament, i perpetuen la seua guerra bizantina per a la resta dels segles.
Això va a suposar un VCF del futur, més dividit que mai, si ara ja ho esta, encara que siga poc, la divisió va a multiplicar-se per 5, o eixe es l’objectiu. La veritat es que un, no sap com afrontar esta imminent guerra mediàtica, que esclatarà en quant l’equip baixe a segona, o es salve, però que ja es inevitable. No tinc trinxera, ni un exercit al qual poder dirigir cap a la neutralitat i el trellat, així que , la veritat no se que fer. Si en esta part del desert valencianista en el que me trobe, algú m’escolta, soles li puc dir, que firme l’armistici, però se, que això es massa demanar. Si algú vol vindres amb mi, jo estaré en Suïssa, país neutral, suficientment lluny, com per a que no m’arribe cap bala, i suficientment lluny, com per a vore les coses amb perspectiva, i saber assenyalar amb el dit acusador als responsables, sense caure en la irracionalitat del posicionament. Per a mi l’únic clan al que me dona la gana pertànyer es al del VCF, no al d’un mig de comunicació, ni al d’un jugador, ni al d’un periodista. Si voleu matar-vos, ahi teniu el camp de batalla, però deixeu al VCF en pau, que no es vostre, ni tan sols el sentiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada