Quan Alex Ferguson va deixar el Aberdeen, després de guanyar 3 lligues, un doblet, i dos recopes, el Manchester United vivia en la melancolia, anclats en el passat, benagloriant-se del seu passat, sempre amb el record dels Busby Boys. Un club anquilosat en la nostàlgia, que llevat d'alguna copa anglesa perduda en l'historia, des de la final de Wembley, davant el Benfica, el United no havia guanyat cap títol, 30 anys en blanc en la lliga, i fent unes temporades, similars a les actuals del Everton, i Aston Villa.
Quan la Premier League, va obligar a tots els clubs a convertir-se en Societats empresarials, i a professionalitzar-se en tots els seus estaments, vingué la transformació d'un club de província, subordinat al Liverpool, acostumat a vore triomfar al seu germà menut, el Nottingham Forest, amb un terç dels recursos que tenien ells. El secret del United no ha sigut mai tal, simplement han fet les coses be, han treballat amb esforç, mes que ningú, sabent que tenien un desavantatge considerable respecte als demès. De la ma de Ferguson, el Manchester United, va començar un treball de cantera, que va tindre els seus fruits, sempre acompanyats de jugadors jovens, i ambiciosos, vinguts d'altres equips de la premier, que no tenien cap nom , ni cap cartell. A partir d'això i recolzant-se en una generació d'or, el club va construir els seus ciments.
En Old trafor, mai , ningú ha soltat un "si fitxem a este , mos maten", simplement l'han fitxat, ni tampoc han qüestionat l'incorporació d'un jugador després de passar-se nits de sopar amb periodistes, que han fet equivocar-se en les decisions a accionistes, en un principi , disposats a pagar 2000 milions per un davanter camerunès molt prometedor, simplement per medrar, i figurar. Ni tampoc, cap director esportiu, quan dos dels seus subordinats els ha portat informes sobre jugadors jovens, i amb una excel·lent provenir, ha amagat els informes en un calaix, per enveja ni rencilles amb ells, per ser els favorits del entrenador, amb el qual no te portes massa be.
El United ha sabut aprofitar les oportunitats històriques que han passat per la seua porta, oportunitats que en el VCF estem acostumats a tirar al fem. Quan el United ha tingut la possibilitat de fitxar a un jugador de 16 anys, esmirriat i de nom estrany, l'han fitxat, no han dit "si portem a este mos tiren al riu" (Pelé). Tampoc, cap dirigent ha soltat "jo no pague 60 milions de pessetes per un francès de 19 anys" (Platini), ni s'han passat mesos, medrant, i marejant a un jove de 20 anys, per a deixar-lo tirat (Djorkaef), ni tampoc han deixat passar les opcions de compra sobre un xiquet de 19 anys amb nom religiós, perquè qui t'ha portat l'opció es un rival al que has guanyat en unes eleccions, (Cristiano Ronaldo). En el United, se li fa cas a la gent de casa, als que es passen mesos, treballant, viatjant, fent seguiments exhaustius a jugadors, i com han confiat amb ells, per això treballen en el United, sinó no estarien, han anat fitxant i apostant per jugadors, que els han fet aconseguir un lloc en el firmament.
En Manchester, cap president es deixa aconsellar per representants, es esclau de jugadors pretensiosos, ni canvia les seues opinions segons lo que lladre la onada mediatica , que amb interessos obscurs, i per amiguismes llança contra el cor de l'entitat. El Manchester United, no era mes que es el València CF, ni tenia mes tituls, pero va ser començar a fer les coses be, i guanyar 11 lligues en 16 anys. No serà moment de començar a fer les coses be en el València CF ?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada