VCF, Guatemala, Chicago

Quan es va anunciar l'arribada del VCF als Estats Units una menuda xarxa de bombetes disperses pel país continental van començar a encendre's per a iniciar hores de trajecte amb cotxe, dies sense dormir al seu llit per recórrer milers de quilòmetres, visites a estacions de servei... tot amb tal de poder veure, potser per única vegada en les seues vides, a l'equip de Mestalla abandonar les retransmissions nocturnes plenes de soroll i aspecte llunyà que escupen les televisions per cable americanes, transformant-se en homes de carn i os davant els seus ulls.

Encara que l'esdeveniment més lumínic va tindre lloc a Chicago – Ilinois – a casa dels Espinal. Una família d'origen guatemalenc que va abandonar el seu país per a trobar fortuna i a la qual, un simple anunci, potser visionat a internet, va fer despertar els records més tendres d'un pare que es va esforçar en transmetre-li al seu fill una estranya malaltia, adquirida anys arrere, entre aquelles calors centre-americanes passats al recer d'un ventilador sorollós que posava banda sonora a les peripècies d'un equip que vestia a la decadent figura del mundial 78.

Divuit anys separats per la vida, units a Houston pel VCF. Visionant progenitor i descendent l'escalfament d'un porter valencià retrotrauen la conversa a dies desconeguts per al jove Armando, on les discussions veïnals del seu pare pel domini d'uns colors arribats des de l'altre punt de l'atlàntic definien simpaties i rivalitats fins a transformar-les en autèntica militància en un país dominat pel beisbol, culminant eixa unió en una instantània inspiradora, en un punt inicial, amb porter pare i fill de protagonistes.

Criats a les afores de la ciutat del vent, la primera generació d'un modest barri d'emigrants llatins i asiàtics, aquells dos amics, Armando i Soo Joh, matinaven per a créixer veient al Piojo i a Mendieta fer gols impossibles, convertint aquell intercanvi d'autògrafs al BBVA Compass en l'ingredient base per a transformar aquelles relacions en alguna cosa més. La visita a Texas, i aquell fugaç pas per Oregon per a enfrontar als Timbers, els va fer entendre que aquelles converses furtives a la cafeteria de la Universitat d'Ilinois es repetien en altres tants punts dels Estats Units, esperant que algú els conjuntara en un ens que els donara identitat.

Però ni un pare guatemalenc que va transmetre el seu fervor pel soccer al seu fill nord-americà, ni els amics d'este en un barri on piratejar el senyal per a veure futbol europeu era tot un art, ni aquell contacte amb el món al modern estadi del Dinamo eren suficients, feia falta una espurna que fera prendre tot allò, i aquella espurna, arribaria des de València en forma d'estudiant d'intercanvi.

Fou al domicili de Nery Espinal, pare d'Armando i culpable de tot, amb aquella foto on ambdós posen amb Guaita i amb la samarreta lliurada pel porter present, on una bogeria iniciada vint anys arrere gràcies a una funesta senyal arribada des de no se sap on a un televisor que dibuixava figures espectrals en forma de partits en diferit, quan tot va trobar la seua raó de ser. Aquells dos amics de tota la vida, aquell pare inspirador que els va veure créixer donant-los puntades a un baló més grans que ells mentre simulaven a un ros d'or en la final de Sevilla, i després de digerir l'insistència de Carlos Loras, eixe oriünd del cap-i-casal, van trobar el passat mes de setembre l'espenta necessària.

Nery Espinal i el seu fill Armando, Min Soo Joh, Cesar Benoit, Rubén Vigil Sánchez, Guillermo Barreira, Abdullah Ismail i Julio Silva són alguns dels integrants de la Primera Penya Valencianista als EEUU que naix amb la vocació de difondre el credo del ratpenat en una terra que ànsia ser conquerida a força de balonades i bones maneres, i que ha deixat arrere aquells clixés antics on deixava la pràctica del soccer en mans d'immigrants, convertit-se, per primera vegada en la seua història, en l'esport més practicat a les escoles de primaria nord-americanes per davant del Basket i del Futbol americà.

Quan es va anunciar l'arribada del VCF als Estats Units una menuda xarxa de bombetes disperses pel país continental van iniciar un moviment de reafirmació que va fer visible lo que fins llavors eren militàncies silencioses, que ara, gràcies a internet han construït una important xarxa de difusió blanquinegra al gegant nord-americà amb l'intenció de crear una consciència que servisca de base per a un futur.

Son els intangibles d'una gira.

Passar-li, al VCF no li passa res

Més enllà de traçar una estampa tàctica coherent el repte de Pellegrino és esfondrar el mur mental que tenalla a un grup que poques vegades arriba a creure en sí mateix, incapaç de mantindre una intensitat vital per a no mostrar-los com el que són, jugadors limitats sense cap dotació especial que els diferencie del cuer de la classificació. Lluny d'eixa acceptació de les pròpies barreres la plantilla que té entre mans el flaco viu feliç d'haver-se conegut, engreixant entre uns egos que no els deixen veure la duresa que plasmen els seus CV, el document que testifica que on ells veuen déus, la realitat mostra fracassats banyats amb gotetes de glamour prefabricat.

Potser el primer pas per a virar un rumb erràtic seria fer-los veure a la majoria d'ells que de no haver-se trobat un VCF arruïnat estarien veient la Champions per la tele, vestint la samarreta d'aquells equips que veritablement s'adapten al seu nivell, en lloc de tindre el privilegi de saltar al Allianz Arena portant l'oval coronat pel ratpenat. Però seria un exercici d'hipocresia, ja que ningú en l'entitat té la categoria moral suficient per a interpretar dit paper.

Fa massa que les plantilles es confeccionen cercant el pelotazo financer que mantinga viva una bombolla dins d'una altra ja esclatada en lloc de construir un roster competitiu. Preguntar que li passa al VCF seria fer una pregunta retòrica ja que passar, no li passa res. Està en una situació lògica, el cas estrany, seria el contrari. El cas estrany seria que un club desnaturalitzat, havent venut la seua identitat i els seus valors en el rastre per quatre perres, sense discurs, ni relat, reflectira sobre la gespa un extrem compromís i una inesgotable exigència que evitaren la relaxació d'un equip donat a prendre's vacances quan la critica general els fa creure que ja han complit amb la seua obligació.

Una entitat que no posa en valor la seua marca, ni es fa de respectar, que lluny d'imprimir un segell propi en uns jugadors nouvinguts els adverteix que aterren en un manicomi, no se li pot demanar més que fer el ridícul cada dos per tres, deixant-los que es mostren, com equip vulgar que és, davant els més grans per por ha fer el major dels ridículs, ensenyant sense saber-lo l'únic camí per a que una plantilla sense peces determinants puga arribar a la glòria: la intensitat, el joc col·lectiu, el bloc.

I d'això tenim molta culpa “els demés”, incapaços de saber anteposar el club a les persones, temerosos de dirigir les critiques cap a un grup de milionaris que decideixen per l'article 33 desconnectar quan a ells, i no als interessos de la institució, els convé, tan abstrets en el seu interès individual que són incapaços de veure la importància classificatòria que tancava l'encontre en La Rosaleda. Ensimismats en eixe segell al seu passaport que els diu que estan ací de passada per a guanyar-se una millor fitxa en altres latituds.

Exercim, o presumim, d'una falsa exigència, soles reflectida cap a l'inquilí de la banqueta, negant-nos a estendre-la cap a la tribuna i la gespa com si alguna por infantil ens ho impedira, sense voler comprendre que l'èxit és una coreografia bé executada que implica a múltiples actors, deixant al jugador del VCF vivint massa còmode en la catàstrofe. I així estem.

Heynckes com a contradicció

Fou un poderós remat de cap primer i una agònica tanda de penals després els que evitaren que el cor del Rin desapareguera baix les cendres. Encara que explotaren al uníson, Mönchengladbach, a diferència de Londres, celebrava una derrota, la derrota del seu rival més odiat. Quaranta anys arrere els aficionats del Borussia ja van patir en les seues carns com altre dels seus referents històrics conduïa al Bayern cap a la conquesta del continent, una fita convertida en maledicció a la vora del Bökelberg i transformada hui dia en pura quimera.

Quan aquells dos estils enfrontats dividien al país, convertint qualsevol altra opció en una heretgia, Hennes Weisweiler va expulsar de la seua falda a Udo Latek, donant-li al Bayern l'ocasió de demostrar que era capaç de guanyar fins i tot traint l'estil bavarès. Un afront que encara cou en una terra que ha donat al futbol alemany a molts dels millors jugadors nacionals dels últims 40 anys i per la qual no estaven disposats a tornar a passar. Aquell episodi d'odi paternal que va generar un cisma de proporcions bíbliques ho va viure en primera persona un Heynckes que es va iniciar als 34 anys en les banquetes com assistent del fill proscrit, de retorn a una casa que va fer ús de bitlletera per a liquidar la trajectòria de l'arquitecte que va convertir al Gladbach en llegenda.

L'últim gran equip del oest, aquell dels vuitanta, va ser conduït per un Heynckes que sempre va fregar una glòria esquiva a manera d'amant impossible. Seguint la dinastia iniciada per Weisweiler i Latek, però ja no tornaria cap Bundesliga a la regió, ni altra UEFA, encara que moltes es van tocar amb la punta dels dits, gaudint amb encontres d'infart i lluites aferrissades mentre una massa entusiasta veia com el seu vell enemic es declarava en fallida al 1979, desapareixent de l'elit, sucumbint a mans d'un Hamburg imperial, d'un Bremen industrial però efectiu i d'un irreverent Stuttgart. Era l'avantsala d'una gran traïció.

Aquella etapa de consagració de l'alumne avantatjat es va tancar amb llàgrimes als ulls, amb abraçades sentides i homenatges que fregaven el ritu religiós, vuit anys de glòria que va segellar amb una promesa pública: “Mai entrenaré a cap equip de la Bundesliga més que al Gladbach”. Tal dit i tal fet, tres mesos després, al 1988, i davant la sorpresa general, Heynckes es va fer càrrec del Bayern com fera més de deu anys arrere Latek, però esta vegada, es faria càrrec d'un equip sense estrelles, d'un club que estava vivint una dècada de penúries, asfixiat per una economia limitada. Eren anys de plom a Munich.

L'aura d'aplegador que sempre el va acompanyar la faria servir per a guanyar-se el respecte d'un Olímpic que encara hui, traslladada l'ànima al Allianz, el venera com a un pare. Va retornar l'esperança a una ciutat llastrada per a aconseguir un títol que soles recordaven els més vells de la contornà, disputant unes semifinals de Copa d'Europa que serien l'epitafi a quatre anys en els quals va aconseguir tocar metall per primera vegada en la seua carrera, i a casa d'un gegant dormit. El Bayern, que va morir sent bavarès, va ressuscitar a les mans d'un Die Fohlen, d'un fill de l'escola de Weisweiler, d'un dels cinc magnífics que van embotir les vitrines del Gladbach de títols, rècords i fama. Una nova paradoxa a la casa d'un club que si alguna vegada va presumir d'alguna cosa fou de ser genuïnament bavarès.

Una breu però estable aventura per Bilbao, Tenerife i un fugaç pas pel Reial Madrid – amb Champions inclosa – el durien de tornada a Alemanya per a dirigir al Schalke post Stevens, per a durar tot just uns mesos – “És un entrenador de la vella escola, i això està bé, però estem al 2004” van al·legar en Gelsenkirchen – abraçant un retir forçós que no va ser tal perquè la bogeria es va apoderar dels dirigents del Gladbach, convidant-lo a regressar a casa per a estupor d'un públic que ho va rebre entre insults i amenaces de mort fins a consumar-se el descens en un ambient guerra-civilista amb Heynckes com a epicentre.

La carrera de Jupp en les banquetes va trobar a Leverkusen tres anys de perdó on es va regenerar com entrenador, on va recuperar un respecte perdut dècades arrere, alçant de les ruïnes a una Werkself que ja havia assumit la seua eixida de l'elit després del trauma de Daum al 2002. Encara que no abandonaria el seu estatus de perdedor. 24 jornades invicte per a comandar la Bundesliga pareixien suficients per a dur al Bayer 04 a la conquesta d'un campionat perdut en 8 ocasions als últims quinze anys, però tanmateix, va finalitzar quart després d'un tram final de temporada més que desastrós, fent-li veure la necessitat de posar fi a una extensa i convulsa carrera.

Encara que allunyat dels temps d'estretors, on guanyar era més un somni ocasional que una costum, Hoeness li va donar el retir daurat que potser es mereixia, posant-lo a les ordres d'un equip destrossat pel conflicte intern amb Van Gaal i amb una final de Champions a casa com a obsessió. La derrota davant el Chelsea va evitar que per segona vegada en la història un gladbacher fera campió d'Europa al rival més odiat al Bökelberg, i tenint a un traïdor com entrenador, un enemic del poble al que encara hui és rebut amb insults i menyspreus. Latek va ser expulsat per déu del paradís, regressant per voluntat pròpia trencant el seu compromís amb el diable, però Heynckes va jurar no entrenar mai a un altre.

Ara té altra oportunitat d'alçar la competició maleïda del Gladbach dirigint al rival, per a retir-se a la seua casa de Mönchengladbach a gaudir dels seus néts mentre revisa un correu ple de cartes que segueixen insultant-lo... o donar-li una última satisfacció als seus veïns, la d'eixir al carrer a celebrar altra derrota del Bayern a la Champions.

1996, altra vegada

Mireu la foto. La va publicar ElPaís dissabte passat, potser a molts se'ls caiga el pal del ombratge al comprovar que Llorente no va baixar dels cels ni va vindre de planetes inexplorats. Mireu la foto, i entendreu ara que li passa al VCF. Un club instal·lat en l'endogàmia des de fa 20 anys, sent víctima de la mateixa, envoltada i gestionada pels mateixos baix les mateixes premisses. Guerres, retrets, caigudes i endiosaments segons bufe el vent, excusant-se sempre en un passat que mai va tindre altra signatura. La fauna que envolta a l'entitat segueix sent de la pitjor mena. Pancarters, untats, dirigits, gestors i periodistes que s'han fet rics amb anuaris, publicitats, 'bolos', aliances, accions, comissions i societats estranyes. Una porcatera d'estòlids que encara tenen el rostre d'erigir-se en salvadors de la pàtria.

Enriquits després de vendre les seues accions que es passegen per les ràdios criticant a un altre el que ells mateixos han fet. Gent que va cobrar diners per fer pintades exercint de veu del valencianisme en tertúlies, antany addictes del poder delineant l'alliberament, gent que presumeix de ser íntim de Gil Marín enarborant la bandera de l'honestedat i el anti rogisme. Tots sustentats per interessos còmplices. Ens ha vingut bé esta regressió absurda al passat per a comprovar amb perspectiva tota una trajectòria plena de personatges més vistos que una de romans en setmana santa, que es creuen amb el dret de donar lliçons de bon govern i ètica professional.

Ha bastat una breu aparició de Paco Roig per acaparar tota l'atenció durant set dies, per a marcar l'agenda d'un club que va eixir a reconèixer errors, a lamentar-se de no incloure a l'entitat com a sòcia en Newcoval, ara que els seus promotors són història, fent un acte de consciència pública vist que un simple atac d'un dinosaure ha servit per a sacsejar-los una poltrona adquirida sense dret. I eixe és el drama. Que davant la falta d'uns mitjans crítics haja de tornar un fantasma d'ultratomba, un fantasma que es va omplir les butxaques, per a evidenciar la necessitat d'un agent extern que pose contra les cordes a l'actual govern de la SAD.

Tal és el tedi del personal que Roig va ser rebut entre aplaudiments en la mateixa cara de Llorente. Tota esta troupe de corbates i micròfons, pintats de sípia pel pas dels anys, no podrien fer-li millor servei al VCF que agafar-se de la mà i llançar-se per un pont. La necessitat d'una regeneració a gran escala, tant interna com en l'entorn, es fa peremptòria, necessària, imminent. No vos aguantem més. I ací no hi ha innocents, teniu tots les mans tacades.

Mentre ens trauen contractes d'Antena 3 deixem de costat la trista realitat d'un club estancat, atrapat en l'edat de pedra en plena era global, enganxats a una tela d'aranya que lluny d'escapar d'ella ens reté més a cada moviment realitzat. No s'avança, només es retrocedeix. Fent-nos ignorar una pronunciada incapacitat per a solucionar problemes pels quals se'ls paguen, d'una qüestionable planificació a tots els nivells i d'una xarxa clientelar que olora encara que no es parle. Seguim presoners de les formes del passat a punt de donar la benvinguda a tot un 2013 apassionant-nos amb debats de fa 15 anys.

Tot el que ens passe és poc per al que mereixem.

És hora de plorar un poquet

«l'Atlètic pesa molt en les altes instàncies, què vols que et diga que no sàpigues ja Tonico». Van ser paraules de consol d'un matalasser Salvador Estruch, natural de Sueca, al seu amic de l'ànima després d'un empat a quatre gols al Metropolità que deixava al VCF sense títol de lliga, gràcies a que el col·legiat d'aquella vesprada, el senyor Arque, concedira dos penals inexistents als locals, un d'ells, manat repetir en tres ocasions després d'errar els dos primers llançaments. Eren temps on els militars van aconseguir fer de l'Aviació l'equip del règim fins que l'onada tecnòcrata va desplaçar l'eix de poder a Chamartín.

Des de temps remots la relació del club de Mestalla amb l'estament arbitral ha estat convulsa, fins al punt que “Gojenuri”, un dels infausts dimonis de negre que fan bo a Tristante Oliva, es va convertir en l'insult recurrent que unes agitades graderies escopien durant la dècada dels 40 davant la reprovable actuació del col·legiat de torn. No són pocs els títols – sobretot de copa – que el lobby del xiulet ha fet perdre a la institució amb decisions que hui dia durien a la UEFA a obrir una investigació d'ofici davant tal descar.

No obstant això la resposta del VCF sempre va ser el silenci. Bé pel temor a represàlies, o per la estupidesa genètica, que llevat d'excepcions, sempre ha caracteritzat al dirigent blanquinegre, l'error arbitral va eixir impune quan la víctima parlava valencià. Una al·lèrgia a l'hora de fer-se fort davant els estaments federatius que ha llastrat en massa ocasions l'esdevenir del club en la competició oficial. La desubicació que viu l'entitat és tal que veu ara com el Llevant és qui s'erigeix en el lleig enemic de Madrid. Com un president, davant una injustícia arbitral, esbronca públicament al seu jugador en lloc de marcar territori davant els comitès competents, en sintonia amb el caràcter d'una plantilla, que fa dècades que va deixar de menjar-se al referee a cada decisió controvertida.

L'envergadura de la decadència fa que ni tan sols el sempre bel·ligerant públic siga capaç de mostrar-se feroç des de la graderia, cohibit per uns resultats massa tebis, que no són excusa per a deixar passar una millorable actuació del estament, que des de la primera jornada, ha perjudicat en la majoria d'encontres els interessos del VCF influint al resultat final. No hi ha major temor entre el col·lectiu que ser víctimes dels focus mediàtics, ser acorralats per dits que els assenyalen. Un treball que algú a la vora del Manzanares ha degut fer bé durant este estiu, perquè de cop i volta, la gràcia arbitral i la benevolència amb els horaris televisius s'ha instal·lat en la seua casa, traslladant la incertesa al Túria. Caldria començar a plorar un poquet, encara que siga per a advertir que encara existim, per molt que ens esforcem a que no ho parega.

«!No hem guanyat perquè el senyor Arque ens ha fet de tot, en el segon penal, si em deixen, m'ho menge!» Argumentava un desesperat Antonio Pérez, posant-li cara a aquell greuge patit durant una vesprada de 1950 on al VCF no el deixaren guanyar una lliga "perquè no tocava" .