Donant-li minuts, és més probable veure'l amb el cervell penjant del seu occipital dret que apareixent entre els quinze màxims golejadors de la lliga. Valdez mai va ser de ficar gols, i potser tampoc davanter. A Bremen va coincidir amb una dupla irrepetible formada per Klose i Klasnic que el va portar en busca de minuts al segon equip, i tot i que aquell ballet perfecte que va construir Schaaf es va descompondre no li van deixar lluir el numero nou, el seu paper era altre.
El paraguaià és un d'eixos que va nàixer per al estrelat però que la vida es va obstinar a atrapar-ho en escenaris complicats. El seu fitxatge pel Dortmund va coincidir amb els primers alens d'un equip de púbers comandats per un entrenador boig. Aquell Borussia tenia futur, sí, però vivia a cavall entre la condemna pels excessos del passat i la construcció d'una nova identitat. Per exigències del guió Haedo va formar trident amb Zidane i Petric, caent a bandes, baixant a rebre i donant l'última passada, pegant-se amb els centrals per a que l'egipci entrara com una exaltació des d'arrere, fent el treball brut per a que el balcànic poguera traure a relluir el seu arc de Robin Hood e il·lustrar les portades del dilluns.
Eixe component tràgic ho va portar sempre a l'extrem, a manera de DNI pegat en el front. La seua tasca fora de l'àrea la va desenvolupar a la perfecció, sent la seua relació amb l'hàbitat del davanter pitjor que la dels Rupert. Atresora un talent ocult que el fa capaç de colar una falta directa des de 30 metres que desvirgue amb precisió de cirurgià l'escaire, i a continuació, fallar en la mateixa línia de gol a porteria buida, trencant-se el creuat si fa falta per a completar l'actuació. I tot en el mateix minut. Ell és així, tan enginyós per a assistir de taló com per a enviar-la fóra de l'estadi estant a dos centímetres del porter. Va nàixer per a que el batejaren Julio Salinas però els seus pares es van decantar per Nelson Valdez.
De tots els jugadors haguts en l'orbe, potser, ell, siga l'únic amb ADN Mestalla. Capaç del millor i del pitjor, amb un caràcter lluitador i una capacitat de treball que no soles li ha fet sobreviure als dos escenaris més exigents de l'Europa central, el Weser i elWestfalen, sinó a més fer-ho sent estimat pels seus partidaris. Este guaraní amb cara d'estar apunt de prendre la primera comunió posarà en peu l'estadi, si no arriba mutilat. Uns li xiularan per ser tan negat amb el gol, altres li aplaudiran per eixir en llitera amb la samarreta tacada per la seua pròpia sang. No entén el futbol d'altra manera.
És d'eixa classe de gent que es guanyen el seu sou, com aquells jugadors que sempre va tindre el València CF i que en els últims temps tant trobem a faltar. Perfecte per a ser parella de Soldado. Perfecte per a completar un bon equip e ideal per a educar a Alcacèr en absència de pressió.Encara que la seua alta intensitat sobre la gespa li fa assemblar-se més amb Feghouli o Guardado, jugadors que desgracien a qualsevol que es pose al seu costat fent-los creure que una espècie de Bilardo eixit del no-res els ha posat plom en les botes.
Als que agraden de veure a un lluitador realitzar l'enèsim miracle de la seua carrera abans que a Messi anar-se'n de set defenses i col·locar-la amb un subtil toc sabran apreciar el treball d'un jugador sense molt de gol però sobrat d'ofici i amb la sang calenta.
Ací, des de ja, ho adoptem com a mascota. sempre hem sigut molt de jugadors maldestres amb possibilitats.
Refugiat en el seu menut regne de taifes Fernando Roig transita per les ombres maleint un nom, amenaçant amb actuar amb contundència davant qualsevol acostament del que un dia va ser el seu anhel, el seu somni ocult, la presidència del VCF. El club que en els últims anys ha passat d'alçar les seues passions a generar en el seu interior les decepcions habituals que resideixen en un capritxós. Els seus desencontres amb les últimes directives, lògiques davant el desgast de qui abandona la infantesa per a jugar a ser adult, sempre van ser preses com alguna cosa més, es van tornar inacceptables, segons el parer d'un empresari que va arribar a creure's amb més poder del que realment va tindre.
El gol de Jonas va fer ingressar en l'absurd a un home antany respectat, assenyalat en l'actualitat per assumptes polítics, per a clamar públicament en favor de resultats pactats, plorant perquè un rival no es deixara, enrabietat per veure com un etern subordinat militava en la desobediència davant qui s'ho va donar tot. Actitud habitual per part de qui no accepta una negativa per resposta.
El hui frustrat mecenes oblida el matalàs que va ser el València CF per a les seues posaderes. Amb aquells amistosos estiuencs en els seus inicis que li permetien omplir un Madrigal que fins llavors mai va conèixer “el no hi ha bitllets”, seguint amb els acords de col·laboració que li permeteren gaudir de grans jugadors a cost zero per a llaurar un miracle, l'ascens a primera divisió, i la posterior tornada. En ambdós casos, la factoria de Paterna, Mestalla, tinguè un paper fonamental.
Haurà ja oblidat quan va recórrer al vell estadi de l'avinguda de Suècia per a poder acollir partits que el seu reduït estadi no podia afrontar?
Fins i tot el seu aclamat model de pedrera es va recolzar en sang blanquinegra. El transvasament de tècnics de l'escola, de talents, provinents de Paterna va ser una constant durant els primers anys de funcionament del futbol base groc. Tot amb el silenci i la complicitat del que fora conseller delegat del VCF. Sense rancors ni retrets per part de cap veu autoritzada en el bàndol valencianista. Pràctiques que hui dia continuen. Encara que només en els últims anys, i de forma minoritaria, ha fluït en les dos direccións.
Fernando Roig sempre es va mostrar radical davant la més mínima oposició. Va pujar els preus de les entrades fins a cotes prohibitives quan va començar a molestar-li les contínues invasions de valencianistes al Madrigal - lògic tenint en compte la quantitat de penyes existents a Castelló - mentre els seus continuaren gaudint d'entrades populars a cada visita a València. La direcció blanquinegra mai va respondre a pesar de les queixes dels seues penyistes. Tampoc va dubtar a encarir amb la seua intromissió tota operació de mercat empresa pel VCF que va creure perjudicial per al seu objectiu d'entrar en la Champions.
L'ascensió als cels de l'empresari estrella, fins a situar-se a la dreta de Camps, no fou gratuita. Aconseguì virar l'informació esportiva en Canal 9 en nom de guanyar protagonisme per al seu club, sempre banyat amb lloes, en massa ocasions, ridícules. “El millor equip del continent” il·lustrà aquell futbol desplegat que els ecombrá fins al sub-campionat per a passar a convertir-se en la reina de la mofa habitual llançada cap al Vila-real.
Potser el costum de trobar complicitat i acceptació en tot el que demanava – fins i tot en allò que anava contra els interessos del VCF, com no tocar a jugadors groguets en últim any de contracte que Roig va trencar anunciant el fitxatge d'Ayala al mes de Gener – li va fer pensar que la festa seria eterna. En les altures mai va imaginar que el seu model de club, basat en la pura subvenció pública – RTVV, Aeroport de Castelló, Ajuntament de Vila-real, diputació de Castelló, Conselleria de turisme..etc – posaria punt final als seus dies de glòria en quant l'administració fera crac.
I en això, Jonas, ni el València, han tingut res a vore.
Alguna cosa si que caldria agrair-li a Fernando Roig, que evite que cometem la barbaritat de pagar 10 mlls per un jugador com Bruno Soriano. Un d'estos dies igual algú li recorda que les cabotaes blanquinegres li varen ajudar a que la present encunia fora realitat.
2007 va suposar el principi de la fi per a una etapa negra del futbol brasiler. El descens del Corinthians va ser l'últim capitol d'una novel·la de terror que també van viure altres gegants com el Palmeiras, Botafogo o el Vasco da Gama. O fins i tot el Flamengo. Que sense patir la perduda de categoria com els seus ancestrals rivals va coquetejar amb el descens durant diverses campanyes per a lliurar-se del mateix en dos ocasions. La burgesia del brasileirão estava tocada de mort, allunyada dels llocs de glòria que els van donar nom e immersa en lluites per ascendir a primera o per evitar el descens. Era la conseqüència d'haver venut la seua ànima al diable en temps de penúria.
Desapareguts de les rondes importants de la Libertadores des de finals dels noranta, i asfixiats econòmicament, durant el canvi de segle es va posar de moda abraçar als fons d'inversió com via d'escapada per a una economia precària. Agències com MSI o Traffic van adquirir importants paquets d'accions de diversos clubs per a consolidar la seua estratègia especulativa, un d'ells va ser el propi Timão, el Vasco i diversos modests amb història com la Portuguesa. Van ser els primers símptomes d'una podridura que acabaria enfonsant al futbol patri.
El glamour que va aparentar en un primer moment el model va ser l'escenari per a aconseguir atraure més clients cap a tan luxós parany. La fórmula va permetre a entitats com el Corinthians contar amb jugadors com Tevez o Mascherano, grans figures a preu de ganga que uns altres s'ocupaven de sufragar, una orgia desenfrenada que darrere dels focus movien milers de milions de dòlars en comissions. Tot va ser meravellós fins que va arribar l'hora de rendibilitzar les inversions.
Aprofitant la debilitat de les entitats els fons van signar contractes favorables per als seus interessos per a esquilmar les arques dels clubs. El cas de MSI i els corintis va ser el més escandalós (blanqueig de capital, evasió fiscal..etc) però no l'únic. Durant aquell període a Brasil va fluir la major quantitat de diners en la història del seu futbol, però molts pocs dòlars van repercutir en les seues entitats.
El brasileirão ja és europeu
Al unison que la justícia ha anat desmantellant l'embull, els aficionats, no sense abans intentar linxar als responsables de la ruïna dels seus clubs (bon compte d'això poden donar els presidents del Flamengo i del Corintians, especialment Alberto Dualib), van anar recuperant el control en les societats esportives, hui dia, subjectes al sufragi dels socis per a triar als seus representants gràcies a una profunda reforma del model societari, que fins i tot va arribar a adoptar, en molts casos, la refundació com única solució.
Lluny queden ja els temps on cacics com el propietari del Atletico Paranaense eliminava el departament de màrqueting per considerar-lo una despesa supèrflua, provocant una caiguda dels ingressos de la societat d'un 50% en menys de tres anys, amb situacions tan estrambòtiques com arribar a perdre el seu principal patrocinador per desconèixer que el contracte que els lligava arribava a la seua fi.
Havent augmentat des de llavors per cinc el pressupost en dits departaments les entitats han sabut aprofitar l'auge de l'economia nacional per a iniciar la senda de la professionalització de les societats esportives. Hui dia parlar de l'avantguarda del màrqueting esportiu és parlar de Brasil. Les societats estructurades i professionalitzes han revolucionat el panorama sud-americà i fins i tot han exportat models de gestió a Europa. Els ingressos per estos conceptes ja igualen als provinents per la televisió. Aspecte del que soles un grapat de grans entitats del vell continent poden presumir.
La millora de la situació financera del futbol brasiler li ha dut a situar-se com el sisè campionat a nivell mundial en fluxe econòmic, amenaçant amb superar a França abans de 2014. Tal és així que el Corinthians, amb els seus 112 milions d'ingressos anuals, és l'única entitat sud-americana que podria situar-se en el top-20 de la europeista (i tancada) Football Money League que elabora Deloitte cada temporada.
El Timão amb el seu 37% és un dels clubs que més han augmentat els seus ingressos des de 2009, encara que les millores més evidents són les del Santos que en tot just tres anys va augmentar els seus ingressos en un 62% davant el 63% del Vasco da Gama. Sense oblidar el 44% del Flamengo. Per a situar als seus principals clubs al nivell dels grans del vell continent. Com exemple, l'Internacional de Porte Alegre s'equipara a nivell del Sevilla en ingressos totals. I el Sao Paulo al Atlètic de Madrid. Però a diferència dels seus homòlegs espanyols estos encara tenen un marge de millora immens que estan explotant.
Neymar com a símbol de recuperació
Tota esta evolució no ha passat desapercebuda per a les grans marques, ja immerses en la transició cap al gegant sud-americà. Una economia pròspera, un país emergent, e imponent demogràficament, unit a l'enfonsament europeu, estan ajudant a accelerar este procés. Companyies com Nike i Adidas ja han abandonat molts dels seus patrocinis de nivell tres - buit que estan sabent aprofitar firmes com Macron para guanyar presència i quota de mercat– per a apostar per clubs com el Santos, Palmeiras, Fluminense o Internacional, amb contractes que igualen o superen les quantitats abonades a Europa.
Fa tot just uns anys era impensable veure a un jugador de la lliga brasilera situat entre els 12 jugadors millor pagats del món. Hui, Neymar, que juga en un club que no és ni de bon tros dels més pudents del país, està cobrant un salari per jugar en l'equip de la seua vida que soles els clubs més top del panorama mundial poden fer front.
Retindre als seus millors jugadors, i fins i tot importar com estem veient últimament, està ajudant que els ingressos de les entitats augmenten. No soles per venda de merchandising, taquilla o patrocinis, sinó també per aplicar la regla mixta que impera en el mercat local. Les entitats han aconseguit fer signar als futbolistes un contracte de dos vies pel qual els clubs s'asseguren el 30% dels seus drets d'imatge (com el de Ronaldinho amb el Flamengo i Coca-cola) i estos cedeixen el 50% si és el club quil atrau cap al jugador la marca (com el Santos amb BMG i Neymar) que fa possible que puguen sufragar dits salaris, que varien des dels 1,5 milions de dòlars mensuals que guanya el símbol do peixe fins a la mensualitat de $450 mil nets que guanyarà Seedorf al Botafogo.
Ronaldinho era el jugador millor pagat amb els seus $2 milions mensuals fins que les seues indisciplines van dur al Flamengo a rebaixar els seus guanys als 150 mil dòlars, motiu pel qual va buscar la seua eixida al Atletico Mineiro, que amb la seua contractació, ha augmentat per tres la seua facturació per patrocinis. El pròxim a unir-se als Deco, Luis Fabiano...etc pot ser Riquelme que per les informacions que arriben des de Brasil, podria tindre una fitxa superior a la signada durant la seua estada a Vila-Real.
2014 com a punt d'inflexió
Malgrat tot són moltes les veus critiques que posen èmfasis en la debilitat del model, assentat, asseguren, en l'enfonsament d'Europa i la crisi mundial. “És tot eufòria més que realitat, els jugadors estrangers com Forlan i Seedorf estan venint ací perquè a Europa ja no es paga tan bé com abans, un club mig com l'Inter hui dia pot pagar més que altre de la mateixa grandària a Europa a causa de la crisi que es viu allà” (..) Ací no existeix un ens que explote la imatge de la lliga en el món i venda la marca a nivell global assegurant ingressos futurs com ocorre en la Premier League, a més els clubs maltracten al aficionat donant prioritat a la TV en lloc del seguidor amb horaris impossibles i preus d'entrades desorbitats que no ajuden a trencar la barrera del 60% d'afluència en molts estadis” (..) per a consolidar al futbol brasiler com una potència fa falta crear un pla estratègic i desenvolupar-lo en els pròxims cinc anys o podem perdre una oportunitat immillorable”. Apunta en la seua blog Erich Beting, professor de gestió i màrqueting esportiu en la Universitat Gamma Filho de Rio de Janeiro.
L'economista Fernando Pinte Ferreira es troba en la facció optimista, i aposta per estes polítiques com una plataforma ideal per a consolidar la millorança del futbol local. En tot just una setmana el Botafogo, amb l'incorporació de Seedorf, ha renegociat a l'alça tots els seus contractes i ha aconseguit triplicar les noves altes de socis en menys de 72 hores. “Hem passat de 80 noves altes per dia a 800 des que anunciem la seua contractació” apuntava dilluns passat a O Globo el director de màrqueting del club carioca. En boca de l'economista, esta operació ha aconseguit revitalitzar una marca deprimida després de molts anys de maltractament i sofriment.
Però el gran repte de Brasil encara està per arribar. El país apunta a nova potència econòmica en el present segle, i després del mundial, els clubs brasilers podran gaudir d'estadis moderns, construïts per les principals firmes d'arquitectura americanes i europees, que aportarán encara més ingressos per la seua explotació. Eixe moment pot situar al conjunt d'entitats del brasileirão al nivell de les principals lligues europees en quant a ingressos totals. Segons l'especialista en màrqueting John Henry Sands “la bona gestió d'estos moments d'eufòria determinarà si la lliga brasilera es converteix en una potència mundial després de 2014 o si per contra es tornen a cometre els errors del passat. Estem davant un moment crucial”.
De moment el Corinthians, en tot just cinc anys, va superar un saqueig, una fallida, un descens, va guanyar la lliga i va coronar la seua recuperació alçant la Libertadores per primera vegada en la seua història per a poder mirar-li als ulls a molts dels grans europeus. Situant-se com l'entitat sud-americana més rica del moment. Qui sap, potser en 2016 el València CF en una lliga decadent i asfixiada tinga que traspassar al seu nou i prometedor internacional al Fluminense per a poder fer front al seu dèficit estructural.
Onegen banderes estranyes, i els seus participants estan molt allunyats del glamour d'aquells que protagonitzen el torneig del estiu, però l'altra Europa ja té al seu campió, i no és ni Alemanya ni Espanya. Prop de la frontera germana amb Polònia, a un parell de centenars de quilòmetres de les seus del rimbombant campionat que organitza la UEFA les minories ètnic-lingüístiques del vell continent van tancar el passat dia 24 la seua particular Eurocopa. En la Lusàcia alemanya els italo-germans del Tirol del Sud es van imposar per 3-1 als hongarèsos-romanís per alçar el seu segon torneig consecutiu després del èxit assolit en 2008 a Suïssa, disputat en el cantó dels Grisons.
En esta edició van participar vint seleccions, des de gal·lesos, fins a cimbris – ètnia que viu en Trento – al costat de les minories alemanyes i croates de Dinamarca i Sèrbia, o els eslovens de Caríntia, sense oblidar als Karachay, l'ètnia turca del caucas rus. Tots reunits baix l'auspici del govern de Saxònia. La cerimònia inaugural va aconseguir conjugar la diversitat cultural dels participants incloent himnes en turc i balls regionals hongaresos dotant a la modesta escenografia d'un colorit adequat sense caure en l'estridencia folklòrica ni en els excessos.
La reivindació e intercanvi cultural és un dels pilars que fomenta esta Europeada, que troba en els més joves el seu principal puntal. L'equip amb la mitjana d'edat més baixa del campionat ho va presentar l'Hongria-Romaní de Istvàn Mezei, incloent entre les sues files alguns seleccionats que just superaven els 14 anys d'edat, convocats com via d'escapada a la seua situació, que sovint, es veu truncada per l'atur o l'alcoholisme dels seus progenitors, especialment maltractats per l'auge extremista en el país dels magiars, que han dut a les milícies del partit en el poder a emprendre persecucions fins expulsar dels municipis que controlen tant a les minories com als emigrants.
Els germans Agmenc, Jordan i Amiel, arriben al torneig des d'Occitania per a completar la seua immersió en una cultura fins fa poc gens familiaritzada per a ells, encara que haja pertangut al seu llinatge durant generacions “a casa només el nostre avi parla occità, ens pareix interessant aprendre la nostra cultura i ajudar que no es perda la llengua” Un nexe en comú de tots els participants, com els ocorre a la família Honecker, naturals de Dresden, e instigadors d'una campanya per a que el sòrab – la llengua dels saxons – siga reconeguda pels landers, ja que soles un terç d'ells viu en la Saxònia nascuda després de la reorganització federal de la pos-guerra. “Parlem tot el temps en sòrab, fins i tot amb els xiquets, encara que és complicat mantindre una llengua no reconeguda, ixen al carrer i soles escolten i lligen alemany.”
Encara que la selecció dels sorbis de Lusàcia siga la més professional, contant fins i tot amb Frank Rietschel com a seleccionador, ex jugador del E.Aue, no han tingut una longevitat especial en el torneig. Clasificaren segons del grup A darrere dels caríntis i van ser eliminats en quarts pels romanís després de perdre per 1-0.
L'èxit del Tirol italià suposarà un recolzament per a la política del partit (del mateix nom) que conta amb tres diputats i altres tants senadors a Roma, a més d'un representant en el parlament europeu, en les seues ànsies d'aconseguir un estatut d'autonomia per a una regió de parla alemanya.
Qui sap, pot ser que en 2030 la selecció valenciana es presente al torneig en representació de la minoria valencià-parlant de la seua pròpia regió. Per falta d'esforços no serà.
Allunyada de la costumista pose industrial, Lviv, s'enorgulleix de la seua bellesa barroca, de la barreja cultural i de la diversitat creativa de les seues gents, molt allunyada de les grises Kíev i Donetsk, poblades quasi en exclusivitat per vies de tren, fabriques i edificis prefabricats d'estètica soviètica. La Venècia d'orient es presenta en el campionat d'Europa com la ciutat més atractiva per al turista, i també la més viva i contraposada a la resta del país. El fan-center reposa en ple centre de la urb, en l'avinguda llibertat, una de les principals artèries per les quals va correr l'independència abans d'arribar al cor d'Ucraïna, guardat als peus de l'estàtua del literat Tares Shevchenko, que albira a l'horitzó com el seu patit país s'obri al món tímidament.
En la ciutat més cosmopolita de rutenia com més s'allunya el viatger del centre per a endinsar-se en els ravals perifèrics va trobant la cara més crua d'una localitat que com tota població de la zona no ha pogut evitar la capitulació davant el poder de les fortunes imperants. En els suburbis de Lviv el partit nacionalista té la seua pedrera de joves valors, xics desencantats amb una vida que els presenta una opulència que passa de llarg per la seua existència, trobant en el futbol i la seua facció més violenta la via d'escapada necessària. Les zones que delimiten el centre noble dels barris perillosos es presenten sempre amb la mateixa pintada: “Hate Football, Love Racism” a manera de lema fronterer que llueixen orgullosos els més de 10 mil personatges que el passat curs van inundar els carrers de la ciutat per a demanar la fi de l'arribada de jugadors estrangers al campionat local.
Els ultres del Karpaty Lviv s'erigeixen com els més violents e idealitzats en l'extremisme, fins al punt d'abraçar el nazisme de forma vetlada. La resta de grups dominants de l'ambient radical reuneixen una barreja prou confusa d'ideals que els permeten caure en la contradicció eterna en tots els seus actes a pesar de presumir de tindre en comú la seua repulsa als dos règims que van assolar el país durant i després de la guerra mundial. Oleg Soldatenko, aficionat enfrontat al Banderstadt, una de les associacions del panorama ultra en Lviv, solidificà el seu activisme després d'un ardu enfrontament amb Petro Dyminsky, un dels tants oligarquesque controlen el futbol ucraïnès i propietari del Karpaty, per a formar el K.O.S, una organització que pretén aprofundir en la cultura ultra com vehicle d'integració, eradicant la violència i la política dels estadis de futbol.
“Tant de bo puguem construir el que existeix a Alemanya” declara a la premsa, “hem de parlar amb el xics abans de veure'ls amb el braç alçat en una graderia, no després, perquè ja és massa tard, el que necessitem és una evolució, no una revolució” A pesar dels avanços dels quals presumeix haver aconseguit amb la seua organització lamenta que el suport de les institucions públiques i organismes privats siga escàs “perquè estan controlades, i jo, no estic bé vist pel senyor de Dyminsky, que és qui mana en esta puta ciutat.”K.O.S organitza cursos, tallers i xarrades entre la joventut per a educar-los en la prevenció de la violència i evitar que caiguen en les mans de les màfies mitjançant l'ajuda social a les famílies més desfavorides, fent-los entendre les diferències entre el patriotisme bé entés i l'extremisme desenfrenat que assola l'esport nacional. “Corregir des de l'educació” com afirma Soldatenko“encara que la majoria de la gent a Ucraïna és poc propensa al canvi, els agrada tot com está, com ho han conegut sempre, així és molt difícil donar un gir radical a la situació.”
Andrij Sadowi, alcalde de Lviv, públicament sempre es va mostrar partidari de combatre els grafitis obscens, ja que desenes d'ells poblen els carrers fent apologia del “white power” (tots escrits en perfecte anglès) encara que passats els mesos ni tan sols s'ha molestat en tapar-los per a ocultar la realitat d'un racó de la seua ciutat de cara al turista estranger, com si ha passat en altres localitats. Eugen Bantysh, ex jugador del Dynamo i ambaixador per al aficcionat (www.2012fanguide.org) intenta fer pedagogia a través de la TV gràcies al seu càrrec de comentarista i es lamenta davant la provocació que suposa el problema de la violència en el futbol patri: “Veus a xavals amb el braç enlaire o entonant càntics feixistes quan els seus avis van ser torturats i assassinats pels nazis durant la guerra, açò és una bogeria.”
En un entorn preparat i després de seixanta minuts d'escabrós metratge Sol Campbell mirant a càmera va convidar als seus compatriotes anglesos a veure l'Europcopa per la TV i evitar el risc de regressar a casa en una caixa de fusta. Les imatges mostrades per la BBC parlen per si soles, encara que el context en el que van ser emeses no responia al panorama que es trobarà l'estranger en el país dels oligarques. Hui, Ucraïna és el lloc més segur d'Europa, i ho és per una senzilla raó, els perillosos ultres ucrainesos passen de l'Eurocopa, per convicció uns, altres, per estar a les ordres de les màfies i els mecenes que han invertit sumes ingents de diners, i no van a permetre que els seus cadells llencen pel terra un suculent negoci.
Els anti Euro 2012
Encara que solen ser escasses, i silenciades pel poder mediàtic, de forma tímida menuts grups de dissidents s'atreveixen a manifestar-se en favor de Yulia Timoshenko en els punts àlgids de Kíev per a desaparèixer tan ràpidament de la zona com les forces de l'ordre es percaten de la seua presència. Està prohibit transmetre una imatge roina d'un país que es juga, afirma el govern, molt en este torneig. L'avenir que li espera al capturat per tal acte d'indisciplina social no es alentidor degut al augment dels abusos policials i la repressió política que viu la regió després de l'enfonsament dels partits pro-europeus.
A pesar del recel existent és habitual trobar grups de protesta de diversa índole. El més curiós ho integra un grup d'atractives joves (FEMEN) que s'aposten enfront d'un dels tants clubs nocturns que no han escatimat recursos en reclutar noves xiques per a poder fer front a la demanda que exigeix un esdeveniment com este. Amb el tors nu, vestides de cuir, i amb un penis de plàstic penjant del pubis mentre expressions com “l'esclavisme sexual és feixisme” recorren els seus cossos es manifesten en contra del sucós negoci de la prostitució a Ucraïna, un dels paradisos del turisme sexual a Europa, i principal font d'ingressos de les màfies. (vore foto)
Encara que les hi ha que han creat més malestar entre el poder establit. Ievgen Schelkunov és el líder dels ultres del Dynamo de Kíev i un dels capitosts del moviment anti-Euro en la capital. Tant que trau pit per haver sigut cridat al despatx d'Igor Surkison este li va presentar una carta del govern en la qual l'insta a controlar l'activisme del seu cadell en pro de mantindre la bona imatge de cara als turistes.
“Donar suport a l'Eurocopa és donar suport l'actual sistema, que està corromput i dirigit, Ucraïna és una gegantesca mentida” sospita que les autoritats tenen punxat el seu telèfon i per això han descobert que ell està darrere de les milers de pancartes, pintades i adhesius que solen poblar el centre de Kíev, així no és estrany que l'any 1984 forme part del logotip del moviment, al costat d'un casc de policia i a dos mans repletes de bitllets que transformen l'anagrama oficial del torneig en altre que substitueix les paraules “Euro 2012” per “Fuck € 2012”, en una clara referència a la distopía que va plasmar George Orwell en la seua obra.
Degut a la seua posició d'enllaç entre els aficionats i la direcció del club, Schelkunov està acostumat a tractar ambSurkis, encara que esta vegada va ser amenaçat per este amb tindre seriosos problemes si tornava embrutar la ciutat amb els seus lemes anti-erucopeistes durant la durada del torneig. Ievgen només s'atreveix a parlar amb premsa estrangera perquè assegura que “està sent seguit de prop” , “des d'aquella reunió amb Surkis no he utilitzat el telèfon, estic controlat.”
El líder dels Ultra-Dynamo reflecteix el sentir d'una part del moviment ultra en tot el país,“lluitem contra els oligarques, contra el futbol negoci, l'Eurocopa no va amb nosaltres, tot açò és un circ per a guanyar diners. Els estadis a Alemanya per al mundial van costar 100 milions, ací s'han disparat fins als 500 i ningú demana explicacions.” La lliga nacional és un reflexe del sistema baix el qual es regeix l'estat, una competició de tres nivells que controlen el Shaktar (Akhmetov), Dynamo (Surkis) i el Metalist (Yaroslavsky)“de tot açò té la culpa el donezker – grup de poder que envolta a Rinat Akhmetov, l'home més poderós del país, que inclou al primer ministre – ho controlen tot des que es van fer amb el poder.”
Ievgen desconeix perquè alça tant recel en les altes instàncies, però imagina d'on naix tot. En l'últim Karpaty – Dynamo van insultar a pulmó obert durant cinc minuts a Vikor Yanukovich, uns càntics que es van escoltar en tot el país a través de la televisió estatal, encarregada de transmetre l'encontre.“Ací la policia està dirigida pel poder econòmic, són els seus joguets, des de fa uns anys la política ucraïnesa és tot aparença, és un gran germà gegantesc.”
Els distints enviats especials a Ucraïna no cessen de relatar les curioses escenes que es troben de les faccions més temudes dels ultres locals, reclosos en locals destartalats en les afores de les seus, veient els partits per la televisió, banyats en alcohol i música, allunyats dels centres de les ciutats i dels estadis de futbol. Potser eixe siga el major acte de patriotisme que hagen realitzat, tot per complaure al gran líder.
