La Falla de Mestalla, èxit musical

Vore a Zubizarreta parar un penal era qüestió de ciència ficció, per això les últimes estrofes de “Zubi Metal” acaben recreant una pena màxima que el basc atalla a Klinsmann on inevitablement evoques aquella eliminatòria de UEFA davant el Bayern. Eren els temps d'aquell València CF feliç dels últims noranta que hui veiem amb despreocupació enmig d'un viatge a alguna part, capaç de conservar la frescor durant el trajecte. Eixe esperit juvenil i canallesc es veu reflectit en “La Falla de Mestalla”, potser, l'únic disc que es recorda dedicat íntegrament al club. La relació de la música amb el VCF, més enllà de les cançons polsegoses als cabarés de la ciutat en aquells anys 20, ha estat reduït, amb algun intent d'himne fallit, i llevat de magnifiques (1) excepcions (2), al voltant del pasodoble. Treballs com este intentaren, a manera de refrescants gotes en un tòrrid matí d'estiu, restaurar eixe idil·li trencat entre la composició musical i el futbol. Encara que fora en clau d'humor.

“Por qué le llaman burrito, si la toca como un angelito” només és una de les mítiques frases que es poden escoltar. Entre notes musicals i boogies, apareixen personatges com Rinaldi o el pèl que es va deixar Fernando a Mestalla, un viatge a la infància – per a molts – o a la joventut – per a uns altres – , un treball d'arrel sorneguera que no deixa de dibuixar-te somriures i rememorar sabors atrofiats pel pas dels anys. Tots els “referents” d'aquell 97-98 tenen el seu lloc, Valdano inclòs, en una hilarant tertúlia on els bessons de Rafelbunyol culminen la peça de poc més de quatre minuts, on entre bromes i xufles, Mijatovic es confessa: Li agrada la paella amb ou dur.

Quatre amics tancats en un estudi partint-se la caixa és el primer que es visualitza una vegada escoltes “La Falla de Mestalla”. Una peça quasi arqueològica que ni es sap com va arribar a les mans de la gent ni quants exemplars distribuïts al seu moment encara sobreviuen en les cases dels incauts que es van fer amb ella, una menuda finestra a aquell VCF pobre i feliç de record nostàlgic on alacrans com Aristizábal o els germans bons d'Ilie en lloc de encabronar al personal els feien recórrer a la ironia recurrent i a l'humor “negre”. Eren temps amb menys ansietats i més pragmatisme, reflectits en este disc amb panteres i senyors réferis.

(*) El disc va ser editat per J.M. Lòpez, César Sanfrancisco, Martí Pich i M. Gil on participaren posant veu i fent coros gent com Fefe - doblador de personatges de Bola de Drac i fill de Pío, exjugador del VCF - C.Sanchís, Pascu o Mar Cortés. Produït per Seminola Records SL.