El miracle de la Sub-20 iraquiana

Bagdad s'ha convertit en una de les ciutats més perilloses del món. Els integrants de la selecció iraquiana sub-20 soles han conegut la guerra, el terrorisme, les bombes i la por. En este terrible ambient han crescut els protagonistes d'un xicotet miracle futbolístic. Representants d'una generació feta malbé després de la invasió americana. "Podem estar orgullosos de nosaltres mateixos, hem servit i complit, hem demostrat que al nostre país hi ha molt de talent" es despatxava davant els mitjans amb una gegantesca maduresa el jove Adnan, central de 19 anys del combinat àrab, després de caure eliminats a les semifinals del mundial.

Amb les seues gestes han aconseguit que molts iraquians s'evadisquen de la dura realitat, oblidant-se durant 90 minuts de la violència quotidiana a la qual estan acostumats. La passió pel futbol és l'únic salvoconducte que els queda per aferrar-se a una idea col·lectiva. Milers de ciutadans van eixir als carrers a celebrar els èxits que anava collint un equip de juvenils construït des de la casualitat, transformat inesperadament en l'element pacificador d'una població enfrontada les 24 hores del dia, l'última esperança d'una societat cada vegada més trencada.

La realitat d'Iraq és obscura, dibuixada des de l'odi. Pels carrers campen a plaer terroristes, fanàtics i mafiosos. En les seues ciutats l'absència d'estat és tan evident com la calor en un dia d'estiu. D'abril a juny de 2013 més de 2.500 persones van perdre la vida mentre el món centrava els focus en les primaveres nord-africanes i la guerra civil siria. El drama iraquià ja ni tan sols és un breu als telenotícies occidentals. En tal cerimònia de l'odi, el futbol, tampoc escapa a la violència. A les hostilitats entre chiíes, suníes i kurds, a la seua singular lluita pel poder en tots els àmbits de la vida, també cal sumar les víctimes que el fonamentalisme ha creat entorn a l'esport del baló, una forma de vida occidental convertida en blanc dels extremistes religiosos. Almenys 15 persones, en la seua majoria menors de 16 anys, van morir fa escassos mesos en un atac a un camp de futbol, va ser l'últim d'una interminable sèrie d'atemptats iniciats fa anys, on també són objectiu prioritari els locals públics als quals es congreguen centenars de seguidors per a gaudir via satèl·lit dels partits que ofereixen les grans lligues europees.

Un exemple d'esta bogeria va ser la mort de l'entrenador del principal club de Karbala, assassinat a colps a les portes de l'estadi per part d'un grup de fanàtics quan es disposava a dirigir l'entrenament del seu equip. L'escalada de violència en contra del futbol a l'Iraq ha dut a la federació nacional, per recomanació de la FIFA, a disputar els seus partits a porta tancada i en secret. Massa riscos per als implicats. A pesar de totes les dificultats la lliga es segueix disputant, i encara que oficialment soles es para el mes del ramadán, moltes de les seues jornades han de ser suspeses per la quantitat d'atemptats que pateixen les poblacions o per les amenaces que reben els clubs abans de cada encontre. "Per desgracia hem hagut d'acostumar-nos a la roina situació del nostre país en els últims anys. La violència sectària ja es part de la nostra vida. Però també tenim la responsabilitat d'aconseguir que el futbol continuï sent un xicotet signe d'esperança". Diu el president de la federació iraquiana.

Tots i cadascun dels integrants de la Sub-20 juguen en equips regionals del seu país, però no són, com ocorre generalment a la resta del món, fruit d'un elaborat programa de formació ni un producte de potentades escoles. A l'Iraq no existeixen acadèmies de futbol i la majoria de les instal·lacions o segueixen parcialment destruïdes per la guerra o es troben en un estat lamentable. Els jugadors provenen de barris humils i de zones deprimides, arrossegant problemes derivats com l'absència d'una dieta equilibrada, nul·la preparació física o un material esportiu prou deficient. Les poques famílies en les quals flueix els diners centren els seus esforços en que els seus fills obtinguen una bona educació en algun país veí en lloc de permetre'ls forjar-se una carrera en un futbol baix amenaça fonamentalista.

A pesar de tots estos problemes a l'Iraq el futbol és un esport amb tradició i arrels. Als anys 80 la selecció nacional va aconseguir classificar-se per al mundial de Mèxic, i en 2007 va guanyar contra tot pronòstic, i en plena guerra civil, la Copa d'Àsia. Una gesta protagonitzada per un equip que va conjugar per primera vegada a la seua història totes les realitats religioses de la nació baix un mateix onze, l'èxit del qual va quedar plasmat en un monument civil a Bagdad, hui, destruït per les bombes. Aquell episodi va ser escrit per la bicefalia alemanya de Bernd Stange i Wolfgang Sidka que es feren càrrec de l'equip durant un menut període de temps per a fugir davant l'escalada de violència contra un futbol convertit en enemic occidental.

L'actual miracle de la selecció sub-20, no obstant això, arriba de la mà d'un entrenador nacional. Hakeem Al Azzawi ja va fer història al gener quan va dur a l'equip sènior a la final de la Copa del Golf, tornant a centrar l'atenció del país en un equip de joves desdibuixats. L'esperança per a estos xics és que el seu treball al mundial de Turquia els òbriga les portes a una vida millor. Els intents de deserció no han estat pocs, i alguns, com Mohammed Hameed, ja negocien la seua incorporació a un insuls club de segona divisió otomana. Un menut paradís terrenal comparat amb el no-res que li esperava a casa. El triomf de la Sub-20 iraquiana és per als seus integrants l'esperança de poder fugir del seu país i deixar arrere la violència absoluta a la qual estan sotmesos tots els substrats de la seua societat.