Homenatge al equipier desconegut

En aquella sala repleta de fum de tabac i de sornegueria valenciana romania la cadira buida, a manera de tron vacant, presidint aquell disbarat mentre la gent seguia cridant i celebrant a la calor del vi. Interrompia de tant en tant el murmuri general un '! visca l'equipier desconegut !' per a donar pas a atronadors aplaudiments i sonores rialles. Era la València de la tercera via, aquella allunyada dels fogosos enfrontaments i baralles entre els partidaris de Montes i Cubells, que farts de tantes coses, van decidir homenatjar a un ídol imaginat. No era un enfrontament tranquil. En l'estadi, després dels partits es solia arribar a les mans, i en altres punts de la ciutat, eren freqüents els altercats entre afins d'un i d'altre bàndol. La finesa i l'elegància del cucala barallava contra la bravura i la determinació de Montesinos per a dividir a una ciutat disposada a anar a la guerra per aquells dos jugadors, per aquells dos grans amics, acostumats a viure amb trinxeres al seu voltant.

En aquells temps on tots els dies es conqueria la lluna, la internacionalitat de Cubells [17 de Maig de 1925] va suposar una revolució social, una fita per a aquell primitiu futbol valencià obstinat en imposar-se al panorama nacional. Potser, aquella convocatòria es podria qualificar com el primer gran èxit del VCF en la seua història, el factor determinant que va alçar al club cap a la fama a una ciutat on les hegemonies encara estaven en disputa i en clara balança. El futbol cerebral e intuïtiu 'del botiguer' va ser protagonista en aquella gira empresa per mitja Europa. El xiquet d'Algirós va marcar dos gols que es van convertir en dos triomfs per a la selecció, alçant-se a ulls dels aficionats un nou messies. Sentint-se els seus ja victoriosos en aquell duel fratricida.

Però aquell Itàlia – Espanya jugat a Mestalla abans d'emprendre rumb al desconegut continent també va ser el somni truncat de Montes, l'enèsima ocasió en quedar-se a les portes de la consolidació. Va ser un greuge, així ho van sentir tots, fins als seus majors detractors, els cubellistes més acèrrims i recalcitrants, es varen solidaritzar amb aquella injustícia. Va ser l'única cosa que li va faltar. Mentre un es llepava les desgràcies, l'altre, al seu retorn, era rebut com un heroi. La gent va eixir al carrer per a complimentar a Cubells i rebre'l en l'estació per a dur-lo, com qui duu un pas en setmana santa, fins a Algirós, al seu barri, a la seua casa, el lloc on va començar a pegar puntades a un baló i on va pintar el seu geni de blanquinegre per a descobrir la virtut que el conduiria fins a la immortalitat.

Va ser llavors quan aquella València boja, enfrontada i passional va donar regna solta a la seua idiosincràsia per a omplir-se de banquets i homenatges pertot arreu. Aquella primera quinzena de juny es va dedicar a anuncis grandiloqüents i escenes delirants. Sopars copiosos amb tots els vicis del cabaret de l'època per a rendir tribut a dos jugadors i un fantasma. Aquella cerimònia del pavoneig alçà passions entre el cubellisme i recels entre el montisme, que lluny de quedar-se de braços creuats contraatacà amb actes encara més fastuosos per a agrair al seu ídol els seus gols i bones actuacions, mostrant-li recolzament per l'afronta parida del seleccionador nacional. Van ser dies d'escenes còmiques, a cadascuna major. On el boicot als actes dels uns i els altres no van faltar... talls de llum, menjar atacat amb sorra i greix de cotxe, masclets a traïció, rodes punxades... el caire dels esdeveniments va ser tal que el sector silenciós, passiu observador de tals disbarats, va decidir donar un pas avant i organitzar un homenatge al equipier – denominació de l'època als integrants d'un equip – desconegut.

Manolo David Estill, afamat cronista esportiu i únic que escrivia els seus relats en valencià a la premsa local – encara hui ho segueix sent – es pronunciava així en La Correspondència: “Té gràcia esta notícia i per això li donem publicitat, però és lamentable que a València s'arriben a estes coses”. Aquella cadira buida contemplava les escenes d'aquells que reclamaven la heroïcitat del jugador inventat com qui veu passar el temps davant els seus ulls, dibuixant una ganyota al seu rostre. Va ser la gota més racional d'uns dies on aquell duel entre els uns i els altres va deixar de ser cosa 'd'apassionats partidaris' per a traspassar la línia roja i tocar de ple als jugadors. Cubells després d'aquells moments, als quals es va sentir ferit i avergonyit, va decidir llançar la tovallola cansat de patir atacs i elogis desmesurats, de veure patir als seus amics, plantejant públicament la seua intenció de deixar el València FC amb unes sorprenents declaracions a Las Provincias:

“No em mereix més alinear-me en este club. Hi han dos Societats que 'm'omplen': el Madrid i el Barcelona. D'una banda m'agradaria jugar a Madrid; per altra.. a Barcelona. i com les pessetes per a mi no suposen res, podré donar-me el gust de triar sense atendre a cap 'gènere' de pressions econòmiques. Tan sols puc avançar que aniré amb el Madrid a Anglaterra en la pròxima excursió que este club pensa fer en breu. “La vida i altres coses de Madrid m'agraden mes; però en canvi a Barcelona hi ha mes afició, es juguen més partits, està un sempre en actitud d'emoció. Veurem...”

Soles Cubells sap si allò va ser una mera estratègia per a desviar l'atenció i posar fi a tanta estultícia o si va ser una intenció sincera. El fet és que aquell anunci va aconseguir que per primera i única vegada, montistes, cubellistes, i els del equipier desconegut, s'uniren davant la possibilitat que tan preuat element deixara aquell emergent equip, ja amatent per a fer-se amb el regnat del futbol valencià amb el fitxatge d'Enrique Molina, regnat que ja no soltaria mai més. Aquelles vesprades d'enfrontaments socials no cessaren, va ser una divisió llegendària, que va marcar una època, el caràcter d'una graderia, la raó de ser d'una entitat... però mai més es va excedir de la simple rivalitat generada pel gust futbolístic de cadascú. Des de llavors els únics banquets que es van organitzar foren per a celebrar èxits col·lectius, èxits que no tardaren en arribar.