Estrena amb vestit net

Ahí, amb la seua menuda tenda de campanya i el seu carregament de provisions, com un líder soviètic, el nou president viu en la TV oficial, llest per a eixir davant el micròfon tant si és per a donar les gràcies a l'afició per organitzar insofribles cues a la recerca d'un passe – agraïts per practicar un anacronisme en plena era digital – com per a parar-li els peus al primer que intenta pujar-se-li a les barbes. El nou règim pareix haver entés la importància de comunicar fent ús dels mitjans propis (i aliens), transmetent missatges directes i optimistes, buscant la complicitat de la graderia en lloc de passar-se la vida esbroncant als seus a través de portaveus alineats.

Fins i tot per a vendre una Due Diligence que ens retrotrau a les cavernes Salvo es puja al cavall, com si el 27 d'agost no existira, parlant amb entusiasme de construir un nou matí. En l'afer Soldado ja va demostrar enginy a l'hora de donar-li la volta a les situacions complicades per a generar espirals positives. A risc d'eixir a colps d'un garbull peliagut va acabar ficant-se a la militància en la butxaca, soles va faltar comparèixer davant les càmeres per a soltar un “Que quede claro que no se va él, lo he tirado yo” per acabar d'embogir als fidels. Ni que feren falta ingressar 30 milions per a sobreviure un estiu més.

Encara no sent un home de futbol ha comprés de que va l'assumpte en just tres minuts, apolillant – més encara – a aquells que es van passar aferrats a la butaca des de 1994, que segueixen ahí, intentant trobar la tecla. Salvo ha exercit des del primer moment com dirigent d'un club esportiu en lloc de fer-lo com CEO d'una asseguradora, barrejant convenientment, i en menudes dosis, un poc de populisme, altre tant d'amor propi, sentimentalisme per ací, i una mica d'orgull per allà, que sempre ve bé, fins rescatar al VCF d'eixe calaix polsegós, a manera de càstic diví, al qual ho havien tancat.

Tal és així que la sensació general de pobresa ha quedat mitigada. A poc que Javi Fuego, Postiga o Michel es deixen créixer els pèls de les cames es confondran amb Van Basten, Matthäus o Gullit. Diu molt d'on venim que el més bàsic ens parega tan extraordinari, tan fora de guió. Encara estan a anys llum d'arribar a l'excel·lència, de collir èxits tangibles (els intangibles ja els van guanyar) i de mostrar realitats, però amb una simple mà de pintura han aconseguit traure's de la màniga un pis nou pel mateix preu.

Eixe intent de construir alguna cosa, el que siga, des de l'austeritat, deixant-se l'àbac al sotán i baixant al carrer a la recerca d'aliats en lloc d'aombrar el futur amb missatges tèrbols com recurs per assegurar-se la cadira, ha generat un brot de furor, que de rebot, està ajudant a un equip desmembrat per enèsima vegada, obligat a competir amb més força que mai amb tan pocs recursos com sempre. Fent “a intencions” el fitxatge de l'estiu. I a risc de passar de ser pichichi del mundial a quedar-se en Oleg Salenko, el xic ens ha regalat un estiu tranquil després de molts turmentosos.

No queden records d'un VCF que isquera en la primera jornada amb un vestit tan net i tan buit de rèmores del passat. Este reseteig institucional i esportiu, a l'espera de collir els seus propis vicis, derrotes, i també els seus èxits, dibuixen una estrena d'eixes que donen ganes d'anar a veure, encara que després no siga res de l'altre món.