El derby «dels morenets»

Allò va ser com trobar-se de cop i volta amb un vell amor a un corredor del supermercat. Abrupte i poc glamurós. Tan sobtat que els periòdics insistien en que els visitants eren els del Gimnàstic, però amb el nom del Llevant. Embullant l'assumpte, com qui intenta explicar qui és el cosí del cunyat d'un germà. Va transcórrer tan ràpid tot que ni tan sols va donar temps a entendre el retrobament. Els xiquets no sabien res, i el majors, es barallaven amb la seua memòria per a dilucidar si havien d'estar enfadats o no per l'afront del 37, que ja no existia. I que segueix sense existir. Sepultada amb aquella frase tan recurrent 'd'abans de la guerra' que servia per a tapar-lo tot i res al mateix temps, encara que haguera ocorregut en la mateixa contesa.

La València dels hurra i els alirons, dels llevantins i els granotes, la de les discussions al cafè 'El Siglo' i les disputes, aquells partits pel campionat regional decidits entre sofriments i rivalitats, va desaparèixer després de quasi dos dècades i mitja sepultada en camps de terra, en divisions inhòspites i tribulacions marcianes, presentant-se de nou transmutada en un mateix cos. - Però estos qui dius que són? - Els del Gimnàstic, però amb el nom del Llevant. Ningú sàvia res, com qui no sap res d'un record perdut.

Ja ni tan sols ells saben molt qui van ser. Imaginem a Waldo, el major, canós i ralentit als seus 80 anys, passar a arreplegar al menut Wanderley a la farmàcia que regenta la filla d'este a Massanassa, per a asseure's junts a la calor d'una estufa enfront de la TV i rememorar aquell retrobament capitolí que va redescobrir el significat de la paraula derby. Utilitzada fins llavors per a rebre als dos clubs de Barcelona, els substitutius d'aquells temps de penals llançats d'esquena, guerres de periòdics i paraigües amb Mestalla, el riu i Vallejo d'escenari.

'El Llevant té un equip molt bonic, eh, com en la meua època, guerrer. Li vam fer un 5-0 al Barça per vindre crescut. Mira que a Mestalla vaig intentar posar balons, però no havia forma..' I de cop i volta Jonas es desenfada i la tira al pal. 'El Jonas este pareix que mai està, però apareix sempre.. mira quina gespa, qui l'haguera tingut..' es lamenta Waldo, que parla poc, però sentència.

Els dos van poder jugar junts, primer al Brasil, després a València, on els tècnics no van considerar a Wanderley. Separats sempre com una espècie de capritx del destí es van tornar a veure sobre aquell camp de graderies fosques que es menejaven com un onatge nerviós a una vesprada neta. El calendari va descafeïnar l'encontre al servir-lo massa prompte, contribuint a l'abrupte del assumpte. Ni tan sols un romanent d'altres temps sobrevolava l'estadi. Els noranta minuts van transcórrer amb certa fredor, simulant alguna tangana per a guardar les formes. Encara que el disting d'un temps furtat no es va presentar, el de sempre va tornar a guanyar com sempre al mateix de sempre. Aquell Gimnàstic amb nom de Llevant es va dur un 5-3, com antigament s'havia dut un 7-1, era el sinó d'aquella novel·la que es va iniciar amb pàgines èpiques i que va acabar perdent-se amb afers tràgics.

'Mira Wal – com imaginem, imaginem a Wanderley cridant al seu germà Wal– una falta, a vore si hi ha algú que les llance com tu. No recorde a cap bon llançador de faltes al València des de fa anys, no se què passa ara, molt físic, però s'està perdent la tècnica..' i Waldo beu tranquil un poc d'aigua, mentre el partit transcorre amb normalitat, rememorant alguna de les seues famoses folhes seques.

A un derby que havia perdut els al·licients pel camí, aquell duel de germans brasilers era l'única salsa sobre un tapet ferit, el de blanc ja era ídol i golejador, el blaugrana venia enlluernant a Vallejo com l'última llum abans del trasllat al no-res d'Orriols. Tot tan estrany que els parentius van abandonar el Cabanyal i Algirós para traslladar-se a Brasil i pintar de color aquell duel fratricida, obligant a Guillot a fer un hat-trick per a retornar la valencianía a un partit massa carioca. Només Cripiano González (Ñito González), aquell nervi amb carcassa d'atleta, de cabrioles inversemblants e eixides denunciables fruit d'un bloqueig neurològic, va deixar al Llevant retallar un 4-1 oferint a Wanderley i Camarasa l'oportunitat de maquillar el marcador.

- 'Jo vaig marcar l'última vegada que ens enfrontarem, i tu no'
- 'Ho vaig fer, però l'arbitre va anul·lar el gol, i en la següent que vaig tindre es va anar fregant el pal'.

Encara hui, València no s'acostuma a veure's sobre un camp de futbol. Preocupada redibuixant els seus mapes de rivalitat, despertant després d'una absència quasi mil·lenària, lo de derby segueix sonant a paraula estranya, freturosa de significat, un apèndix de temps remots, que com aquell primer retrobament segueix deixant encontres freds en la secció de lactis del supermercat de barri. Mentre, la ciutat es va fent a la idea, esperant que açò no acabe de sobte, com sempre va acabar tot a ella.

A casa dels Machado, davant el calor de l'estufa, un dels germans canta gol. De qui?, el dissabte a Mestalla.

(*) Pots llegir tots els 'Quan València tenia derby' fent clic aci

Societats anònimes, què vos passa?

Als últims temps es vénen repetint de forma constant missatges i discursos que intenten demonitzar el sistema de societats anònimes que fa 20 anys es va imposar com a mesura de control a un futbol arruïnat, desbocat i anàrquic. Un intent de professionalitzar els clubs, que hui, 20 anys més tard, tornen a reproduir els mals d'aquells temps. En l'actualitat les S.A.D són criticades amb els mateixos arguments utilitzats temps arrere per a desprestigiar a les entitats esportives. Estan tan arruïnades econòmicament com ho estaven els clubs, tan desorganitzades com estaven els clubs i amb els mateixos problemes de governabilitat que tenien els clubs. I per a molts, la solució és que tornen a ser un club, l'anacrònic sistema fallit que va portar la conversió en societats anònimes.

El problema del futbol espanyol és el model?

En cap altre lloc del nostre entorn el model de societats anònimes és qüestionat, fins i tot a Anglaterra, on hi ha un sever moviment per a guanyar influència en la presa de decisions, no es qüestionen la forma jurídica ni el model de propietat. Els Supporters Trust, les organitzacions que aglutinen este moviment en nom de guanyar representativitat, soles anhelen controlar un menut paquet d'accions que els permeta tindre veu. El cas més clar és el del Swansea galés. Exemple a nivell mundial d'una massa social que salva al seu equip amb una campanya popular. La democràcia swanseaniana tot just controla el 20% del capital social de l'entitat, i a pesar d'això són posats com un exemple a nivell mundial d'una afició que ha recuperat el control de l'equip dels seus amors. Ni tan sols al model alemany, exemple de democràcia societària, els aficionats tenen a les seues mans un poder accionarial tan elevat com el que històricament ha tingut l'aficionat del València CF, possiblement, la S.A.D més democràtica en l'història del futbol.

El Bayern és propietari del 80% del seu capital social, adquirit en diferents ampliacions al llarg de 15 anys, per a complir amb la llei del 50+1, que obliga als clubs a ser tenedors de la meitat més un, guardant-lo com accions cegues, és a dir, no voten mai en junta. Este model també permet comprar títols als accionistes que desitgen vendre-les a la institució, per dit motiu, el Bayern controla tantes accions, quedant com una via de finançament futur, com va ocórrer fa dos anys després de vendre-li el 9% a l'automobilística Audi per 92 milions d'Euros. La resta del capital es reparteix entre Adidas i T-home, quedant un 10% en mans del aficionat muniquès. Incloent als seus directius, com Ulli Hoeness. El club bavarès està dirigit per les mateixes persones durant els últims 30 anys gràcies a una supremacia accionarial que els permet guanyar la reelecció amb el 95% dels vots. No obstant això, els dirigents del Bayern es preocupen per acostar el club als seus fent de la S.A un exemple de tot lo bo que es pot esperar d'un club de futbol.

Tot va començar amb la democràcia

El menut període de temps al qual els socis van tindre vot les entitats van acabar en la ruïna, i en el cas del VCF fins i tot baixant a segona divisió. La transició va portar l'obertura en les entitats civils, van arribar els populistes prometent fitxatges milionaris gastant uns diners que no es tenien, fent palès la inestabilitat al poder. Els entrenadors s'usaven com a mocadors en mig d'una grip i els presidents anaven i venien amb les estacions. Jugar-se el càrrec a les urnes va donar pas a la ruïna que va desembocar en la conversió en Societats Anònimes.

El tan recurrent discurs de poder tirar a un mal gestor no va salvar a cap club dels forats econòmics que directius pressionats per la volatilitat dels seus llocs van generar. Les societats esportives van ser abandonades per les tradicionals burgesies locals que van controlar les entitats des de la introducció del futbol al país. Una burgesia que acostumava a aportar diners per a tapar els forats que es cometien al remodelar estadis o sufragar els fitxatges de torn sense perjudicis per a la caixa.

La dictadura del resultat va fer fugir al gran empresari del futbol, donant pas a una casta menys preparada i molt més modesta en quant a la butxaca personal. Els dirigents van deixar d'arriscar els seus propis diners per a començar a jugar amb els diners d'altres.

Per què les SAD han acabat igual que els clubs?

El procés de conversió en societats anònimes va ser un espantall a la seua generalitat. Els clubs directament van ser segrestats amb total impunitat per eixa casta de baixa classe nascuda amb la democratització. Molts es van fer amb el poder a un cost ridícul comprant accions de forma opaca, repartint-se-les a dit. Uns altres, es van fer amb el control de l'accionariat sense desemborsar un cèntim apalancant la compra de títols en el club generant deute. La supervisió va ser nul·la per part de l'administració, i a més, no es va dotar al futbol de cap model de control ni supervisió. Es confià que la llei de societats anònimes fóra suficient sense tindre en compte que la responsabilitat social seria impossible d'exercir si el 100% de la propietat requeia sobre el consell d'administració. Com així va ser al 95% dels casos. La ignorància del aficionat mig sobre la llei mercantil i la impossibilitat de sufragar un judici de tal calibre, necessitant el 5% de l'accionariat que ningú reunia més enllà dels interessats, va fer la resta.

Si el futbol alemany és un exemple de gestió no és per casualitat. A la Bundesliga existeix un entorn jurídic i entitats fiscalitzadores que exerceixen un ferri control obligant als seus clubs a ser pulcres en matèria financera. Una entitat que tanque l'exercici amb perdudes té 20 dies per a presentar un pla de viabilitat, i en cas de no fer-lo, o que este siga irrealitzable, se li retira de la competició. Existeix un sostre de deute, i els clubs estan obligats a destinar part dels seus pressupostos a pedrera i en millores d'instal·lacions per a poder renovar la seua plaça. Estes limitacions van posar punt final al frenesí de despesa que va viure el futbol alemany duent als seus clubs a la ruïna als anys 90. Per obligació del sistema les entitats s'han professionalitzat fins l'extrem, generat recursos de quasi qualsevol cosa fins a multiplicar per quatre els seus ingressos. A pesar d'això, tots els estius afloren notícies de clubs descendits de categoria per no complir amb les estrictes normes financeres que imposa la federació alemanya.

Sense arribar a que l'estat audite als clubs, amb dures directrius a seguir, com a França, a Anglaterra les normes són més laxes, però també existeixen controls que obliguen a les seues entitats a realitzar una bona gestió. Tot un símbol religiós i nacionalista com el Rangers ha estat liquidat per un deute amb el fisc britànic de 27 milions d'euros. Mentre, ací, llegim com un jutge no s'atreveix a executar la liquidació d'un club de Segona B per la pressió popular, o com altres, amb una desvergonya sense límits, no paguen impostos durant cinc temporades per a poder fitxar jugadors als quals acaba devent part de les seues fitxes. A la Lliga BBVA el trellat només es va implantar en aquells clubs que es van veure obligats a acollir-se al concurs de creditors o que van ser intervinguts per un banc com via per a cobrar el seu deute.

El problema del futbol espanyol és de model, o de gestió?, el problema és la forma jurídica dels seus clubs o l'absència d'un entorn que controlen a estos?

Multinacionals gestionades per quatre amics de forma amateur

El motiu més evident pel qual el futbol espanyol és un negoci tan incompetent és perquè els clubs tendeixen a contractar a un personal incompetent. A diferència del cas alemany, o l'anglès, on un entorn jurídic obliga als seus clubs a nodrir-se dels millors professionals que aporta el mercat, a La Lliga la tendència és omplir les oficines de personal amateur, l'únic mèrit del qual és ser amic d'algun directiu, o ser ex jugador. O les dos coses alhora. Al nostre futbol el pitjor crim que pot cometre un empleat no és ser un inepte, ni fer perdre diners a l'empresa amb decisions absurdes o poc professionals, sinó ser deslleial. No hi ha cap grau d'incompetència que parega resultar intolerable.

En este punt hi ha dos tendències diferenciades. Les S.A.D que viuen a un règim d'endogàmia perpetu són incapaços de créixer al eternitzar-se una amistocràcia mediocre. I els clubs, o societats més obertes, la inestabilitat fa que eixe personal, a més d'incapacitat per al càrrec, siga novençà, veient-se obligat a abandonar quan més adaptat al lloc està per a donar cabuda al elenc d'amics o ex jugadors, o les dos coses alhora, del nou president o propietari. Tornant a iniciar-se el cicle. Poques vegades eixos empleats acomiadats tornen a treballar en altre club, perquè fer-lo sense ser amic o ex jugador, o les dos coses alhora, en altra entitat és considerat una deslleialtat, amb el que l'experiència adquirida mai s'aprofita.

Al nostre entorn més pròxim igual que existeix un mercat de jugadors i entrenadors, també ho hi ha de directors generals, gerents, directors de comunicació o responsables de màrqueting  guanyant els clubs que els contracten experiències i coneixements adquirits en altres entitats. Compartint sapiència, enriqueixen la competició.

Manuel Hembert, de A.T Karney – una de les consultores més importants – en l'informe realitzat per la mateixa baix el títol 'Playing of Profits' sobre el futbol espanyol té clar el motiu: “Generalment els clubs estan controlats per un gerent amb moltes ínfules, la incomoditat que senten al veure's envoltats d'estudiosos té molt pes a l'hora de triar a un equip de treball poc o res qualificat. Quan entren a treballar a un club de futbol, ho fan amb la intenció de parmanèixer en ell, no per a veure's arraconats per un jovenet amb molts estudis que realment sàpiga alguna cosa sobre els negocis”.

El Manchester United va ser el primer club que va incorporar a gent experimentada del món de l'empresa a la seua estructura a principis dels 90. Peter Keneon va arribar d'Umbro i va revolucionar el futbol britànic. I posteriorment, es va incorporar David Gill després de deu anys en Tui Ag. En l'actualitat és una pràctica estesa al panorama europeu, però eixe punt visionari que va tindre el United el va fer prendre avantatge sobre la resta de competidors, arribant a convertir-se en una referència tant econòmica com esportiva als últims 25 anys.

Als cursos o màsters que imparteixen les escoles de negocis és habitual trobar-se un exemple pràctic sobre el perquè els clubs espanyols són especialistes a veure passar davant dels seus nassos centenars de milions que deixen escapar sense donar-se compte. Un dels equips que sempre són referenciats és el Reial Madrid. Al primer exemple solen exposar com després de mesos de negociacions, i establida una reunió per a tancar l'acord, el club blanc va deixar plantat a un patrocinador perquè aquella vesprada havien destituït a l'entrenador. En un dia, van haver de fer front a la liquidació d'un empleat, gastar diners en contractar a un altre, i a més, perdre uns quants milions d'euros per que cap dels seus executius va acudir a la cita amb el representant d'una empresa que estava disposada a desemborsar molts diners.

El segon i tercer exemple van lligats de la mà. Al juliol de 2003 el club de Florentino va fitxar al major venedor de samarretes del món, David Beckham. Quan va arribar el gran dia, no obstant, el club no havia preparat cap samarreta amb el seu nom ni dorsal. En les primeres 72 hores el Reial Madrid va rebre 2 milions de sol·licituds d'elàstiques del xic d'or. No va vendre cap. Esta operació va ser un calc de la viscuda amb Ronaldo. En aquella ocasió tampoc tenien preparada cap samarreta. Deixant via lliure a que el mercat d'imitacions cobrira el buit deixat per l'entitat madridista traient al carrer falsificacions amb el número 9.

Els homes de Florentino es van veure obligats a contrarestar esta pràctica per a generar demanda del seu producte donant-li al jugador el dorsal 10. El que va convertir el fitxatge del brasiler en una autèntica ruïna. Els aficionats a nivell global volien a la seua samarreta el 9, un número associat a l'astre brasiler durant tota la seua carrera, i no una impostació com el 10, veient-se obligats a recórrer al mercat negre o a la personalització de repliques antigues per a satisfer els seus gustos. El club va fitxar als dos jugadors que més samarretes venien del món i va perdre quantitats industrials de diners en samarretes no venudes – en ambdós casos – per una nefasta visió de mercat. Els responsables no van ser ni amonestats, més bé, van renovar els seus contractes a l'alça als pocs mesos a pesar d'haver provocat perdudes astronòmiques al club per tres males decisions. Eren incompetents per al càrrec, però altament qualificats en l'art de l'adulació al president.

En un cas més particular, el València 'ha fet un Reial Madrid' amb el fitxatge de Guardado. Sense samarretes que vendre davant les demandes arribades des de Mèxic se li va unir una política kafkiana de venda internacional, obligant al consumidor a gastar-se 120 dòlars en una samarreta, un preu que doblega el cost d'una replica oficial de Chicharito. L'aficionat asteca davant la dificultat d'adquirir el producte no va tindre altra eixida que acudir al mercat de falsificacions local per a trobar una samarreta a bon preu del jugador. En este cas, l'entitat de Mestalla va tindre un any per davant per a planificar una estratègia de llançament més intel·ligent, i no ho va aprofitar.

El futur que ve

Alex Fynn als anys 90 va formar part del comissionat que va crear la Premier League, sent una de les veus que van advertir dels beneficis de crear una marca global de la lliga anglesa. Les seues paraules van ser durament contestades, però va aconseguir imposar la seua idea, i hui, 20 anys més tard, trau pit: “En aquell moment si al Liverpool li anava bé, volia dir que a la resta de clubs els anava malament. Que el Liverpool guanyara i atraguera a grans jugadors, era una ruïna per a la resta de competidors, perquè era el Liverpool qui es duia els diners i els títols. En l'actualitat que el Manchester City contracte a Agüero i guanye el campionat vol dir que hauran més operadors interessats en comprar el producte Premier, amb el que augmenta la difusió mundial dels participants, i això beneficia al Norwich amb un augment considerable de tots els seus ingressos comercials”.

Una deducció tan senzilla és impossible de fer entendre als clubs espanyols, tan mal dirigits que prefereixen mantindre el seu estatus en lloc de millorar el del rival a pesar del perjudici a llarg termini que això comporta per a tots els implicats. Només a un negoci tan incompetentment dirigit com la Lliga BBVA es pot tolerar que es deixen d'ingressar grans quantitats de diners per l'interès individual de cada societat. La cultura de marca global que va imposar Fynn al futbol britànic ha aconseguit que hui, amb un contracte televisiu de quasi 4 mil milions d'euros assegurat per a la 13/14, hagen estat els clubs de lliure acord els quals han volgut imposar topes salarials i de despesa per a evitar que tal quantitat de diners, al costat de la constant arribada d'inversors estrangers, acabe perjudicant al sistema que els ha dut a eixe nivell.

Als últims temps han eixit diverses informacions que apunten mesures de control als clubs que no els deixarà fitxar si tanquen els seus exercicis amb pèrdues, obligant-los a gastar el que cadascun genera. Estes polítiques restrictives en un entorn deprimit aconseguiran racionalitzar les economies “domestiques” però ajudarà a augmentar les diferències globals entre rivals al veure's desproveïts de la seua única via de finançament històrica: la generació de deute avalada per un suculent contracte de TV. En esta paradoxa local, on les S.A continuen gestionades com a clubs de futbol i els clubs de futbol estan sent estructurats com S.A – finalment amb Cristiiano el Reial Madrid va aprendre dels casos Beckham i Ronaldo – les entitats si volen créixer van a veure's obligades a trobar noves vies d'ingressos mitjançant una professionalització extrema de les seues estructures. I ho faran sumits en un entorn derruït, en una lliga sense mercat exterior i en un campionat on els patrocinadors han fugit i els salvavides en forma d'empreses públiques de turisme estampades en les samarretes han tancat l'aixeta.

Les entitats han malgastat 20 anys per no ser deslleials, deixant escapar una etapa de creixement econòmic i una difusió global predominant de la LFP fins a 2006 per a veure's enmig d'una recessió obligats a professionalitzar-se, i ho faran sense la puixança d'una marca global, amb uns estadis obsolets als quals no se'ls pot traure partit i sense disponibilitat de crèdit per a construir-ne nous o remodelar els vells. Tant a alemanys com a anglesos els va costar dos dècades arribar al nivell en el qual es troben, i ho van fer en un entorn puixant. Al nostre cas, el procés no només arriba tard, sinó també en la pitjor conjuntura possible, on les operadores comencen a amenaçar amb que es veuran obligades a reduir les seues aportacions perquè el futbol que venen no ho compra ni el mercat intern.

Pot ser Twitter no siga un mesurador de res, o potser ho siga d'alguna cosa, però és una constant observar com els TT a Espanya quan s'està disputant una jornada de lliga els copen els partits de la Premier League o la Bundesliga. Quan ni als propis interessats els importa el producte, difícilment els interessarà a les marques.

La grandària del negoci del futbol no va a permetre gestions poc professionals. En entorns més tancats amb xifres de negoci menudes, una gestió amateur podia sobreviure o es podia rescatar – el govern de torn podia destinar diners per a salvar l'entreteniment principal de la població – . Amb les dimensions econòmiques que es mouen en l'actualitat, este tipus de gestió és cada vegada més inviable. Els governs van a tindre cada vegada més problemes a salvar el futbol perquè les magnituds són ja massa rellevants. D'altra banda, els negocis són ja de per si massa arriscats, només falta afegir una mala gestió per a que els riscos no es puguen assumir. És més, directius bé preparats no tenen pietat en aprofitar qualsevol ocasió que li deixe el contrari. Competir a primera divisió amb un equip directiu de segona té conseqüències nefastes.

Antonio Dávila, professor de Sports Management en el IESE 

Sunny torna a ser futbolista

Va aterrar a Manises provinent del Canadà i va posar somrient al costat del seu company de selecció, un menut asturià amb pinta d'estudiant revoltós, prometent aportar joventut i futur a un equip que començava a sentir els mals generats per les castes establides al vestuari. Era la culminació a un somni iniciat en el pou del futbol, l'últim capítol en l'història negra d'un xic estripat per la vida gossa que el continent africà regala als seus fills. Sunny, als 18 anys, era internacional, venia de jugar un mundial amb Espanya i era fitxat per un dels millors clubs del panorama europeu desprès d'haver superat mil avatars, aconseguint esborrar amb aquella instantània, els records d'aquelles suors fredes que li van envair a l'aeroport de París al descobrir que el representant que li va prometre el manà del primer món li havia estafat.

Ell va ser un de tants, un més d'eixos diamants negres captats per les màfies en l'Àfrica subsahariana, que després d'arruïnar a les seues famílies per a aconseguir sufragar el viatge, són abandonats a la seua sort, desemparats baix els ponts de la capital francesa, ocupant els parcs de Madrid o refugiant-se als suburbis d'Amsterdam. Només uns pocs aconsegueixen una fugaç prova a algun club regional que no sempre superen, quedant sentenciats a la marginalitat si no tenen la sort de creuar-se amb un Juan José Melero als seus camins que els done l'oportunitat de viure.

Sunny va eixir de l'escola Taribo West, tenia maneres per a donar-li a la pilota, fins a veure's amb 16 anys abandonat en la desconeguda Europa sense més referències que les d'un company que havia realitzat el viatge abans que ell amb les mateixes funestes conseqüències. Aquell telèfon, apuntat a un paper estripat adquirit a última hora en forma de pressentiment, va ser la primera línia escrita en la seua nova vida. Sense diners, amb un visat de turista que amenaçava problemes, i després d'interminables hores ficat a un autobús amb destinació incerta, va acabar refugiat a la madrilenya casa d'Elvis Onyema, un company de la Taribo West Academy, que vivia a un pis pastera al costat d'altres joguets trencats, component una colorida selecció d'esperances destruïdes.

Potser va ser un salt massa salvatge per a un xic que dos anys abans havia conegut el que era dormir a la intempèrie, jugant a un equip d'il·legals, vores de cop i volta compartint banqueta amb Albelda, Baraja o Morientes. “Vaig estar uns tres mesos a Madrid. Vaig començar a jugar al futbol a un equip compost per immigrants nigerians. Ens entrenàvem en parcs i en algun camp de terra que aconseguíem de tant en tant”. Aquella selecció de víctimes va començar a ser seguida per diversos tècnics a la recerca de talent barat, “El míster va arreglar un parell d'amistosos contra equips federats per a intentar que algú es fixara en nosaltres. Un d'eixos partits fou davant el juvenil del Rayo Vallecano. Allí va ser on un representant es va fixar en mi i em va dir que em podria dur al Poli Ejido per a poder fer una prova”. Sunny parla del seu passat més trist amb sencera serenitat, com qui relata una història aliena sense perdre detall.

Una canvi radical per a un xic massa temerós, reservat i desconfiat per obligació. El vertigen, fins a dir prou, va envair el seu cos al veure's desposseït d'un còmode entramat vital que li havia donat sustent a El Ejido. Aquell aterratge inesperat en l'elit més crua no es va digerir bé per un adolescent que no havia conegut la normalitat en la seua progressió com a professional. Tampoc va ajudar el calder al que va anar a recalar, un equip en descomposició, embolicat en una guerra tribal en tots els seus estaments que va acabar devorant al més feble. Sunny va intentar trobar refugi a Pamplona, allunyat de focs creuats, de mirades insidioses i actituds denunciables de veterans que veien amenaçat el seu lloc. Al Sadar, un canvi d'entrenador va acabar amb els seus minuts, fent una inoportuna lesió de genoll la resta, no sense abans tornar a topar-se amb la necedat d'este esport al veure's utilitzat pel Portsmouth per aconseguir abaratir el traspàs d'un tercer. Amb les maletes fetes i el bitllet tret, la vida el va tornar a colpejar en l'ànima sense cap delicadesa.

Només les exigents condicions imposades per la Premier als jugadors estrangers van impedir que el Blackpool de Brendan Rodgers es fera amb els seus serveis davant la dificultat d'obtindre el permís de treball. El Betis es va presentar com una possibilitat tardana, com un pont de plata cap a altre somni, fins que el seu genoll va tornar a fer crack. Aquella odissea que començava a tindre sabor a tràgica derrota s'assemblava massa a un malson, les suors fredes van recórrer el camí que separava l'aeroport de París de la solitud que dóna entrenar-se a un parc d'Almeria, recordant roïns moments, tornant a mirar als ulls a vells fantasmes. Però la vida, encara li tenia reservat un menut oasi a este nigerià maltractat per les circumstàncies.

Un concurs de creditors i una ruïna incipient van cridar a Sunny para retornar-li el que la progressió fugaç d'un xic sense base li havia llevat. El futbol. Quasi de casualitat, com en les millors històries, el Numància va decidir fer-se amb els seus serveis després de tindre-lo a prova un parell de mesos, més per desesperació al no poder contractar jugadors que per altra cosa. Mentre el seu company d'instantània anava progressant fins a convertir-se en referent, el xic que va arribar de El Ejido tornava a començar de zero a segona divisió, partint com a suplent, sent l'última fitxa d'una curta plantilla amb la permanència com únic objectiu. “Només tinc 24 anys. No em desespera no haver pogut triomfar a Primera. Amb tot el que he passat en la meua vida personal, res pot fer-me tremolar. Sóc un home fort i estic content de ser futbolista”, relata a una entrevista a El Norte de Castilla.

Allà a Sòria, ha recuperat la forma, l'alegria, el futbol que li va llevar no se sap molt bé qui o què, i el seu genoll. Després de dos temporades i mitja ja exerceix de líder, de referent d'un migcamp poderós que ha fet que ulls importants tornen a fixar-se en ell, qui sap, si per a tornar-li l'oportunitat de provar a primera divisió. Té la mateixa edat que Mata, però una trajectòria minada, i com l'asturià, ha trobat el seu camí en altra latitud, esperant que algú ho rescate i retornen els somnis que les circumstàncies li van arrabassar. Sunny ja no té pressa per triomfar, ara viu el futbol de forma pausada, sense objectius més enllà del dia a dia, sentint-se futbolista per primera vegada després de tres anys de passejar pel llimb pensant fins i tot en penjar les botes. Com fera al Poli Ejido utilitza el seu temps lliure en buscar eixides per al futur, “Mentre jugue, em prepare. Estudie un màster de gestió esportiva. I tinc molt temps per davant. Hi ha moltes maneres de seguir lligat al futbol quan açò acabe”. A Sunny la vida li torna a saber a dolç.

Va Poder ser un migcampista que marcara època, un golden-boy pertanyent a la millor generació que ha donat el futbol en molt de temps, va poder haver triomfat en tot un València CF, però no ho va aconseguir, i no es queixa malgrat tot. De no haver abandonat el seu país amb 15 anys el seu destí haguera sigut molt pitjor. Ara, torna a ser jugador professional, que era amb el que va somiar sempre, encara que el camí recorregut fins a la meta no haja estat massa agradable, per fi, a casa de Sunny els diumenges tornen a ser solejats.

ERO a la nostra infància

Per a molts de nosaltres els diumenges sempre tindran aroma a llenya, a cafè recent fet flotant en l'ambient, il·lustrats per viatges amb cotxe sobre la falda d'una àvia per a guanyar espai, emulant un comboi a la recerca de la frontera rumb a Casa Blanca. Amb la posada de sol apuntant per la finestreta com acompanyant d'una ràdio que crida gols, fores de joc, i penals que mai eren provinents de llocs remots. A nits cridades per a evitar el llit mentre una tovallola aspra assecava pèls revoltosos que imploraven 'minut a minut' que els deixaren veure com li havia anat a eixe equip de blanc tan roin que només funcionava quan volia i poder anar-se'n a dormir tranquils.

Havien diumenges que portaven de bon matí la ressaca del dissabte, 'gol de Robert' , perquè si la cosa anava malament, la mare de Buyo es convertia en una més de la família, amb dret a bol de llet i tiquet per a entrar al bany. La dona per un temps va exercir de tia a Burgos que mai vam tindre, fins i tot va estar prop de cridar a la porta i endossar-nos un cistell amb xoriços mentre ens rebregava les galtes a manera de preludi futurista. Tot allò va quedar sepultat per litres d'aigua i un esclafit que ja és mític, un diluvi que va donar pas a un torrent de llàgrimes que van humir l'estripada inesperada que deixa la primera il·lusió trencada, tot tan salvatge i atropellat com el VCF en si mateix. Com un partit oferit per Bancaixa.

Al uníson que Pauleta ficava un gol i ens quedàvem per a veure a un mussol amb corbata anunciar que seria president, tota una generació descobria que el xiulet servia per a alguna cosa més que per a arbitrar partits. Fins i tot la primera vegada pot ser escenificada amb un Quique Sánchez Flores de fons, assenyalant en una pissarra, que Benítez no tenia ni puta idea, que per alguna cosa ell era l'analista televisiu. Ningú va saber interpretar que aquells dies de goig acabarien dolent tant com una balonada al Penev de Lubo.

La nostra infància la van dibuixar balons fent un ciri, amb Schwarz i Lucarelli anant i venint a manera de pubertat salvatge que et duien a descobrir llocs mai imaginats, qui ens anava a dir a nosaltres que aquell rubiet la tocara tan bé, i que damunt, la sabera ficar com la va ficar a Sevilla, fent de San Marino un barri més de València. Va ser com rodar una porno amb públic en les graderies.

De cop i volta aquella tràgica Europa descoberta gràcies a les càmeres que ens van presentar a terrors nocturns com Fonseca, i a un Floquet de Neu disfressat de porter alemany, va desaparèixer plegada als nostres peus, fent-nos recordar en ple armistici que allò era el terrible i no esta espècie de dansa del ventre mal digerida per culpa d'uns quants dòlars revestits de petroli. Amb Sempere posant cara de jubilat sense arribar a la trentena, i amb anti-herois com Tomás, anaven passant els dissabtes, disfrutant d'un futbol del que encara es podia gosar, amb Picornell ensenyant-nos amb estadístiques que el VCF tenia història mentre despreocupats pel futur trèiem bitllets per a Göteborg.

Com la vida mateixa, tot allò va passar amb la normalitat que dóna el moment, convertint a personatges de micro en mà i veu en off en part de la nostra vida, en clips malenconiosos de temps que avorríem i que ara enyorem, va ser tot molt 'atenció a la esbroncada que li acaba de pegar Aragonès a Viola' soltada per un Jordi Carrascosa transformat en Mercader al lloc on abans va haver un Lloret. Tot allò, com arriba la vellea, va passar sense voler prestar-li atenció, fins que el record t'avisa de que et vas oblidar de tot, penedint-te dels moments que es van escapar.

Aprofitant la tranquil·litat que els ha donat l'oblit han fet un ERO a la nostra infància per a acabar amb ella de la pitjor forma possible, impedint que hagen altres que puguen posar-li veu i cara al seu passat valencianista, com ho van fer ells amb nosaltres, i de la millor forma possible. Se'ns van i ni tan sols els hem donat les gràcies per acostar al equip a la gent a través d'una pantalla, compartint dolors i alegries, moments i plors, fent-nos viure l'història d'altra forma.

Ja soles ens queda tornar per última vegada la connexió al centre de producció de programes de Burjassot com a picada d'ull d'un temps que sempre serà enyorat.

PSG: tràgic i esperançador

Una pancarta somorta penja d'un dels estands del Parc dels Prínceps, «París c'est tragique» resen tremoloses lletres pintades amb ràbia. Les graderies que durant quaranta anys van veure passar als fills dels immigrants, als descendents de les classes obreres que van ocupar els suburbis de París, hui s'omplen de famílies de classe mitja-alta, de dones que vesteixen vaquers de 200 euros i de joves amb carrera que copen el furgó de cua de les plantes nobles del centre financer parisenc.

La revolució amb l'arribada de QIA ha estat tan gran que ha esborrat d'un cop les estructures socials que van donar sustent al PSG des de la seua fundació. Qui fora el club favorit dels barris baixos, de la classe obrera parisenca, renega ara de les seues arrels aspirant a seduir aquelles elits que sempre van donar l'esquena al equip. La màgica París s'alça tràgica per als aficionats de tota la vida. Maltractats per les circumstàncies, i adobats al verd per un equip abonat a la decepció, ara es senten desubicats al seu propi món.

Als voltants de l'estadi centenars d'aficionats criden al boicot. «Per un Parc buit», canten sense descans. Protesten per l'augment del preu de les entrades - «El Parc està mort» - per la marginació al seguidor de classe obrera, i per eixa febre pel luxe que ha convertit la que un dia fora la casa dels treballadors en el nou espai de la París més opulenta. Una metamorfosi difícil de digerir per a una militància acostumada a l'austeritat i a la derrota al sé d'una família que va expulsar a les classes mitges del Parc dels Prínceps.

Encara que no tot és descontent. Per primera vegada en molt de temps el parisenc acudeix al Parc desaparegut el temor a ser atacat. Molts dels treballadors de les fabriques poden dur als seus fills al camp sense por a ser víctimes de la violència xenòfoba – encara que el preu de les entrades amenaça la seua assistència a llarg termini – i les batalles entre La Boulogne i Auteuil van cessar des del mateix moment en que els Xeics els van expulsar del estadi. On antany s'encenien bengales i es contemplaven carreres per la graderia que enfrontaven a ultres ideològicament oposats es veuen ara a animadors professionals, escenificant l'artificialitat, alçant al públic per a evitar que un dels majors calders del futbol francès sone a buit.

AL-Khelaifi va ser tallant després de prendre possessió, calia desvincular la violència de la marca PSG en la nova etapa. Netejar la sang del vandalisme rondaire que a cada partit de l'equip avergonyia a la capital francesa. Acabar amb l'escarn dels atacs contra immigrants i les lluites entre l'extrema dreta i els fills d'Àfrica. Fer atractiu el club per a la societat parisenca.

«Une equipe a Paris»

Gargots construïts amb premora que decoren barriades deprimides, crits desesperats en dies d'infàmia, «Une equipe a Paris» s'ha convertit, des de que aquell fugaç títol de 1994 fera creure al bressol hexagonal que tenia campió, en un lema que reivindica una grandesa esportiva renyida amb la modesta realitat de l'entitat. Les aspiracions dels seguidors del PSG sempre han sigut enderrocar al Marsella del palmarès, duent-los a crear una rivalitat artificial que no es sustenta sobre un terreny de joc, una peculiar forma de calmar un complex d'inferioritat pel domini que la menuda ciutat del sud exerceix sobre la capital i el futbol francès des de 1990.

Les velles reivindicacions de la seua fervorosa massa social s'han vist complides gràcies a un fons sobirà d'origen àrab, com molts dels seus patits partidaris, enfurint a altres perquè un infidel ha embrutat l'ànima d'un equip que sempre van veure com la punta de llança del nacionalisme més ranci. Al seu sé el PSG ha acollit una lluita de classes silenciosa que va dur fins i tot a dominar els despatxos. Molt abans de que París cremara per les nits, el seu club de futbol ja sucumbia a les flames del conflicte social.

Simon Kuper va escriure al 2008 «El PSG no pot estar eternament tan mal gestionat» en la seua teoria sobre la segona gran extinció que viurà el futbol europeu en les pròximes dos dècades, una extinció que acabarà amb la dictadura dels grans clubs de províncies per a donar pas al domini dels clubs de les grans capitals. Kuper, basant-se en fluxos demogràfics i econòmics, va pronosticar, molt abans de que Drogba alçara el trofeu a Munich i de que un Xeic comprara el PSG, que Londres seria la primera gran capital a guanyar la Champions, seguida de París.

Encara que els petrodòlars estan prop de fer complir eixa espècie de profecia basada en l'evolució històrica que al segle XX va fer a les ciutats que van acollir la emigració obrera alçar grans clubs, la tragèdia del PSG sembla no voler adaptar-se a la nova realitat. Com un espertenec del passat, com un escalfred fruit d'una evolució mal acabada, el nou ric ha patit derrotes inesperades a la Copa i una humiliació en lliga al ser superat pel modest Montpeller deixant-lo sense campionat. Una costum derrotista que pretén dir-los als patits parisiens que per molt que el seu club s'haja transformat en un gran segueixen sent el mateixos de tota la vida. París ja té equip, però perd com sempre.

Joao Pereira, eixe lateral

Si li dibuixem un bigotet bé perfilat i ho abillem amb un barret de pana i una gavardina, podria passar perfectament com un carriler vintage, un d'eixos escuders que Juan Ramón o Mestre sempre van somiar amb tindre al seu costat, i hui, parlaríem d'ell no com un incipient jugador que sorprèn a tots per la regularitat del seu rendiment, sinó d'una llegenda del passat perduda en el temps i deïficada per la nostàlgia en dies de gran depressió. Joao és portuguès, com Miguel, però ningú parla d'ell, perquè en esta ciutat per a ser jugador i tindre qui t'escriga has de pegar tirs a l'aire, atropellar velles, o ser l'enviat especial al vestidor del mitjà oficial de torn, i Pereira, ni fa una cosa ni és l'altra.

La seua personalitat la va deixar palès el dia de la presentació, quan ni curt ni mandrós va assenyalar al responsable de torn que s'havien oblidat de posar l'accent portuguès al seu nom, ho va fer entre riures, però molt seriosament. Qualsevol trastornat que es fixe durant les repeticions en tot menys en la jugada principal ho veurà més d'una vegada esbroncar amb la mirada al primer que tinga prop, amb un gest, o amb la boca en forma d'o i els ulls encesos en foc, de qualsevol forma menys amb crits. Este lateral es va deixar les paraules a plaç fix al Banc Espiritu Santo per a fer ús d'elles només quan la necessitat constrenya. Potser per l'eterna resignació portuguesa, o perquè el tipo és així, poques vegades es lamenta del succeït i es despatxa amb un “són coses que passen” en 140 caràcters amb emoticones. A ell no li fa falta gastar saliva per a ordenar o corregir, amb un cèrcol frunzit és capaç de dir més coses que Valdano després d'un mes aïllat a un calabós.

Els pals que li ha donat la vida l'han ensenyat a calmar el volcà que duu dins, ara amb sorna e ironia amenaça a un rival amb llançar-li un baló, o s'encara a l'àrbitre per a dir-li 'basta' amb un joc de braços i una mirada mortífera. Pereira era un caràcter deslligat, que el va fer passar de tindre aspecte de triomfar al Benfica fent xicotet a Adolfo, aquell lateral del 68 que va jugar a Wembley la final de Copa d'Europa, a ser relegat al filial com a càstig per la seua maleducada irreverència, escapant-se al Beira-Mar i recalant al Braga de rebot en una complexa lluita que li va dur a retrobar-se amb sí mateix, a cercar en la pau del fracàs el nivell que l'ego li va impedir mostrar en l'elit. Qualsevol altre s'haguera deixat dur per a enfadar-se amb el món, teixint a la seua ment una conspiració mundial en contra seua, però este prototip de fan de Harley-Davidson amb la seua xucla i les seues ulleres de sol es va posar les piles, es va mossegar la llengua per a fer-se mut, i va tornar a xafar una plaça gran a Lisboa certificant el que un dia va apuntar al Benfica, que anava seriosament en açò de pegar-li puntades a un baló.

El lusità és tan bo que soles es valora el seu treball en la seua absència, com els passa als veritables cracs, eixos que no necessiten cinquanta mil portades ni milers d'hores de televisió per a sentir-se confirmats perquè triomfen a força de centelleigs puntuals. Quan al voluntariós Barragán li toca menjar-se el marró després d'una lesió del ex del Sporting és quan la graderia s'adóna de que Joao corria per eixa banda totes les setmanes fent que el seu treball, encara que silenciós, siga reconegut. L'home se les ha tingut que vore amb Cristiano, i este ha acabat desesperat, se les va veure l'altre dia amb Iniesta, i el xic de les neus es va canviar de banda perquè mai va poder amb ell. Tan pujat es va quedar al veure's superior als seus rivals que va haver de fer un penal per a sentir-se mortal, confirmant la seua regressió a la normalitat ficant-se un gol en pròpia porta amb la selecció per a assegurar-se de que tornava a tindre les botes sobre el camp abans de xafar Balaidos i no donar-nos un esglai.

En un univers paral·lel, on el València CF de Mata, Silva, Villa, Alba, Isco i companyia li fa un 3-0 al Barça per a empatar-li al lideratge i fer-los tremolar a una lliga amb rivals dignes que no alineen suplents, Pereira també seria el lateral indiscutible d'eixe equip que va poder ser i que mai serà. Tenint que conformar-se en este plànol amb aconseguir que Jonas ja no siga l'únic encert que li reconeguen a Braulio, eixe director esportiu més mediàtic que els propis jugadors, fins al punt, que EA es planteja traure'l en portada del FIFA 14 vista la seua capacitat per arraconar a Soldado als mitjans de masses.

Joao, per contra, prefereix ensenyar-nos el comandament verd de la seua Play Station un divendres a les 10 de la nit que ser portada un dissabte al matí. Arribà a Mestalla per a ser discret, fer el seu treball i fer-nos gaudir als altres amb actuacions que ratllen l'excel·lència en lo defensiu i que no es queden molt lluny d'eixa nota en l'ofensiu, el lateral perfecte, que espera la resurrecció de Mathieu per a conformar unes bandes criminals a un equip que necessita una mica de sal per a no quedar-se en taula refredant-se, mentre els comensals ho miren amb mala cara, demanant-li amb urgència al cambrer el compte abans d'eixir per la porta per a no tornar.

El portuguès, que també té gens guanyadors, ens recorda que a este equip també hi ha coses bones i futbolistes interessants, als quals l'actualitat no els para esment perquè premia més parlar dels inconvenients, exagerar lo regular i atribuir-li a l'amo de la tribu tot lo bo que mai va tindre i que sí existeix entre els seus companys, encara que la veritat ens ensenya tots els diumenges que aquells que tiren del carro llueixen numeració alta en les seues samarretes, i fiquen la cama sense fer soroll per a que altres es duguen el mèrit mentre el món ignora que el seu treball és tan necessari com les línies blanques que separen les frases a un llibre. Amb eixe silenci, pel camí, es va enganyant al personal amb nacionalitzacions absurdes que lluny de fer falta pretenen aniquilar lo bo que es té no prestant-li atenció, perquè ni peguen tirs ni fan de corresponsal, només es dediquen a fer el seu treball.

De la Fundació a la fundició

A l'estiu de 2009 el món era feliç, els estadis s'acabaven sols, els deutes minvaven per art de màgia i el VCF, després de jugar amb mangarrufos i ser alliberat dels maliciosos grans accionistes, emprenia un feliç camí cap a l'esplendor, la regeneració després de la catarsi, amb un projecte de més homes i menys noms. Tota una cortina de fum bé teixida que va ser capaç d'entabanar fins al més espavilat, trobant la seua base en la Fundació València CF, un ens que després d'un passat tan tèrbol i desmanegat com l'actual, va ser rescatada per a dotar-la de contingut i exercir amb diligència actuacions nobles, fins a la seua prostitució final. Curiosament incitada després d'atendre als democràtics de 'Savia Nueva', quins van ser utilitzats després de 'vendre-li' l'invent al poder de torn, i estos, amb males arts, aprofitar-se del invent per a desfer-se dels rectors de l'ens i alliberar el seu camí per a començar una espiral de males decisions sense fi.

En un exercici de retrospectiva emprès des del jove 2013 un només troba mentides, una darrere d'una altra, ordenades per categories i classificades per colors i grandàries, adornades amb declaracions de personatges que serien premiats si la estultícia i la immoralitat contaren amb un certamen a nivell internacional.

08 d'Agost de 2009 – Els empresaris buscats per les institucions

Aquell calorós dia d'estiu el món valencianista es va despertar amb una bonica notícia, l'ampliació de capital ja veia la seua fi després d'unes setmanes de vergonya amb el cas Dalport, i el pla del consell, salvadors patris en aquells dies, seguia sense fissures la ruta marcada després de la decisió d'escometre tal ampliació. Javier Gómez en un acte a Xàtiva, 'Junts fem força' era el lema de tot allò, no va tindre objeccions a declarar davant un núvol de mitjans de comunicació que “les gestions entre bastidors estan molt avançades”, “per a que 20 empreses, valencianes i d'altres parts d'Espanya, compren accions”, ja que “l'estabilitat social creada convida a administracions i empreses a invertir al VCF”, i sentència, “estem plenament convençuts que l'ampliació es completarà sense cap problema”.

17 d'Agost de 2009 – Dates per a la segona i tercera fase de l'ampliació

El dia 21, al qual Dalport suposadament havia de fer front al seu dret de subscripció, estava pròxim, però res pareixia importar. Javier Gómez va delinear com serien la segona i tercera fase després de tancar la primera d'elles, ja entrant en les seues últimes hores. En una contundent roda de premsa, va detallar com eixos 20 empresaris o empreses, trobades per les institucions per a tancar l'ampliació, havien de comprar els seus paquets d'accions. En un exercici de malabarisme societari, els bons senyors que ja estaven traient de la seua cartera els diners per a invertir al club, havien de sindicar els títols comprats a la Fundació durant un període de temps determinat, i a canvi, s'inclouria al contracte una clàusula de revenda, amb els seus respectius interessos.

24 Agost de 2009 – La democratització serà un fet irrefutable

Tancada l'ampliació per a evitar que Dalport es presentara en junta, demanada amb un requeriment notarial, sent el màxim accionista no va ser impediment per a llançar un nou missatge al aficionat. Tot aquell que volguera comprar el podria fer, ara, sense un mínim, ni un màxim, establit. Encara que seria el consell d'administració qui es reservaria el dret d'acceptar a qui li venien i a qui no. Tot fet “amb l'inequívoca intenció de democratitzar el club”. Els 20 empresaris van deure de volatilitzar-se.

28 d'Agost de 2009 – En una setmana es venen accions

Tingué que ser l'eufòria del moment, però aquella vesprada es va anunciar que “la pròxima setmana” es posarien a la venda paquets d'accions a 50 mil euros, com a màxim, per accionista. En menys de quatre dies passem de no tindre restriccions a trobar-nos amb limitacions. “I en quatre mesos, es vendran la resta al xicotet accionista”. Quina rapidesa.

Setembre - Desembre de 2009 – Apareix per primera vegada la CNMV

La Comissió Nacional del Mercat de Valors no va ser esmentada mai durant el procés d'ampliació, però de cop i volta, liquidat l'assumpte uruguaià, l'ens va entrar en escena per a erigir-se en l'enemic extern amb el qual justificar-ho tot. En un viatge de treball Javier Gómez i Társilo Piles es presenten a Madrid per a sol·licitar el fullet de venda pública (OPV) dels títols retinguts a la Fundació València CF per a la seua posterior venda. Després d'aquella reunió – més endavant veurem que no es va produir – es va assegurar que en qüestió de setmanes, les accions estarien al carrer. A l'octubre Javier Gómez desapareix de l'escena pública per a donar el relleu al president de la Fundació, i cubà d'adopció, el qual sol·licita en repetides ocasions paciència: “estem treballant molt dur per a que la CNMV ens aprove el fullet de venda obligatori, cal presentar molts papers i requeriments i açò durà temps”. Al Novembre, en la junta d'accionistes, Piles torna a insistir en que el bloqueig de la venda de títols respon única i exclusivament a l'absència del obligatori fullet de venda “ esperem que en un o dos mesos estiga llest”. No va dir de quin any.

22 Febrer de 2010 – Ja tenim el fullet

Al gener comencen a circular rumors de que la CNMV no ha rebut cap proposta ni petició de cap tipus referent al València CF ni a la seua Fundació. No obstant això aquell gèlid dia de Febrer, el president del màxim accionista del club anuncia que “entre hui i demà la CNMV tindrà llest el fullet de venda, quan ho tinguem, en un parell de mesos posarem a la venda les accions”.

23 de Febrer de 2010 – La Fundació vendrà 10 milions en accions

De l'arribada del fullet no havien notícies, però si de la venda de les accions. Un dia després de declarar que la CNMV estava prop de donar llum verda, la fundació a través del seu màxim exponent mediàtic va detallar els plans a seguir quan la comissió complira amb el tràmit d'enviar els documents. “Abans del final de temporada posarem a la venda 200 mil títols, 10 milions d'euros”. La segona part de la notícia no podia ser tan bona com esta, per això va ser millor. El consell d'administració, segons la Fundació, va informar de l'interès de diversos grups d'empresaris interessats en comprar paquets per valor de 50 mil euros. Tot de color de rosa.

Març i Abril de 2010 – El patronat de fundacions, nou convidat

Corrien els dies i el nou protagonista darrere del que amagar-se es deia Patronat de Fundacions. Un òrgan institucional que tindria que donar el OK a la Fundació per a que esta poguera vendre les seues accions, un nou agent implicat per sobre de la CNMV, del aval i de la pignoració dels títols amb el crèdit concedit, al que la seua situació de buit de poder, després d'esgotar el mandat els rectors de per aquell temps, ens va dur a un curiós torrent de notícies que van desaparèixer tan ràpid com ens les van presentar.

28 de Juny de 2010 – La CNVM torna a escena, eixe enemic

Després de diverses setmanes de silenci i tribulacions amb el Patronat de Fundacions, Piles anuncia entre alegries i avalots que l'ens depenent de la Generalitat per fi havia donat senyals de vida per a donar el vistiplau, però la CNMV, el roin de la pel·lícula, no els permetia vendre accions al aficionat. Per això les grans ments pensants que regirien la Fundació van tindre una genial idea, així ho va explicar Társilo en una roda de premsa després de la reunió mantinguda aquella vesprada en la Fundació: “La CNMV no ens deixa vendre paquets inferiors a 50 mil euros, però això té fàcil solució, una persona pot comprar un paquet o varis per eixe import, i després, revendre'ls entre el xicotet accionista”. Meravellós.

02 Juliol de 2010 – Es vendran accions “en dos setmanes”

En dos setmanes – està tot embastat – es posarien a la venda les accions amb picardía, per a evitar les restriccions imposades per Madrid. La Fundació va emplaçar “a la setmana pròxima” als interessats en comprar per a conèixer els mecanismes a seguir per a fer-se amb les accions. Algun, encara està esperant.

De l'estiu de 2010 a la Junta de Novembre

A Piles se li va oblidar que anuncià que en dos setmanes vendrien accions, i als demès preguntar-li per què no es venien. Però en un renunci, algú que conservava el cap al seu lloc, va assaltar al president fundacional en un acte amb les penyes a Alzira per a qüestionar-li sobre l'assumpte. “Estem treballant en això, açò duu temps, quan ho tinguem clar ho direm”. I ací pau i allí glòria. En la junta d'accionistes l'amic cubà va prendre protagonisme al ser qüestionat per insidiosos accionistes sobre la venda d'accions. El representant fundacional va llençar de manual per a tornar a culpar al fullet que encara no havia arribat, i a la comissió de valors, del retard. “Quan ens deixen, i ens aproven el fullet, les vendrem”.

16 de Desembre de 2010 – Es vendran 2,5 milions en accions

Ni fullet, ni patronat, ni CNMV, al final la Fundació anuncia que ha trobat la formula per a posar accions al carrer sense restriccions. Una formula que podia haver emprat des del primer dia, però de fer-lo, pel camí no hagueren pogut vendre que van treballar dur per aconseguir-ho. Aquell 16 de Desembre es va fer el primer anunci que es va complir, ja havien accions en venda.

28 de Desembre de 2010 – Accions a 56 euros

Per a pagar les despeses financeres i poder complir amb les exigències del crèdit, pròxima la primera remesa d'interessos, la Fundació va vendre títols a 56 euros al xicotet accionista, vuit euros més cares que en l'ampliació. En aquell dia dels innocents l'ens va informar que ja s'havien venut unes 8.262 accions a 728 persones. Un dia després, el 29 de Desembre, la xifra augmentaria fins als 11 mil títols per a 938 persones.

18 de Gener de 2011 – No és cap fracàs

A pesar de que al 31 de Gener es tancaria el termini i que la Fundació tot just havia venut 22 mil accions de les 45 mil en venda, Társilo declarà “en un entorn de crisi, no és cap fracàs que només s'hagen venut 22 mil accions, a més estem convençuts que es vendran totes, si o si”.

22 de Gener de 2011 – El 62% ja han estat col·locades entre el xicotet accionista

A escassos dies del tancament, 27.500 accions ja tenien amo, un xicotet avanç en menys de cinc dies que seria superat per les preses del últim moment. Durant el 31 de Gener, el que no s'havia aconseguit en dos mesos i mig, es va tancar en menys de 48 hores. La Fundació va aconseguir vendre els 2,5 milions de forma fulgurant. Més tard es sabria que aquella remesa va acabar en mans de representants amics a canvi de futurs favors, d'opaques societats de recent creació, i en mans d'empresaris com Antonio Sese, que va adquirir entre 100 i 200 mil euros en accions.

Febrer de 2011 – Irromp Nou València, eixa cosa

La plataforma capitanejada per Andrés Sanchís va deslegitimar la venda de títols realitzada per la fundació i va exigir el llibre d'accionistes per a veure a qui s'havien col·locat les accions en aquella trepidant carrera per arribar al tancament. A més, el tan peculiar grup va anunciar la creació del defensor del aficionat, d'un èxit rotund (és un dir).

Març i Abril de 2011 – De jutjats i altres coses

El peculiar advocat va emprendre una sèrie d'actuacions judicials que va il·lustrar fantàsticament Llorente a l'eixida d'un jutjat “hem vingut a perdre el temps”. Nou València va tancar el seu periple després de col·leccionar sonats fracassos judicials, no sense abans, vores acompanyats per una estranya associació d'aficionats al futbol que a través d'Ausbank va interposar altra demanda contra el tancament de l'ampliació de capital.

20 de Juliol de 2011 – Els comptes del VCF

El club anuncia que tancarà l'exercici amb 370 milions de deute, 180 menys que en 2009, amb uns beneficis després d'impostos de 330 mil euros. Curiosament són les mateixes xifres que es van presentar en la junta de Novembre de 2012.

16 Novembre de 2011 – Mai anaren a la CNMV

Reunida la Fundació per a estudiar el vot en la junta d'accionistes a celebrar-se aquella setmana de Novembre, Piles, en una tibant roda de premsa, va confessar davant els micros que mai havien acudit a la CNMV perquè “anar per res... presentar-te en la CNMV sabent que t'anaven a dir que no per la situació del club era una perduda de temps, no aplegarem a fer cap gestió amb ells”. Aquelles paraules no van provocar cap incendi, ni tan sols una reprovació pública per part de ningú, encara que a l'organisme ho utilitzaren com excusa per a justificar-se durant mesos. L'associació del xicotet accionista havia advertit durant mesos, amb documents fins i tot, que la CNMV insistia en que mai se'ls va dirigir ningú en nom del club ni de la Fundació, però el pes del desprestigi, guanyat a pols, que arrossega l'associació dirigida per Vallés, va fer que els seus advertiments foren ignorats per tots.

Desembre de 2011 – Pagarem, clar que pagarem

“Agost encara queda molt lluny, queden 9 mesos, i ja veurem que passa. Em preocupen més altres coses ara mateix. L'any passat ja pagarem, segur que en este també” Així va eixir del pas Piles, davant una Fundació que ja començava a entrellucar els primers problemes de pagament. Els 2,5 milions venuts havien salvat el primer match-ball, però difícilment es podria salvar altre a causa de la pignoració de les accions, protegint el valor del deute, el que feia que desprendre's de més títols fóra impossible.

De Gener a Juny de 2012

La Fundació va viure en pau, enganyat el personal per una falta d'informació i una absència imperdonable de massa critica, l'ens i els seus responsables van passar desapercebuts durant gran part del temps. Amb vuit mesos per davant abans d'afrontar el segon pagament del crèdit, poc o res es va fer més enllà de signar estanys acords a Brussel·les amb ens depenents de la Generalitat, dels quals mai es va saber més enllà de la foto, i d'altres similars amb la Diputació de València. Davant la imminència del problema, el 07 de Juny de 2012, després d'una reunió entre Piles, Llorene i Màxim Buch, el responsable de la Fundació va anunciar que tornarien a posar al mercat, abans de l'estiu va arribar a dir, 2,5 milions d'euros en accions. Mai es va produir tal cosa, degut al fet de que els títols estaven pignorats i no es podia despendre de més valors per a no perjudicar l'aval amb el qual estava confirmat el crèdit.

Agost de 2012 fins a hui

A l'Agost es va donar una mora de 90 dies fins a Novembre, i al Novembre, altra de 60 fins a Gener de 2013. Per mig, un intent de repartir dividends per a assistir financerament a la Fundació , una reducció de capital i un desesperat intent de renegociar el crèdit amb Bankia per adequar els pagaments als ingressos ordinaris de l'ens fundacional, el que lògicament, va ser rebutjat per a no eternitzar durant dècades el cobrament d'un deute ja de per si difícil de recuperar. Amb el que el passat 31 de Gener, la Generalitat, a través de l'Institut Valencià de Finances, es va convertir en el màxim accionista del València CF després d'executar Bankia l'aval. Encara pendent de cobrament. Una vegada pres el control la Generalitat, les dimissions dels patrons no institucionals de la Fundació portarà al control total del ens per part del govern, mentre troba una solució a les accions.

Calia enganyar d'esta forma sabent que des de el primer moment que les accions, per pignorades i per formar part d'un aval i d'una garantia d'un préstec no es podien vendre, i a més, encara podent fer-ho, soles es faria front als interessos i no a la massa del crèdit, quedant la Fundació nua del únic bé amb el qual es podria fer front al mateix?