Joao Pereira, eixe lateral

Si li dibuixem un bigotet bé perfilat i ho abillem amb un barret de pana i una gavardina, podria passar perfectament com un carriler vintage, un d'eixos escuders que Juan Ramón o Mestre sempre van somiar amb tindre al seu costat, i hui, parlaríem d'ell no com un incipient jugador que sorprèn a tots per la regularitat del seu rendiment, sinó d'una llegenda del passat perduda en el temps i deïficada per la nostàlgia en dies de gran depressió. Joao és portuguès, com Miguel, però ningú parla d'ell, perquè en esta ciutat per a ser jugador i tindre qui t'escriga has de pegar tirs a l'aire, atropellar velles, o ser l'enviat especial al vestidor del mitjà oficial de torn, i Pereira, ni fa una cosa ni és l'altra.

La seua personalitat la va deixar palès el dia de la presentació, quan ni curt ni mandrós va assenyalar al responsable de torn que s'havien oblidat de posar l'accent portuguès al seu nom, ho va fer entre riures, però molt seriosament. Qualsevol trastornat que es fixe durant les repeticions en tot menys en la jugada principal ho veurà més d'una vegada esbroncar amb la mirada al primer que tinga prop, amb un gest, o amb la boca en forma d'o i els ulls encesos en foc, de qualsevol forma menys amb crits. Este lateral es va deixar les paraules a plaç fix al Banc Espiritu Santo per a fer ús d'elles només quan la necessitat constrenya. Potser per l'eterna resignació portuguesa, o perquè el tipo és així, poques vegades es lamenta del succeït i es despatxa amb un “són coses que passen” en 140 caràcters amb emoticones. A ell no li fa falta gastar saliva per a ordenar o corregir, amb un cèrcol frunzit és capaç de dir més coses que Valdano després d'un mes aïllat a un calabós.

Els pals que li ha donat la vida l'han ensenyat a calmar el volcà que duu dins, ara amb sorna e ironia amenaça a un rival amb llançar-li un baló, o s'encara a l'àrbitre per a dir-li 'basta' amb un joc de braços i una mirada mortífera. Pereira era un caràcter deslligat, que el va fer passar de tindre aspecte de triomfar al Benfica fent xicotet a Adolfo, aquell lateral del 68 que va jugar a Wembley la final de Copa d'Europa, a ser relegat al filial com a càstig per la seua maleducada irreverència, escapant-se al Beira-Mar i recalant al Braga de rebot en una complexa lluita que li va dur a retrobar-se amb sí mateix, a cercar en la pau del fracàs el nivell que l'ego li va impedir mostrar en l'elit. Qualsevol altre s'haguera deixat dur per a enfadar-se amb el món, teixint a la seua ment una conspiració mundial en contra seua, però este prototip de fan de Harley-Davidson amb la seua xucla i les seues ulleres de sol es va posar les piles, es va mossegar la llengua per a fer-se mut, i va tornar a xafar una plaça gran a Lisboa certificant el que un dia va apuntar al Benfica, que anava seriosament en açò de pegar-li puntades a un baló.

El lusità és tan bo que soles es valora el seu treball en la seua absència, com els passa als veritables cracs, eixos que no necessiten cinquanta mil portades ni milers d'hores de televisió per a sentir-se confirmats perquè triomfen a força de centelleigs puntuals. Quan al voluntariós Barragán li toca menjar-se el marró després d'una lesió del ex del Sporting és quan la graderia s'adóna de que Joao corria per eixa banda totes les setmanes fent que el seu treball, encara que silenciós, siga reconegut. L'home se les ha tingut que vore amb Cristiano, i este ha acabat desesperat, se les va veure l'altre dia amb Iniesta, i el xic de les neus es va canviar de banda perquè mai va poder amb ell. Tan pujat es va quedar al veure's superior als seus rivals que va haver de fer un penal per a sentir-se mortal, confirmant la seua regressió a la normalitat ficant-se un gol en pròpia porta amb la selecció per a assegurar-se de que tornava a tindre les botes sobre el camp abans de xafar Balaidos i no donar-nos un esglai.

En un univers paral·lel, on el València CF de Mata, Silva, Villa, Alba, Isco i companyia li fa un 3-0 al Barça per a empatar-li al lideratge i fer-los tremolar a una lliga amb rivals dignes que no alineen suplents, Pereira també seria el lateral indiscutible d'eixe equip que va poder ser i que mai serà. Tenint que conformar-se en este plànol amb aconseguir que Jonas ja no siga l'únic encert que li reconeguen a Braulio, eixe director esportiu més mediàtic que els propis jugadors, fins al punt, que EA es planteja traure'l en portada del FIFA 14 vista la seua capacitat per arraconar a Soldado als mitjans de masses.

Joao, per contra, prefereix ensenyar-nos el comandament verd de la seua Play Station un divendres a les 10 de la nit que ser portada un dissabte al matí. Arribà a Mestalla per a ser discret, fer el seu treball i fer-nos gaudir als altres amb actuacions que ratllen l'excel·lència en lo defensiu i que no es queden molt lluny d'eixa nota en l'ofensiu, el lateral perfecte, que espera la resurrecció de Mathieu per a conformar unes bandes criminals a un equip que necessita una mica de sal per a no quedar-se en taula refredant-se, mentre els comensals ho miren amb mala cara, demanant-li amb urgència al cambrer el compte abans d'eixir per la porta per a no tornar.

El portuguès, que també té gens guanyadors, ens recorda que a este equip també hi ha coses bones i futbolistes interessants, als quals l'actualitat no els para esment perquè premia més parlar dels inconvenients, exagerar lo regular i atribuir-li a l'amo de la tribu tot lo bo que mai va tindre i que sí existeix entre els seus companys, encara que la veritat ens ensenya tots els diumenges que aquells que tiren del carro llueixen numeració alta en les seues samarretes, i fiquen la cama sense fer soroll per a que altres es duguen el mèrit mentre el món ignora que el seu treball és tan necessari com les línies blanques que separen les frases a un llibre. Amb eixe silenci, pel camí, es va enganyant al personal amb nacionalitzacions absurdes que lluny de fer falta pretenen aniquilar lo bo que es té no prestant-li atenció, perquè ni peguen tirs ni fan de corresponsal, només es dediquen a fer el seu treball.