Sunny torna a ser futbolista

Va aterrar a Manises provinent del Canadà i va posar somrient al costat del seu company de selecció, un menut asturià amb pinta d'estudiant revoltós, prometent aportar joventut i futur a un equip que començava a sentir els mals generats per les castes establides al vestuari. Era la culminació a un somni iniciat en el pou del futbol, l'últim capítol en l'història negra d'un xic estripat per la vida gossa que el continent africà regala als seus fills. Sunny, als 18 anys, era internacional, venia de jugar un mundial amb Espanya i era fitxat per un dels millors clubs del panorama europeu desprès d'haver superat mil avatars, aconseguint esborrar amb aquella instantània, els records d'aquelles suors fredes que li van envair a l'aeroport de París al descobrir que el representant que li va prometre el manà del primer món li havia estafat.

Ell va ser un de tants, un més d'eixos diamants negres captats per les màfies en l'Àfrica subsahariana, que després d'arruïnar a les seues famílies per a aconseguir sufragar el viatge, són abandonats a la seua sort, desemparats baix els ponts de la capital francesa, ocupant els parcs de Madrid o refugiant-se als suburbis d'Amsterdam. Només uns pocs aconsegueixen una fugaç prova a algun club regional que no sempre superen, quedant sentenciats a la marginalitat si no tenen la sort de creuar-se amb un Juan José Melero als seus camins que els done l'oportunitat de viure.

Sunny va eixir de l'escola Taribo West, tenia maneres per a donar-li a la pilota, fins a veure's amb 16 anys abandonat en la desconeguda Europa sense més referències que les d'un company que havia realitzat el viatge abans que ell amb les mateixes funestes conseqüències. Aquell telèfon, apuntat a un paper estripat adquirit a última hora en forma de pressentiment, va ser la primera línia escrita en la seua nova vida. Sense diners, amb un visat de turista que amenaçava problemes, i després d'interminables hores ficat a un autobús amb destinació incerta, va acabar refugiat a la madrilenya casa d'Elvis Onyema, un company de la Taribo West Academy, que vivia a un pis pastera al costat d'altres joguets trencats, component una colorida selecció d'esperances destruïdes.

Potser va ser un salt massa salvatge per a un xic que dos anys abans havia conegut el que era dormir a la intempèrie, jugant a un equip d'il·legals, vores de cop i volta compartint banqueta amb Albelda, Baraja o Morientes. “Vaig estar uns tres mesos a Madrid. Vaig començar a jugar al futbol a un equip compost per immigrants nigerians. Ens entrenàvem en parcs i en algun camp de terra que aconseguíem de tant en tant”. Aquella selecció de víctimes va començar a ser seguida per diversos tècnics a la recerca de talent barat, “El míster va arreglar un parell d'amistosos contra equips federats per a intentar que algú es fixara en nosaltres. Un d'eixos partits fou davant el juvenil del Rayo Vallecano. Allí va ser on un representant es va fixar en mi i em va dir que em podria dur al Poli Ejido per a poder fer una prova”. Sunny parla del seu passat més trist amb sencera serenitat, com qui relata una història aliena sense perdre detall.

Una canvi radical per a un xic massa temerós, reservat i desconfiat per obligació. El vertigen, fins a dir prou, va envair el seu cos al veure's desposseït d'un còmode entramat vital que li havia donat sustent a El Ejido. Aquell aterratge inesperat en l'elit més crua no es va digerir bé per un adolescent que no havia conegut la normalitat en la seua progressió com a professional. Tampoc va ajudar el calder al que va anar a recalar, un equip en descomposició, embolicat en una guerra tribal en tots els seus estaments que va acabar devorant al més feble. Sunny va intentar trobar refugi a Pamplona, allunyat de focs creuats, de mirades insidioses i actituds denunciables de veterans que veien amenaçat el seu lloc. Al Sadar, un canvi d'entrenador va acabar amb els seus minuts, fent una inoportuna lesió de genoll la resta, no sense abans tornar a topar-se amb la necedat d'este esport al veure's utilitzat pel Portsmouth per aconseguir abaratir el traspàs d'un tercer. Amb les maletes fetes i el bitllet tret, la vida el va tornar a colpejar en l'ànima sense cap delicadesa.

Només les exigents condicions imposades per la Premier als jugadors estrangers van impedir que el Blackpool de Brendan Rodgers es fera amb els seus serveis davant la dificultat d'obtindre el permís de treball. El Betis es va presentar com una possibilitat tardana, com un pont de plata cap a altre somni, fins que el seu genoll va tornar a fer crack. Aquella odissea que començava a tindre sabor a tràgica derrota s'assemblava massa a un malson, les suors fredes van recórrer el camí que separava l'aeroport de París de la solitud que dóna entrenar-se a un parc d'Almeria, recordant roïns moments, tornant a mirar als ulls a vells fantasmes. Però la vida, encara li tenia reservat un menut oasi a este nigerià maltractat per les circumstàncies.

Un concurs de creditors i una ruïna incipient van cridar a Sunny para retornar-li el que la progressió fugaç d'un xic sense base li havia llevat. El futbol. Quasi de casualitat, com en les millors històries, el Numància va decidir fer-se amb els seus serveis després de tindre-lo a prova un parell de mesos, més per desesperació al no poder contractar jugadors que per altra cosa. Mentre el seu company d'instantània anava progressant fins a convertir-se en referent, el xic que va arribar de El Ejido tornava a començar de zero a segona divisió, partint com a suplent, sent l'última fitxa d'una curta plantilla amb la permanència com únic objectiu. “Només tinc 24 anys. No em desespera no haver pogut triomfar a Primera. Amb tot el que he passat en la meua vida personal, res pot fer-me tremolar. Sóc un home fort i estic content de ser futbolista”, relata a una entrevista a El Norte de Castilla.

Allà a Sòria, ha recuperat la forma, l'alegria, el futbol que li va llevar no se sap molt bé qui o què, i el seu genoll. Després de dos temporades i mitja ja exerceix de líder, de referent d'un migcamp poderós que ha fet que ulls importants tornen a fixar-se en ell, qui sap, si per a tornar-li l'oportunitat de provar a primera divisió. Té la mateixa edat que Mata, però una trajectòria minada, i com l'asturià, ha trobat el seu camí en altra latitud, esperant que algú ho rescate i retornen els somnis que les circumstàncies li van arrabassar. Sunny ja no té pressa per triomfar, ara viu el futbol de forma pausada, sense objectius més enllà del dia a dia, sentint-se futbolista per primera vegada després de tres anys de passejar pel llimb pensant fins i tot en penjar les botes. Com fera al Poli Ejido utilitza el seu temps lliure en buscar eixides per al futur, “Mentre jugue, em prepare. Estudie un màster de gestió esportiva. I tinc molt temps per davant. Hi ha moltes maneres de seguir lligat al futbol quan açò acabe”. A Sunny la vida li torna a saber a dolç.

Va Poder ser un migcampista que marcara època, un golden-boy pertanyent a la millor generació que ha donat el futbol en molt de temps, va poder haver triomfat en tot un València CF, però no ho va aconseguir, i no es queixa malgrat tot. De no haver abandonat el seu país amb 15 anys el seu destí haguera sigut molt pitjor. Ara, torna a ser jugador professional, que era amb el que va somiar sempre, encara que el camí recorregut fins a la meta no haja estat massa agradable, per fi, a casa de Sunny els diumenges tornen a ser solejats.