Fernando, no eres tu, sóc jo

A un hotel de València, davant l'expectació del món, el valencianisme va rebre una terrible notícia: el VCF està assoles i abandonat a la seua sort. Fernando va eixir a la palestra per a cridar-li a la ciutat que transmeta al poder polític que no tinguen por a deixar caure la fruita madura de l'arbre, que ell, en públic, acaba de demostrar que està amatent i preparat per a fer-se càrrec de la situació quan els esdeveniments signen la defunció de l'actual govern de la SAD. La data i el moment no podrien ser millor, a escasses setmanes del deadline.

Però Gómez Colomer no contava amb una realitat que gairebé ningú vol constatar, i és l'alt nivell de descreença i fartera existent entre una castigada militància, regada durant cinc anys amb paraules boniques que acaben tornant-se en estupideses sense sentit, en projectes fantàstics que duren el que una lleugera bufada de vent triga en arrencar una fulla marcida d'una branca, amb promeses tan consistents com la veritat d'un mentider... fins a construir un marc que exigeix realitats i no l'enèsim acte de fe. La paraula ja no té cap valor.

Potser per això el discurs del confirmat opositor estigués carregat de populisme barat buscant la complicitat dels més exacerbats amb la situació actual de l'entitat. Ple de constants al·legats a sous directius – com si el problema del VCF fos eixe – i vendes ignorades de parcel·les de la qual no s'aporta cap prova ni cap context, tornant-se en un atac gratuït. Un discurs ple de picades d'ullet monetàries cap a una graderia sagnada per la crisi acompanyat d'un al·legat vacu a la pedrera com adorn. El poc substancial que va aportar SEMPRE VALÈNCIA – el valencià com recurs folklòric – plantejava utopies com la solució accionarial o la desconversió en societat anònima.

Potser no siga just haver d'escoltar en boca de molts que no li han demanat a Llorente ni l'hora, exigir-li a Fernando que solucione en una roda de premsa tots els problemes de la institució. Però precisament és el que exigeix la realitat en la qual vivim, de l'actual mandatari, per cadàver, soles es pot esperar a la seua última missa. Davant una massa descreguda s'ha de buscar l'impacte que et done el triomf per KO si es vol guanyar el seu favor, i això s'aconsegueix amb fets demostrables i no amb demagògies desgastades per excessiu ús. El temps del “ja veurem” i del “deixam a mi" va passar, l'entitat ha de deixar de ser un joguet que va de mà en mà en una incerta carrera a la recerca del jogueter ideal. A l'aspirant li va faltar concreció, brillantor, desenvolupar millor la seua idea i exposar el seu projecte amb fets en lloc de recitar mantres que l'audiència fa temps que té memoritzats, reduint el seu discurs a una col·lecció de tweets bé ordenats.

Per estar en joc una cosa tan important com el futur del club s'ha de ser exigent amb qui pretén accedir al càrrec i evitar més perdudes de temps amb projectes fantasma, el ressentiment pel nepotisme i la mentida institucionalitzada de l'actual consell no pot ser una invitació a entrar per al primer que passe per la porta. Per molt Fernando Gòmez Colomer que siga. El anunciament de compradors de parcel·les lligats al desembarcament al club d'un determinat personatge va ser la mateixa estratègia que va utilitzar Vicente Soriano, ajudat pels seus mamporrers mediàtics, algun dels quals està ara treballant al club, que l'ajudà a accedir al càrrec per eliminació. La mateixa situació que durà al Catedràtic a la presidència, ja que pareix evident que més que com alternativa, Fernando, durant el mig dia del dimecres, es va presentar com figura de desgast que li donarà la puntada final a un president moribund.

El simple fet de que es produeixi un canvi reportaria una regeneració positiva a curt termini en gairebé totes les parcel·les de gestió de l'entitat, però no cal oblidar que el principal problema de la institució és de diners, i més que principal, apressant, després d'haver sobrepassat la línia roja del temps i estar vivint en un descompte permanent gràcies a un àrbitre condescendent. No estem per a tonteries. I encara que és lloable el seu compromís d'abandonar en un determinat període de temps si no compleix, es produïx en un context en el qual el València CF ja no té marge de maniobra per a apostes. I no és culpa seua, el temps ho van malgastar altres.

Encara que no ens haja convençut amb el seu projecte, l'aparició de Fernando té molt de positiu, la institucionalització d'una oposició amb rostre i militant soles pot reportar beneficis sempre que es faca amb responsabilitat, i esta potser siga l'única i gran notícia de tot això, que per fi hi ha un front opositor identificat i amb possibilitats de fer mal a l'actual govern, la desgràcia és que arribe tres anys i mig tard i amb el rellotge marcant l'hora final.