El futbol que ens han furtat

És de suposar que per al madridistacule esta època de dictadura mediàtica sense fi els ha de saber a glòria. Troben notícies, informació o imatges en qualsevol racó sense esforçar-se, servit en safata, fins i tot amb polèmiques absurdes per a entretenir-se en dies d'avorriment. Cal reconèixer que esta tendència perseguidora del diferent està triomfant. Fins al més bàsic, que seria contar amb un programa de resums decent, ha passat a la clandestinitat ocupant horaris intempestius per a no molestar a eixes berbenes infumables que consumeixen 90 minuts en 'analitzar', mentre l'espectador observa les mateixes imatges una vegada i una altra, els partits de marres dels dos de sempre. Obligant al seguidor neutral a entonar resignat un “ja ho veuré demà en Youtube” al veure's desposseït de la proximitat que asseguraven els canals autonòmics.

Este duopoli caníbal ha envaït tots els espectres possibles de l'entreteniment, intoxicant i modificant les formes de consumir futbol que durant més de vint anys han modelat els costums i horaris del aficionat autòcton. Fins amb traïdoria i nocturnitat el partidet del dilluns, programat al furgó de cua d'una mediocre TDT, incita a la deserció en les graderies. Potser esta sagnia malaltissa, basant-se en audiències insultants, i cuinades prèviament, busque una renovació a la baixa dels drets televisius al 2014 per alleujar a una productora indecent, que no dubtarà a invertir eixa diferència en augmentar les quantitats que actualment desemborsa als seus dos principals patrocinats.

Perquè del consum extern millor no parlar. A pesar de l'intent d'engany a l'opinió pública amb el pretext de la conquesta d'orient les noves franges horàries fan coincidir encontres intranscendents per al públic neutral amb duels atractius de la Premier League i la Bundesliga, tota una invitació a les plataformes externes a rebutjar la compra dels mateixos, mentre per darrere, les úniques marques que ven a dia de hui la LFP, segueixen jugant als horaris clàssics de sempre, dissabtes i diumenges de 18 a 21 hores. Estranya forma d'intentar guanyar exposició en un mercat emergent.

Dita estratègia no deixa de contribuir a que els clubs conten amb menys abonats, ja que els pocs amb disponibilitat per a adquirir-lo, es troben amb la disjuntiva d'estar pagant – amb els abonaments més cars d'Europa – per un dret que saben que no van a poder exercir en un mínim de sis o set encontres a causa de la inestabilitat horària d'una competició que ha passat del “me gusta el futbol los domingos por la tarde” a vendre com únic reclam la quantitat de partits del Madrid i del Barça que ofereixen les plataformes tenidores dels drets.

Amb dissimul i qüestionables formes la dictadura imposada per Roures aconsegueix que cada vegada més l'aficionat soles es preocupe, per raons òbvies, de seguir al seu equip, ignorant una competició que s'ha encarregat de deixar clares les posicions a ocupar per cada club, revestint a la mateixa, d'una intranscendència que la fa opaca per als seus propis consumidors. Per això, no és d'estranyar que la gran majoria descobrira a Michu després de ficar 3 gols amb l'Swansea i no per anotar 20 al Rayo Vallecano. O que Twitter, esclate davant qualsevol partit anglès mentre ignora una jornada en disputa d'una la lliga que ha aconseguit convertir en estèril la victòria.

Perquè la competició, interessar-li, només li interessa a dos. I a les seues necessitats es pleguen uns clubs que conforme passe el temps veuran com tots els seus ingressos (taquilla, TV, patrocinadors) no faran més que reduir-se conforme augmenten els dels dos dominadors. I tot ocorrerà sense queixa alguna.

(*) En referencia al assumpte del post pots llegir la carta que els aficionats de la Real Societat han enviat al seu president davant el maltractament que pateix el seu equip amb els horaris imposats per la LFP. clic ací.