22 de set. 2012

Tres tristes tigres

Faríem bé començant pel principi, amb un menut joc per a refrescar les ments, per a espantar a aquells que a força de repetir les seues pròpies mentides les han acabat creient. Al final dels documents que feren possible la concessió del famós crèdit - hui convertit en llosa - apareix una signatura, un nom i un càrrec: Manuel Llorente Martí, Director general del València CF SAD. El responsable de negociar les condicions del mateix allà per la temporada 2005/06.

Intentar deslligar d'esta història al personatge seria narrar un relat que mai va existir. És una peça més del puzle. Un agent implicat. En menor mesura, però implicat. Llorente va regressar al club per a complir amb el que no van aconseguir cap dels seus antecessors. I abans d'anar-se'n, es va blindar el contracte per a assegurar-se una bona indemnització. D'algú va aprendre Javier Gómez.

El discurs llançat pel president divendres passat en roda de premsa va arribar a cotes surrealistes. Un home que des de la seua aplegada al càrrec no ha deixat d'apuntar dates sobre la represa de les obres del nou estadi, de vendre com acords històrics fites que mai van acabar plasmant historicitat alguna, a manera de reafirmació a la seua gestió, apel·lá a la crisi - argument bandera de Soler - a un comprador caigut a última hora - com va sostindre Soriano - i fins va alardegar d'un patrimoni revaloritzat gràcies a les seues gestions. El pare nostre dels mamporreros del constructor.

Per a postres, el gestor a sou del nostre banc amic, es va apuntar una reducció del dèficit obviant que va ser possible amb la venda d'actius heretats i d'una ampliació de capital de la qual ell no va ser particip. En definitiva, un al·legat cap a l'herència rebuda una miqueta estranya.

Com tantes altres vegades vam assistir a un estult joc de llums i ombres que busquen la confusió de la crítica - si és que encara existeix, veient tal abandó de funcions - un espolsar-se la responsabilitat. No cal oblidar que el passat mes de Desembre va ser el propi Llorente - cosa que segons diuen molestá al banc - qui va fer seu l'acord amb Bankia mitjançant un comunicat oficial, vídeo inclòs, amb la seua posterior cerimònia de penjada de pins. Fins en els moments més tèrbols, va defensar l'acord i la seua viabilitat, insistint en dates i terminis sabent ja que era complicada tal possibilitat.

Sorprèn doncs observar com qui es va implicar tant en este assumpte buscant el reconeixement cap a la seua figura es desmarque i renegue del mateix a tanta velocitat una vegada l'escenari s'haja tornat fosc. La seua responsabilitat 'política' en dit tema és alta. Abandonat per quins ho van nomenar president, i per les circumstàncies, hauria de presentar la dimissió. Com feren els seus antecessors.

La compareixença pública davant els mitjans no es va realitzar per a fer front a les tares que comporta el càrrec, ni per aportar tranquil·litat institucional - una forma molt frívola de fer-lo fent menció a un partit de futbol - ni tan sols per a realitzar un al·legat espartá de lluita i treball incansable. Va ser un exercici més per a desmarcar-se de lo roïn i apropiar-se de lo bo. Freturós de solucions i alternatives. Un acte propagandístic.

En les formes no es pot equiparar al president amb aquells que es van asseure en la butaca abans que ell, però en el fons ha fet el mateix. Enganyar al públic, al soci, al aficionat, amb promeses incomplides, amb declaracions fastuoses - "quan acabe la temporada el VCF estarà millor que bé" - i altres al·legats prefabricats. En termes pràctics l'eixida de Llorente no aportaria res, però hauria de ser una realitat en termes ètics i de decència institucional. Si ha volgut atribuir-se els èxits, també ha de fer-lo amb els fracassos. Si volem reconèixer-li els mèrits propis i aliens, també cal fer-lo amb els demèrits.

El públic ha perdut la capacitat de sorpresa, tant com la propietat d'il·lusionar-se. Hem perdut tots els al·licients que fan possible la militància. Anem a estar pagant interessos fins superar la massa del crèdit?. Quins jugadors anem a vendre per valor de 160 milions en els pròxims quatre anys?. Quan anem a deixar de fugir cap endavant?. El període de comprensió ha arribat a la seua fi.

El VCF està per a gestors d'alta gamma. No per a més cares conegudes amb butlla papal. Hem retrocedit quatre anys en una vesprada, i al final, els sacrificis fets durant esta legislatura no han servit per trobar cap solució.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

tres tristes tigres se llevan la pasta de un trigal, comen indeminzaciones millonarias, comisiones y butacas. Tres tristes tigres hacen el panoli con un solar, incapaces de venderlo para acabar acabar con el serial.

Jose Ramón Fuertes ha dit...

Sinceramente no veo la culpa de Llorente en este asunto. Para empezar porque no tiene papel alguno en él. Esta operación ha sido siempre perpretada por Bancaja Habitat desde el primer dia, fueron ellos los que pusieron en Richard Ellies las parcelas. Lolo no es más que un funcionario que se dedica al tramite, un hombre al servicio de su señor.

Que se haya puesto pines, hecho fotos, sacado pecho y atribuirse exitos cuando no pintaba nada va en la condición humana. Y no te creas, si Bankia no estuviera como esta, este carcamal hubiera pasado a la historia como el mejor presidente del vcf por no hacer más que pegar la cabotá. Eso es así.

Ahora bien, teienes razón, los que lo han puesto ya no están, lo han dejado tirado, y ya no tiene la red de seguridad de antes. Ni a nivel politico ni bancario. Con esta jugarreta no lo han dejado muy bien y por dignidad personal deberia irse. Deberia. Pero no lo hará ni nadie se lo pedirá. A todas luces queda exculpado de esto.

Ahora si que es un mandado cuando la falla se quemó. Cuando todavia estaba plantada era un fenomeno. "asin semos".

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...