29 de maig 2012

De Mestalla a la «Divisió Blava»

En un futbol contemporani amb guerres de trinxeres i mascares de gas, on els porters lluïen jerseis de coll alt i els moviments bàsics encara estaven per inventar, destacava un tal Enrique Molina, que d'haver-se trobat amb una societat més oberta hauria estat el primer jugador en anunciar calçotets i a protagonitzar pel·lícules (Looking for Enrique) donada la seua facilitat per a lluitar paraigua en mà amb un públic bel·ligerant. Sense saber-lo el migcampista va inventar amb noranta anys d'antelació el futbol modern, fou el primer jugador mediàtic en una època on les gents s'amuntegaven al voltant d'un periòdic obert per a llançar fragoroses malediccions, i apassionats arguments, amb els quals pintar de color aquells grups de curiosos formats al tuntún que donaven vida a acalorades tertúlies en fumejants cafès, no sense la companyia de les àcides columnes periodístiques, instigadores d'una rivalitat encara per desvirgar.

Aquell xic, de rostre amable, que eixia a jugar amb un mocador blanc en el cap i posseïdor d'un nas multicolor, va decidir aquell estiu del vint-i-tres abandonar les barres blaugranes per a vestir el blanc, revolucionant una ciutat apaivagada, provocant que centenars exigiren explicacions a una directiva del Gimnàstic que es va veure obligada a gastar lo indicible per a evitar l'evident, que aquell nouvingut “fe-ce”, amb ínfules de transgredir l'ortodòxia futbolística regnant, els havia avançat per la dreta, i amb salutació inclosa.

En aparença immune a les amenaces que van abocar sobre la seua persona no va poder evitar la malaltia. Reclós en el seu llit, es va perdre aquell primer any d'il·lusions que finalitzaria amb una fragorosa derrota en el mà a mà pel títol davant els seus ex-parroquians del patronat de la joventut obrera, un simple miratge per a endolcir l'etern trànsit pel desert que iniciarien aquella mateixa vesprada. La mitja gloriosa, amb Benito Roca, Molina, Amorós i Enrique Salvador, va batre el rècord de socis d'un València FC pudent que presentaria pocs mesos després l'obra que el consagraria en la seua posició de nou dominador valencià: Mestalla.

Aquelles gents amb el pèl bé alineat, de bigoti al llapis, amb pur, i mocador ben planxat que abarrotaven el modern recinte embogien davant les bravures d'aquell obrer, que es retorçava com un plàtan, per a convertir en assistències poderoses passades amb el pit, un recurs que li va fer viure vesprades de glòria amb les quals col·leccionar idolatries que arrossegaven fins a l'elitista tribuna pretendentes de bon veure, la seua futura esposa inclosa, disposades a esperar les hores que feren falta per a poder xarrar amb ell.

Tot un gentleman de la belle époque que es transformava al vestir el curt en una bèstia com poques vegades s'ha vist sobre un terreny de joc. La seua bravura era tal que van començar a mesurar-se migcampistes en Molinas, com a forma d'adular el desplegament físic sobre el terreny de joc. Modelant el seu nas a força de trencaments fins a construir-se un rostre nou sense necessitat de cirurgia plàstica, obligat a respirar per la boca davant dita obstrucció, aplegaren a no reconèixer-lo ni en la seua casa. Tan preuat va ser l'ímpetu mostrat que durant anys es van demanar transfusions de la seua sang a jugadors, a opinió del respectable, massa orxatats.

En aquells temps on la copa exercia de lliga de campions va establir una peculiar relació amb el públic aragonès, trobant en la militància del CD Iberia un enémic particular al que soles li va faltar obsequiar amb una puntada voladora dirigida a un adolescent insidiós, encara que no va poder evitar, després de rebre una paraiguada, convidar a centenars més a una guerra d'instruments antitempestes que va obligar a intervindre a l'autoritat. Què podia importar-li ser linxat allà mateix a un tipus que es partia la cara per gust?

Estimat dins del camp, però adorat fora d'ell, Enrique Molina era honest, de cor gentil, que entenia el futbol com una guerra d'orgulls que deixava sobre la gespa al abandonar la disfressa d'esportista. Una persona de gran humanitat, que no va dubtar en assaltar Mestalla amb el seu cotxe per a rescatar a un àrbitre acorralat que estava sent ajusticiat per una massa enfurida per la seua negligent actuació. De 276 partits jugats amb el VFC 275 els va jugar sent alineat com a titular, tancant deu anys d'aventures i glòries que no serien oblidades fins la mort del últim aficionat que el va veure jugar.

Atret pels ideals més bondadosos del moviment fou falangista amb carnet en temps de Primo de Rivera, militant confés i orgullós de ser-lo, va abandonar el València FC en 1934 per a dedicar-se a la política, i com tants altres esportistes de l'època, per a lluitar durant la guerra civil. Condecorat com a tal, es va allistar voluntari en la divisió blava. I al front rus es va anar, a exercir d'enllaç nazi a Leningrad, una de les zones més castigades de la II Guerra Mundial. Potser tot responguera com escapatòria a una vida poc agraciada, acomiadat entre bregues en la seua decadència futbolística, vidu als dos anys de contraure matrimoni (31-33), aquell rostre joiós es va apagar per a deixar a un home seriós i rude, que ja no donava passades amb el pit, sinó que passejava com ànima en pena per aquell terreny de joc que antany li va donar vida.

Mentre Molina recorria el front d'ací cap enllà en un sidecar, a Mestalla, veia la llum la davantera elèctrica, conformada per bascos, algun, camarada d'inquietuds, com Gorostiza, altres, eixits d'un camp de concentració després de complir les seues penes amb treballs forçats.

El 15 de Juliol de 1943 un tros de metralla va impactar en el seu estómac deixant-lo per a sempre en el cementiri divisionari de Mestelewo, ja oblidat de qui va ser, mentre a València centenars de persones es van congregar en la plaça de la verge cridades pel club per acomiadar en el seu soterrament oficial a aquell brau jugador que va ser vestint la samarreta del gloriós "fe-ce" dels anys 20.

2 comentaris:

Valent ha dit...

Important fitxatge el de Molina, va enfonsar al Gimnàstic en una crisi d'identitat i va catapultar al VCF fins l'hegemonia definitiva.

aquell fitxatge i Mestalla tenen molta culpa de que el vCF deixara de ser l'últim equip valencià per a ser el primer... per a sempre.

Anònim ha dit...

Desgraciado hombre, de vida perra. Sus hermanos también murieron nada más empezar la guerra civil. Una familia peculiar, todos fascistas.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...