Tot va començar a Eindhoven

Durant aquell últim setembre de segle els dubtes vivien sepultats per un joc arrollador, ineficaç a l'hora de sumar punts, però enlluernador en els seus últims metres fruit d'una fèrria intensitat, en clar contrast amb “els horrors defensius” d'una saga recént constituïda i freturosa d'escuders d'impórtancia que apuntalaren des de la medul·lar la seua ingrata tasca. Eren temps de rombe sense qualitat – Aimar arribaria al gener de l'any següent – i desordre en el centre del camp, manques proclius a deixar escapar amb una facilitat pasmosa partits que es tenien guanyats. La constitució de la cuperativa va deixar encontres per al record, però no triomfs, aquell València CF de entretemps va viatjar als Països Baixos sent cuer i amb el marcador de punts sense estrenar, sumant el pitjor inici de lliga de la seua dilatada història.

Es va executar en camp propi, era una falta intranscendent, llançada per un lateral esquerre que sobrepassava la trentena i procliu en els seus inicis a ser expulsat, però aquella paràbola des de més de cinquanta metres va traçar durant el seu recorregut, mentre saludava des de les altures a uns desprevinguts holandesos, el pròleg d'una història èpica amb trist final. En terres de tulipes i vida afable es va gestar un canvi de sistema que engreixaria una maquina perfecta, més eficaç però menys brillant, nascuda a la calor d'una "bolea pioja” que va fer pujar al marcador un gol en dos tocs que ja dorm com un dels millors de la història de la competició.

Però Holanda, la sempre complicada Holanda, també va escriure l'inici d'un final. Després d'aquell partit, empatat pel PSV fruit d'un replegament intensiu del VCF, es va llaurar una enemistat llegendària que deixaria al ídol de masses amb peu i mig fora del equip. L'home gris que s'amagava en Cúper va esgotar aquella vesprada les últimes gotes d'una paciència que pareixia infinita, tocant el seu final un parell de mesos després, forçant a altes hores de la matinada – al regressar d'un infaust partit – una reunió en la qual va amenaçar amb dimitir si no rebia el suport del club per a executar la seua sanció: Apartar a Cláudio López. Una situació que va derivar, després de substituir al argentí en el seu retorn a l'onze titular, amb un Mestalla enfurit que va entonar el sempre recordat, manipulat i tret de context “Cúper vés-ten ja.”

El retorn al Philips Stadion es realitza amb una classificació contraposada però llaurada des dels mateixes defectes e inseguretats – amb poc més d'una dècada de distància – que van afectar internament a aquell equip. En terra conquerida el VCF de Cúper va posar la directa des de la correcció interna, que li va permetre sumar el seu primer punt – un de quinze – i abandonar el fanal roig després d'un sonat triomf en el Bernabéu, primer escenari on es va doctorar la nova tàctica de la ratapena - tots penjats del travessant - autora de que un 0-3 en els primers 45 minuts es convertira en una victòria que per moments es va transvestir d'impossible, permetent enganxar-se a una lliga a la que es va fer quatre jornades tard de poder guanyar. En el mateix escenari, el d'Emery, haurà de sobreviure a la seua bipolaritat per a fer-se fort, i sobreviure per a renàixer en l'única competició que pot salvar una temporada tediosa que amenaça amb fer-se eterna.