21 de març 2012

Rock per al Lobo Diarte

Vaig arribar a la Avinguda de la Plata propulsat des d'altre barri del mateix districte de Quatre Carreres, Malilla, en aquells dies, i com dirien els més ancians, soles havia horta, no es veia res més fins on arribava a la vista, soles horta.

Ara hi ha asfalt i formigó, molt formigó i molt asfalt. El primer que vaig veure quan vaig aplegar fou al Lobo Diarte, a més d'una fàbrica de fusta que partia en dos el carrer i que estava reduïda a enderrocs, tan sols quedava un enorme mur i una gran ximenera, en definitiva, un gran solar que separava el col·legi dels salesians de la resta de la civilització, sent impracticable l'accés en línia recta, tenint cada vegada que realitzar una gran marrada per a accedir al mateix, i de passada, sortejar algun que altre problema col·lateral.

El cas és que
Diarte ja caminava per allí, se'l veia habitualment pel carrer, en el col·legi, gaudint d'algun partit de futbol amauter, anys després en el bar. En aquells dies, i crec que ja ho he dit abans, soles havia un solar. No ho coneixia, no ho havia vist jugar en el València, per edat principalment, però havia escoltat parlar d'ell, del que representava per al futbol de la ciutat i en concret per al valencianisme, dels seus anys heroics en el València C.F. i dels seus dots futbolístics. Vaja, el més prop d'un mite del que mai podríem imaginar, i en el meu cas, el més important que havia en el barri.

Un jugador d'èxit entre xiquets que passaven hores i hores donant puntades a unes boles artesanals fetes amb el paper d'alumini del berenar, i que uns altres utilitzaven per a altres menesters que no vénen al cas. Per aquell temps sospite que acabava d'arribar del
Olimpia, amb qui va guanyar la lliga a Paraguai i on es va retirar definitivament com a jugador. Va ser llavors quan va aparèixer pel barri, esta vegada com ajudant en la banqueta del València C.F, deduïsc que seria l'any 88. La meua experiència personal amb el futbol no era molt gratificant, era, el que es diu, un autèntic paquet. En el barri era l'única cosa que es practicava, imagine que com en qualsevol altre. Supose que va ser la raó per la qual vaig començar a escoltar els meus primers discos de AC/DC, Sex Pistols o Ramones, fugint de les arts futbolístiques, no obstant això El Lobo sempre estava allí, i per a mi sempre va ser una icona pop, una espècie d'estrella del rock, però en el futbol, amb una presència imponent, o almenys així em semblava, tal vegada pel efecte de l'admiració.

Era aficionat a la música, molt variada, va arribar fins i tot a fer els seus pinets en la cançó. Una vegada quan un servidor presentava el programa de música Ozono en XTV es va acostar quan estava desdejunant en el bar i em va dir: “Et veig en la tele”, clar, per a mi eixes paraules em van retrunyir, el mite que jo veia i admirava de xiquet resultava que veia el meu programa de televisió, la meua reacció, entre la timidesa, la vergonya i la sorpresa, va ser dir-li: “Jo també t'he vist en la tele”. Va somriure i va demanar la seua consumició. Una icona del carrer i de la pista, un personatge com la vida mateixa, lluitador i autèntic, va viure en un barri en el qual si pares esment. encara se'l pot escoltar udolar.

(*) Rául Tamarit Cantant i guitarrista de Los Radiadores. Los Radiadores i La Gran Esperanza Blanca ho van veure clar. Diarte i Kempes ho mereixien. I posant al servei de la memòria les seues armes, ho van fer. El aullido del Lobo i Nostalgia de Bell Ville formen, en conjunt, La balada de Diarte i Kempes. Dos jugadors irrepetibles, units pel gol i per la música. La música va ser una de les passions de Diarte i junt amb els gols, marcats a cabassos per estos dos grans del València C.F, conformen una encertada simbiosi en dos cançons que els recorden. Podeu comprar-les fent click ací.


4 comentaris:

THB ha dit...

El aullido del Lobo

Un nuevo rumor
se ha extendido por la calle
Las cotillas hablan
se comenta en los bares.

El párroco advierte:
No perdamos la fe.
Amigos y vecinos,
dicen haberlo oído.

Se ha vuelto a escuchar
Su aullido en todo el barrio
El Lobo ha regresado
Desde el otro lado

Chinos en el bazar
souvenirs de su equipo
El nueve el dorsal
Le dio sus triunfos

Alguna vez hablamos
en el campo de batalla
El Lobo no se rinde
nadie escapa de su aullido

Se ha vuelto a escuchar
Su aullido en todo el barrio
El Lobo ha regresado
Desde el otro lado

Jose Ramón Fuertes ha dit...

El amigo Carlos Diarte fue un ser excepcional, inquieto con la poesia y la musica de una talla humana sideral.

La gente le queria tanto por su cercanica, y tiene muchas anecdotas, no solo la del bar que comenta el amigo, era un habitual de los campos de tierra con niños pegando patadas a un bote, y ya de jugador no tenia reparos en acercarse al bar de debajo de su casa a ver partidos de fútbol y a debatir sobre esa pasión balompedica que le llevó hasta nuestra Valencia.

un señor en toda regla.

Pillgrim ha dit...

Lobo eterno !!

Anònim ha dit...

Què records tan xulos, i no anaves desencaminat al nomenar-lo icona pop.

Fran

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...