Adéu al senyor banquer.

Mentre el militant mig angoixava les nits pegat a la ràdio, esperant notícies que aclariren l'incert futur pel qual travessava la societat, en un racó de Pintor Monleón, tancat en un despatx i treballant per a si mateix, el ungit conseller delegat multiplicava per quatre els seus emoluments mitjançant l'auto-redacció d'un contracte blindat que comprometia a la societat a desemborsar una indemnització milionària.

Esta nova vinculació contractual del home fort de la SAD no va ser concebuda per a ser paper banyat, en dit document es van estipular clàusules i supòsits altament beneficiosos per al signant. En les mateixes van quedar clares les postures: De permanéixer intacta la propietat de la societat el seu càrrec, efímer o no, no seria gratuït, i de produir-se un transvasament accionarial, el gestor tindria la llibertat de triar el moment d'abandonar la nau previ pagament del seu import. En un parell d'hores, i en el sé d'una societat en ple enfonsament, Javier Gómez va assegurar el seu futur baix qualsevol circumstància.

Les ànsies del home-Bancaixa per abandonar l'entitat del ratpenat han estat notòries i publiques en els últims temps, veient-se frenades per la vergonya d'haver d'indemnitzar - amb 1,2 milions d'euros - al executiu d'una institució immiscuïda en contractacions a cost zero per a la seua plantilla. Només les formes, i el desgast d'explicar una incoherència en mig d'un discurs auster, han ajornat fins al dia de hui un moment cantat, fou l'acord-opac amb Bankia l'encarregat de dibuixar l'escenari ideal per a que ja res fóra qüestionat.

Així i tot en termes generals la seua figura mai va tindre sentit en una mercantil amb duplicitat de càrrecs, fent inviable i de difícil digestió, contar amb esta despesa en un entramat administratiu que vivia, i encara viu, de la tutela d'un banc encarregat de les qüestions cabdals.

El senyor de l'ampliació

La cara bonica de la nostra caixa amiga va ser l'encarregat d'executar un pla urdit en despatxos aliens, i previ pacte polític amb el màxim accionista, que liquidaria d'un cop de ploma als culpables d'una situació insostenible que acabà per arruixar la confiança d'unes entitats bancàries altament necessàries per a la viabilitat del VCF. Traït pel subconscient el gestor va tindre a bé descobrir davant els presents les seues cartes en aquella partida de pòquer, al anunciar que la tercera ronda de l'ampliació, la més important, estaria destinada a inversors institucionals. Quedava un mes per a que Dalport irrompera en les nostres vides.

L'aparició de la societat offshore soles va accelerar els esdeveniments, privant al ens d'atomitzar l'accionariat entre el menut inversor per a reduir el paquet de control – i la seua despesa d'adquisició – tenint que canviar el pas sobre la marxa desemborsant una quantitat no prevista. Des d'aquell dia, Javier Gómez, com els banquers del octubre negre, somiava en cobrar la seua jubilació. Hui, per fi, ja la té ingressada en el seu compte corrent.

Que va ser del pla de viabilitat?

La qüestió ja va ser tractada en extensió i al detall en esta entrada → Llegir