El furby ja no té piles.

A Pablo Hernàndez només li aplaudeixen a Cadis. Potser motivat per la seua costumista passió d'encastellar a jugadors dispersos, o tal vegada, perquè aquella porció de terra siga l'única a este costat del univers conegut que ha pogut gaudir del seu veritable nivell. Fora com fora, la realitat diu que qui estava cridat a ocupar la banda dreta de Mestalla durant deu anys ha acabat convertint-se en una caricatura de si mateix, en una trista ombra del jugador que insinuava que podia arribar a ser.

De mentalitat frèvola, d'escàs esperit combatiu, el de Castelló ha sucumbit sense presentar oposició a la irrupció d'un revolucionat i voluntariós Feghouli, un franc-algerià molt allunyat del joc combinatiu i de les habilitats per assistir del castellonenc, però exemplar a l'hora de fer-se amb la titularitat a força d'actitud i disposició sobre el verd. El traspàs de Joaquín, l'impediment que el coartava a l'hora de rendir en plenitud, causant de les interrupcions en els seus millors moments de joc per a donar cabuda a una rotació que mai va compartir, li deixava el camí lliure, i amb ell, l'oportunitat de demostrar que mereixia ser allò que pregonava entre vestidors.

Però li va durar poc el regnat. La seua pròpia indolència, la comoditat pregonada i un enigmàtic i escandalós baix estat de forma van fer la resta. Aquell que provocava l'aprovació de Mestalla amb brillants regats e incursions per la banda, acompanyats d'adornats centres amidats, ha acabat erigint-se en el blanc perfecte de les ires d'un respectable, que cansat de la seua inactivitat sobre el camp i de les seues nombroses errades a l'hora de retindre el baló, ha acabat esbroncant les seues eixides al terreny de joc, duent-se fins i tot per davant al propi entrenador.

L'interior ja exerceix amb normalitat de suplent del seu suplent, incapaç de sobreposar-se als colps que el futbol i els seus propis vicis li han regalat. Situat en la millor edat per a un futbolista del seu talent viu relegat en l'ostracisme, banyat en un pronunciat color gris depressió que no el deixa soltar-se. Víctima de les seues pròpies ansietats, s'ha perdut en el dens forat negre del futbol quan més necessitat de talent innat està el seu equip. La seua recuperació encara és possible, però comprovar la involució que ha patit en just any i mig un interior dret amb tantes condicions, aterreix i preocupa a parts iguals.

Què et passa Pablo Hernàndez?