Adéu al senyor banquer.

Mentre el militant mig angoixava les nits pegat a la ràdio, esperant notícies que aclariren l'incert futur pel qual travessava la societat, en un racó de Pintor Monleón, tancat en un despatx i treballant per a si mateix, el ungit conseller delegat multiplicava per quatre els seus emoluments mitjançant l'auto-redacció d'un contracte blindat que comprometia a la societat a desemborsar una indemnització milionària.

Esta nova vinculació contractual del home fort de la SAD no va ser concebuda per a ser paper banyat, en dit document es van estipular clàusules i supòsits altament beneficiosos per al signant. En les mateixes van quedar clares les postures: De permanéixer intacta la propietat de la societat el seu càrrec, efímer o no, no seria gratuït, i de produir-se un transvasament accionarial, el gestor tindria la llibertat de triar el moment d'abandonar la nau previ pagament del seu import. En un parell d'hores, i en el sé d'una societat en ple enfonsament, Javier Gómez va assegurar el seu futur baix qualsevol circumstància.

Les ànsies del home-Bancaixa per abandonar l'entitat del ratpenat han estat notòries i publiques en els últims temps, veient-se frenades per la vergonya d'haver d'indemnitzar - amb 1,2 milions d'euros - al executiu d'una institució immiscuïda en contractacions a cost zero per a la seua plantilla. Només les formes, i el desgast d'explicar una incoherència en mig d'un discurs auster, han ajornat fins al dia de hui un moment cantat, fou l'acord-opac amb Bankia l'encarregat de dibuixar l'escenari ideal per a que ja res fóra qüestionat.

Així i tot en termes generals la seua figura mai va tindre sentit en una mercantil amb duplicitat de càrrecs, fent inviable i de difícil digestió, contar amb esta despesa en un entramat administratiu que vivia, i encara viu, de la tutela d'un banc encarregat de les qüestions cabdals.

El senyor de l'ampliació

La cara bonica de la nostra caixa amiga va ser l'encarregat d'executar un pla urdit en despatxos aliens, i previ pacte polític amb el màxim accionista, que liquidaria d'un cop de ploma als culpables d'una situació insostenible que acabà per arruixar la confiança d'unes entitats bancàries altament necessàries per a la viabilitat del VCF. Traït pel subconscient el gestor va tindre a bé descobrir davant els presents les seues cartes en aquella partida de pòquer, al anunciar que la tercera ronda de l'ampliació, la més important, estaria destinada a inversors institucionals. Quedava un mes per a que Dalport irrompera en les nostres vides.

L'aparició de la societat offshore soles va accelerar els esdeveniments, privant al ens d'atomitzar l'accionariat entre el menut inversor per a reduir el paquet de control – i la seua despesa d'adquisició – tenint que canviar el pas sobre la marxa desemborsant una quantitat no prevista. Des d'aquell dia, Javier Gómez, com els banquers del octubre negre, somiava en cobrar la seua jubilació. Hui, per fi, ja la té ingressada en el seu compte corrent.

Que va ser del pla de viabilitat?

La qüestió ja va ser tractada en extensió i al detall en esta entrada → Llegir

El furby ja no té piles.

A Pablo Hernàndez només li aplaudeixen a Cadis. Potser motivat per la seua costumista passió d'encastellar a jugadors dispersos, o tal vegada, perquè aquella porció de terra siga l'única a este costat del univers conegut que ha pogut gaudir del seu veritable nivell. Fora com fora, la realitat diu que qui estava cridat a ocupar la banda dreta de Mestalla durant deu anys ha acabat convertint-se en una caricatura de si mateix, en una trista ombra del jugador que insinuava que podia arribar a ser.

De mentalitat frèvola, d'escàs esperit combatiu, el de Castelló ha sucumbit sense presentar oposició a la irrupció d'un revolucionat i voluntariós Feghouli, un franc-algerià molt allunyat del joc combinatiu i de les habilitats per assistir del castellonenc, però exemplar a l'hora de fer-se amb la titularitat a força d'actitud i disposició sobre el verd. El traspàs de Joaquín, l'impediment que el coartava a l'hora de rendir en plenitud, causant de les interrupcions en els seus millors moments de joc per a donar cabuda a una rotació que mai va compartir, li deixava el camí lliure, i amb ell, l'oportunitat de demostrar que mereixia ser allò que pregonava entre vestidors.

Però li va durar poc el regnat. La seua pròpia indolència, la comoditat pregonada i un enigmàtic i escandalós baix estat de forma van fer la resta. Aquell que provocava l'aprovació de Mestalla amb brillants regats e incursions per la banda, acompanyats d'adornats centres amidats, ha acabat erigint-se en el blanc perfecte de les ires d'un respectable, que cansat de la seua inactivitat sobre el camp i de les seues nombroses errades a l'hora de retindre el baló, ha acabat esbroncant les seues eixides al terreny de joc, duent-se fins i tot per davant al propi entrenador.

L'interior ja exerceix amb normalitat de suplent del seu suplent, incapaç de sobreposar-se als colps que el futbol i els seus propis vicis li han regalat. Situat en la millor edat per a un futbolista del seu talent viu relegat en l'ostracisme, banyat en un pronunciat color gris depressió que no el deixa soltar-se. Víctima de les seues pròpies ansietats, s'ha perdut en el dens forat negre del futbol quan més necessitat de talent innat està el seu equip. La seua recuperació encara és possible, però comprovar la involució que ha patit en just any i mig un interior dret amb tantes condicions, aterreix i preocupa a parts iguals.

Què et passa Pablo Hernàndez?

31 anys de Super Copa

Ara que ho expliquen

La notícia de la represa de les obres del Nou Mestalla va ser acollida entre gaubança per part del pòpulo, un impacte amb suficient punx com per a exercir de vaselina social que evite que tot es mire i es qüestione. No obstant això conforme avancen les hores la confusió de les informacions va en augment. Depenent del medi, o de l'informador, són tan dispars com contradictòries, provocant en l'inicialment esperançat aficionat una sensació de desconfiança que fa retrocedir a passos engegantits l'alegria original, arraconada, a poc a poc, per un mar de dubtes que ens regala la sensació de que res és del color de rosa que pareixia.

Quin paper han exercit els gestors a sou de la nostra caixa amiga?

Només un punt dels centenars que va exposar Javier Gómez en la ja famosa junta d'accionistes en l'estiu de 2008 s'ha complit. En aquella exposició, que ens parlava d'escenaris pessimistes però que tanmateix ens permetria inaugurar l'estadi al Febrer de 2010, es va assegurar que com a temps límit les parcel·les s'havien de vendre abans del 31 de Desembre de 2011. Tres anys de marge que han transcorregut sense ofertes que arribaren a els 240 milions que es van establir com preu d'eixida i que han finalitzat en una dació en pagament - encoberta - del deute contret. Fórmula que durant estos anys ha trobat no poques veus que l'han defensat com a solució al problema, obtenint com resposta la burla d'uns, la incomprensió d'uns altres - aci un d'ells - i la negació reiterada d'uns gestors que sempre van renegar d'ella en totes i cadascuna de les juntes d'accionistes celebrades fins al moment, al·legant, un greu perjudici cap a l'entitat de cara a futures negociacions amb empreses creditícies.

Ara, gràcies a les noves regles i controls que ha imposat la Unió Europea a les caixes i bancs espanyols ha brollat del no-res una solució que s'antoxa que haguera seguit enquistada de no ser per la desconfiança dels comissaris europeus cap a les entitats de crèdit. El que ens duu a fer diverses preguntes. Per a arribar a açò, feia falta desemborsar tals quantitats en executius?, Per a acabar en este punt, era necessari el preu en imatge que hem hagut de pagar.? Calia nadar tant per acabar morint sense menejar-se de la vora.? El tutelatge de les institucions és clar i notori, fins i tot en els últims temps els polítics no han dubtat a manifestar públicament que estaven treballant – ells i no altres – en una solució, el que fa suposar – per si encara hi ha algú que no ho tenia clar – que el paper dels dos gestors es redueix al del mer inquilí, al que neteja la casa, la pinta, i arregla els menuts desperfectes provocats per la convivència perllongada. De ser l'operació perjudicial per als interessos de la SAD, hagueren tingut poder per a dir no?. Enorme incertidumbe.

Què hem venut?

Este terreny és el més confús de tota esta cerimònia del caos informatiu. Hi ha qui no ha dubtat en “donar-li” la propietat del nou estadi al banc, uns altres, els drets de la seua explotació, i la resta, depenent del dia, inclouen o no la torre de terciari com moneda de canvi. El que suposaria un perjudici per als interessos de la SAD en este cas. Encara que la lògica ens convida a pensar en altra cosa. Basant-se en un informe que va demanar el propi banc fa tot just cinc mesos, on s'estableix el preu de mercat del vell estadi en 235 milions d'euros, no s'explicaria com immobles de superior valor acaben en mans del creditor. Paterna només val cinc milions d'euros?, i si els val, saldat el deute, perquè s'ha d'incloure una torre valorada en poc més de cent milions?. Resultaria ridícul haver-se desfet d'unes parcel·les per un preu inferior a la taxació que el propi banc va realitzar, máxim, havent rebutjat fa just un any ofertes de compra properes als 200 milions d'euros presentades en el club per la immobiliària Richard Ellis, la tenidora dels drets de venda de les mateixes.

El sentit comú convida a deduir que més que vendre la torre del terciari, el que s'ha fet, és donar-la com a garantia del nou crèdit, en un paper similar al que exercia l'actual estadi en el famós préstec ja cancel·lat. Fins i tot entra en la mida del possible haver cedit, que no venut, els drets d'explotació de la mateixa com via de finançament per a sufragar la nova hipoteca fins que esta siga cancel·lada, amb els seus respectius interessos. Qualsevol altra solució amb eixa torre elevaria este assumpte al expoli, la SAD hauria perdut molt més del que s'hauria guanyat amb dit canvi, sent escandalós si els preus de venda dels immobles hagueren sigut inferiors al que dicta el mercat i les pròpies taxacions realitzades pel banc. Encara que per a cruïlla la problemàtica de les ciutats esportives. Hi ha qui assegura que Porxinos ha estat també víctima d'esta liquidació massiva de béns com via d'escapada per acabar construint els futurs camps d'entrenament en uns solars “cedits” pel creditor en altra zona més accessible i de menys cost en infraestructures situada a l'Horta Nord, el que fa augmentar el nombre de preguntes sense resposta en un escenari altament confús.

I quin estadi anem a tindre?

Ací s'entra en el terreny més divertit de tot açò. Eixe recinte, durant anys, ha sigut objecte de les vexacions més estúpides que l'ésser humà ha estat capaç de maquinar, i tot, per a utilitzar-lo com arma en els jocs palatins que tant agraden a este entorn. Pareix, que ara, després de cinc anys de projecte, hi ha qui ha descobert l'estadi i les seues possibilitats d'explotació. I conforme és esta ciutat, no seria estrany poder llegir dins d'un temps que el projecte va ser idea i capritx del mateix Llorente, un home que des del primer moment va fer l'impossible per convertir-lo en municpal, amb la conseqüent perduda patrimonial per a l'entitat. Què conservem el mamotret de Corts Valencianes és un mérit que cal atribuir-se'l al Ajuntament, qui va parar en sec les intencions del president en els seus primers mesos al capdavant del club i el qual ha fet possible que es respecte al màxim l'idea original.

Però abans de ficar la tissora tan alegrement, caldria plantejar-se que es vol fer amb ell. Una de les boutades més repetides durant estos anys de travessia pel desert era celebrar amb xampany la pèrdua de qualitat i accessoris inicialment dissenyats. Encara que la seua inclusió en el projecte no van ser fruit del capritx, sinó de la projecció futura, on es pogués no només acollir finals europees i grans esdeveniments esportius, sinó optar també a ser la seu permanent de la Supercopa Europea. - honor que ha sigut traslladat a Praga - El que va dur a basar el disseny en les directrius marcades per la UEFA arreplegades en la seua normativa d'estadis “Elite”, la nova gamma ideada per l'organisme que deixa en una segona divisió als recintes antigament qualificats com cinc estrelles.

Per tant, si les presumpcions de la ciutat són acollir finals de la màxima competició, reduir els equipaments, com sales de premsa, o vestuaris, resulta estúpid, ja que les qualitats mínimes que exigeix la federació europea farien incompatible poder competir amb altres candidatures en una vella Europa on no cessen de proliferar nous i luxosos arenes. En tot cas, seria més aconsellable deixar per acabar eixos remats, en lloc d'eliminar-los, i re-emprendre la seua construcció en un futur, quan la capacitat econòmica de l'entitat siga major.

L'era dels tecnócrates deixarà pas a la dels capitals?

La durada de les obres en Corts Valencianes coincidirà amb la finalització del contracte que lliga a Manuel Llorente al València. Així ho estipula el document blindat que va signar en 2008. El que obri una època d'especulacions prou entretinguda. Seguirà Llorente al capdavant del club? La SAD serà venuda al millor postor pels mateixos mercats que ho van imposar com gestor i que ens han regalat “esta solució”?. Continuarà sent el VCF un joguet en mans del poder polític que pose presidents a conveniència en nom d'obtindre rèdits electorals? El que està clar és que llevat que es perda la torre del hotel, el futur econòmic de l'entitat es presenta esperançador, escenari ideal per a abandonar el cooperativisme i la política endogàmica, actual i passada, per a donar pas al professionalisme absolut. I en eixe escenari, moltes de les actituds i personalitats actuals – tant externes com internes – no tenen cabuda. El futur projectat es presenta massa gran per a esta costum de caminar per casa.

Ho explicaran?

De tradició opaca, seria realment nou que la famosa roda de premsa no només es produïra, sinó que a més, en ella, se'ns explicaren amb tot luxe de detalls una operació que desperta massa dubtes en massa punts vitals. Encara que l'experiència convida a pensar que de produir-se, serà tan escarida com superficial, comprenent l'abast d'esta operació només conforme es desenvolupen els esdeveniments, moment massa tard per a reaccionar si l'assumpte es presenta més perjudicial que beneficiós per al club. S'ha comés una gran errada en la forma de presentar l'operació, un tema d'esta complexitat no es pot despatxar amb setmanes de silenci i un escuet comunicat en la web oficial. Fa falta llum, no repetir els errors del passat.

La burbuja del fútbol.

El València en els últims temps s'ha convertit en un ninot recurrent al que poder menysprear de forma burlesca sense que ocórrega res. És més, en la majoria d'ocasions, són els rectors del club els quals es presten a que es mofen de la institució de forma gratuïta, tot per uns minuts de glòria en pantalla, per una defensa tèbia e interessada de les seues persones, o simplement per a justificar u ocultar els seus propis errors airejant draps bruts del passat. Tot això sense importar-los gens ni mica el preu en imatge, ja irrecuperable, que estan obligant a desemborsar a la institució.

Les acusacions gratuïtes de dopatge o compra de partits són regades amb indiferència. Mentre altres clubs acudeixen als tribunals i aconsegueixen indemnitzacions milionàries – El Barcelona a Le Monde – en el València disposen catifes roges i cars mengars als mateixos que ens insulten, cada vegada que estos, decideixen instal·lar el seu set radiofònic en la capital del Túria per aprofitar-se de la marca VCF. I tot això, sense una trista disculpa prèvia per les seues contínues ofenses, ni un frontal rebuig per part dels dirigents, més pendents - els d'ara i els d'abans - en lubricar convenientment les seues posaderes.

Per comuns al llarg de la nostra història més contemporània, eixes actituds no deixen de ser reprovables. Lo trist és que ja es presten a ser ridiculitzats en nom d'intentar guanyar imatge en l'exterior. Així va aparèixer Llorente fa una setmana en LaSexta, deixant-se convertir en un bufó amb tratge i corbata que no va dubtar a entrar al drap realitzant afirmacions que deixen bocabadat al més pintat, incapaç, de defensar als seus propis aficionats – més aviat li va donar la raó – quan el presentador d'este show, ni curt ni mandrós, no dubtà en qualificar de delinqüents a aquells que acudeixen a Mestalla. Potser la baixesa intel·lectual residisca més en els despatxos que en les graderies, vistes les paraules que va proferir el gestor a sou de la nostra caixa amiga, poc preocupat a entendre la relació de la violència en el futbol amb les societats des-estructurades comuns en països o sectors on la situació econòmica és precària durant dècades, i máxim, quan l'afició del València, si és famosa per alguna cosa, és pel seu civisme i exemplar comportament.

Molts s'han vanat que el metratge “parla molt bé” del club, i de “la seua grata” gestió per a eixir de la crisi. Envege a aquells que així ho pensen, perquè després de veure el programa dos vegades, encara no he aconseguit trobar la part on s'exposen les accions realitzades, les gestions perpetrades, els acords arribats, els plans de futur o els sacrificis realitzats per a redreçar el rumb de l'economia. Més enllà d'un plànol obert d'un estadi parat, presentat per un dels periodistes més immorals que existeixen sobre la terra (i beneficiat per múltiples convenis publicitaris signats amb el club) fent afirmacions de les quals per vergonya hauria de callar-se, no hi ha ni una sola referència a la gestió. Llevat que vulguem agafar com a tal la seqüència on se'ns caricaturitza a un president que viu apagant llums i prohibint als seus empleats agafar l'ascensor. Encara que no és d'estranyar. Si no se'ns expliquen en les juntes d'accionistes, tampoc anava a ser diferent en un programa de televisió.

El repartiment d'entrepans en l'aeroport és altra mostra esperpèntica amb la qual poder comprovar les cotes alcançades pel ninot del pim-pam-pum en el qual s'ha convertit esta institució, antany respectada i que es feia respectar, i que hauria de fer reflexionar al departament de comunicació, encarregat de revistar el programa, després de veure les cares d'indignació dels jugadors, i molt més, després de les tèbies però seques paraules d'Albelda al còmic: “Per a menjar ens arriba.”

Segons pareix, per a cuidar, i respectar la imatge del club, no.

"Los Salvados"

Madrid, Barcelona i Atlètic no van aparèixer en el reportatge, algunes veus comenten que es van negar, encara que a l'hora de denunciar, de posar els punts sobre les íes, i de pintar-li els colors al món del futbol, no fa falta entrar en un estadi, ni asseure's davant un president. L'associació Señales de Humo és un bon punt de partida per a conèixer la realitat social i econòmica del Atlètic de Madrid, embargat per hisenda (el 60% dels traspassos van per al fisc) i on les accions de la seua divisió immobiliària (que entre altres coses és propietària del Calderón) estan lliurades com garantia, al costat dels seus ingressos televisius, per a solucionar un deute de més de 90 milions d'euros pel IVA defraudat des de 1996 fins a 2009.

Altres associacions fiscalitzadores amb les actuacions del Reial Madrid també podrien haver aportat un punt de vista més general sobre la convivència del futbol amb el poder polític, havent estat el club blanc agraciat amb re-qualificacions per ordre del que fora president del govern de 1996 a 2004, i que han estat dutes Estrasburg per incomplir cadascuna de les pautes legals que es requereixen. Sent també interessant el punt de vista dels anteriors directos del diari Marca i Onda Cero, víctimes de les influencies polítiques de Florentino Pérez, una relació club-premsa, que seria revelladora poder conèixer en més profunditat. Del Barça millor no parlar.. espies, guardaespatlles, vises...

Encara que si ho fem de la bombolla, no es pot passar per alt el fenomen de les agències de representació, hui dia antiquades pels moderns fons d'inversió, que sense escrúpols, s'aprofiten de les necessitats econòmiques de les entitats per assecar les seues pedreres i omplir les plantilles de jugadors “prestats”, que davant un eventual traspàs, deixaran quantitats ridícules en les arques dels seus clubs mentre un rest interminable d'agents es beneficiaràn, presidents inclosos. Per a obtindre informació sobre açò també hi ha a Espanya persones competents que podrien haver aportat un interessant punt de vista i unes declaracions d'alt valor per a entendre com funciona este negoci amb la seua eterna inflació, causant a la llarga de ruïnes i concursos de creditors.

El futbol és un món que dóna arguments de sobres amb els quals traure-li els colors, però segons sembla, és massa cansat, i potser no interesse, aprofundir en les clavegueres, és molt més còmode fer programes superficials, insulsos, i que no diguen res, aprofitant el tòpic-típic amb el València de rerefons, un joguet molt comú. Qualsevol que perda un mínim de temps a bussejar per la immensa majoria de webs, portals i diaris digitals del món sencer, veurà que només apareixen notícies referides a la situació econòmica, fins i tot les escasses referències esportives estan trufades d'apunts financers. És el preu que hem pagat per eixe cainisme institucional amb el qual tapar vergonyes pròpies airejant les heretades.

Encara que el joc més demagògic i perillós és aquell de que els deutes del futbol els paga l'esperit sant. Pot ser que així siga en altres llocs, però ací el preu pels excessos comesos corren a càrrec del València CF SAD, no d'un ens abstracte del que és complicat determinar la seua existència. Este club en el passat (2002) va saldar els seus deutes amb hisenda, havent de provocar un forat en les seues arques que no li va permetre fitxar jugadors en quasi tres anys. Idèntic panorama ocorre en esta ocasió amb els interessos bancaris, els prèstecs personals, i altres aparells financers, que s'estan sufragant rigorosament amb fons propis, igual que es va fer en el període 1999-2004, on la institució va salvar dos causes de dissolució i va entrar en una fallida tècnica.

Tanmateix, de no ser per les urgències dalportianes, l'ampliació de capital es va planejar de tal forma que la majoria correguera a càrrec d'aficionats i empreses privades, prèviament “contactades”, deixant en mans del creditor el sobrant, d'existir, en les ultimes rondes. El destí d'eixes accions, més tard o més prompte, serà acabar en mans d'alguna o algunes fortunes, no de les institucions públiques.

Fins a les escasses requalificacions amb que hem sigut agraciats han hagut de passar per centenars de filtres judicials i altres tribunals administratius, en els quals, lluny de rebre un tracte de favor se'ns ha perjudicat. En Porxinos gràcies a la filtració del senyor Morata, aprofitant-se de l'amistat intima que proferia en aquells temps amb Soler, ens va costar 15 milions d'euros i haver de realitzar una sèrie de concessions que van enterbolir una operació idíl·lica. Situació idèntica que es va viure en Mestalla, on es va tirar per baix a l'hora de concedir-nos metres d'edificabilitat a causa de la pressió social viscuda en aquells dies amb l'operació. Sense oblidar la condemna que obliga a derruir l'ampliació del estadi gràcies a una errada de l'administració en la concessió dels permisos.

El València CF podrà ser moltes coses, però ací, cada error que cometem, ho paguem car, i amb els seus corresponents interessos.

Un París en Stamford Bridge

Va tornar la por escènica, el complexe d'inferioritat i la costumista falta de competitivitat en moments clau. El València en el qual es vol creure mai apareix, per molt que estigues disposat a esperar-lo. Una vegada més un colp en la línia de flotació deixa al vaixell de la fe tocat i quasi enfonsat, però com açò és futbol i el militant quasi tan crèdul com un infant davant els seus primers nadals la re-entré en el món del credo tornarà quan es comencen a retirar els adorns carnavalescos d'estos dies, just, quan altra sèrie de triomfs davant equips de barri tornen a maquillar una realitat tan crua que ens duga al auto-engany com defensa per a no mirar-li als ulls i sentir la seua penetrant veritat calar-nos fins als ossos.

Però mentre el caure dels dies guareixen les ferides i els resultats ens tornen a enganyar en nom d'una nova fe a la qual abraçar-se, hi ha coses que no es poden passar per alt. Villas-Boas anit en la seua roda de premsa, en un clar to reivindicatiu, va afirmar sense embuts que havien renunciat a la seua filosofia en nom d'aconseguir un resultat: “Fins ara sempre erem millor que el rival, però perdíem, i ningú ens felicitava per dominar els encontres, per tindre més ocasions de gol, i tancar als nostres contraris en el seu camp..hui renunciem al nostre estil per a trobar el resultat, i hem guanyat.” Una simple declaració que tanca moltes coses, massa, que són aplicables al València Emeristic, eixe que de cop i volta creu tindre en les seues files a Dani Alves, a Xavi o Messi, i que no dubta a mantindre un estil de joc en partits clau que ens obliguen a renunciar a la competitivitat, que ens fa bonics i simpàtics, frèvols defensivament i que ens converteix en els convidats perfectes per a festes alienes. Un enganyabobos.

Qualsevol aficionat de cert recorregut era conscient que en escenaris quasi idíl·lics, davant rivals aparentment tocats i en clara depressió, coincident en un moment àlgid dels nostres, són partits ideals per a que el València siga derrotat, com a París, com davant el Madrid en aquell 3-6 fatídic.. com en tantes altres ocasions. La derrota era esperada, per això i per moltes altres coses, però les arrencades de pundonor en eixe 2-3 furtiu, la manera de sobreposar-se a un colp davant el Leverkusen, i la fe mostrada en partits complicats que s'havien aconseguit traure avant, com el dia del Racing o el Espanyol, feien pensar que la pell, de venda segura, acabaria en mans de l'enemic a un alt preu. Eixa actitud de derrota assumida amb la qual es va eixir a jugar el partit, inamovible durant tot l'encontre i compartida per un entrenador que va mostrar en la banda l'aparença habitual del vençut, resulta molesta. Són ja intolerables les contínues mostres d'equip menor que es signen en eixos partits, quan el mínim exigible per a una entitat d'esta altura són morts èpiques de les quals sentir-se orgullós, no avergonyits, a les quals poder acollir-se com trampolí per a cercar un creixement que mai arriba, amb les quals abrigar-se en temps de fred i fam.

Potser en la figura d'Albelda es puga interpretar la realitat d'este club, un tipus que juga si o si en un gran als seus 34 anys, amb un genoll maltret, i que és ridiculitzat constantment cada vegada que té davant de si algo millor que Barral o Barkero. Mateix conte se li podia aplicar a Víctor Ruiz, al Tino Costa o al mateix Soldado, pot, que sense saber-lo, estiguem davant un equip de caminar per casa, que siga incapaç de donar la talla en una Europa, que a diferència d'esta insulsa lliga, segueix intacta i amb una salut de ferro.

Dies per a estúpids.

La segona part d'esta pel·lícula es disputarà en l'Europa League, terreny propici per a donar de mejar a una torba d'estúpids i necis que eixiran a menysprear amb aires de superioritat i una arrogància quasi delictiva una competició en la qual es pot donar la campanada. Tan mediocre és justificar lo injustificable, voler convertir-nos en menuts, instaurar una censura mediàtica que ens venga com èxits autèntics fracassos, els de ací mai passa res, com començar a menysprear un títol quan les nostres vitrines, encara, no es caracteritzen pel seu overbooking.

No hi ha motius per a creure, i potser ja mai ho fem si no és a força de realitats, que els nostres ulls ho vegen i no ho escolten només les nostres oïdes, però en esta competició, ja no hi ha excuses que valguen, ni justificacions que vendre, ni draps calents que posar-se, l'obligatorietat de llançar-se amb tot a per ella és irrenunciable, i en la mateixa, està en joc la continuïtat d'un entrenador que ja no té arguments amb els quals justificar per enèsima vegada errors del passat. En la vella UEFA ens va salvar la temporada, recuperar la fe perduda i redreçar un rumb que fins anit semblava haver-se trobat.

Serà el final del ateisme?

Les xifres, els companys de viatge que exerceixen de còdex per a desencriptar l'era Emery, ens diuen que estem davant el millor València des que el preparador basc es fera càrrec del equip pel ja llunyà estiu de 2008. Mai abans a estes alçades del campionat es sumaven 30 punts en lliga, i ni de bon tros, s'havien donat sobrades mostres d'enteresa en situacions adverses, com les viscudes davant el Madrid o setmanes arrere amb el mateix Leverkusen. Antany era impensable golejar per 7-0 a un Genk que habitualment es transformava en un equip dèbil però batallador que aconseguia deixar-te fora d'Europa, al que tot just aconseguies guanyar de forma ajustada en una patida prorroga després d'un eixelebrat intercanvi de colps o que et deixava KO amb un 2-3 a Mestalla amb hat-trick inclòs de qualsevol jugador defenestrat que signava en prosa el partit de la seua vida.

Millores que s'han anat deixant veure al mateix ritme, lent però segur, amb el qual avançava la temporada. Este grup, difereix en fiabilitat del mateix que va saltar a jugar-se-la en el BayArena, i molt més d'aquell que patia per a mantindre un resultat en els inicis del any esportiu. Fi de cara a gol ja no necessita de tantes ocasions per a introduir el cuir en porteries alienes i sap manejar-se molt millor en escenaris complicats. Per tindre, ja té fins a sort, un bé poc valorat però de tremenda importància a l'hora de competir en l'elit, tant com que els jugadors de segona línia - tal volta de forma sorpresiva - hagen donat un pas endavant per a delectar-nos amb un excel·lent rendiment quan han tingut la seua oportunitat, un tret poc habitual en els últims temps.

Vetlant armes per a un partit que pot suposar un important revulsiu de cara al futur immediat, el València es troba davant un examen vital, on haurà de superar proves històriques, solucionar TARES que se li pressuposen endèmiques, i fins i tot lluitar contra els seues propis fantasmes. D'especial enginy per a deixar-te malament a cada bona paraula que se li dedica, este grup saltarà a disputar una batalla de la qual és difícil fiar-se, ja que l'escenari que ens pinta el rival, la situació pròpia de l'equip, les sensacions i altres complements que envolten al encontre que es viurà en Stamford Bridge són massa bonics, excessivament propicis, i temerosament favorables per als nostres interessos.

Potser siga la desconfiança habitual del perdedor, la poca habilitat del descregut per a evocar situacions celestials, o també una tendència natural a vacunar-se com forma d'esmorteir el colp. Potser siga així, i el València sigui eliminat. Però fins i tot en eixa situació, barreja de la desconfiança davant un panorama de color de rosa i cert temor basat en l'experiència, la percepció de que passe el que passe es farà amb la major de les dignitats s'imposa a la resta. Almenys enguany - deixant aparcat el passat - este roster ha donat sobrades mostres de que perden o guanyen ho van a fer lluitant fins al últim minut, així ens ho han ensenyat, i amb eixa actitud es pot anar tranquil a qualsevol lloc. Eliminar al Chelsea en el seu propi camp seria un colp d'autoritat important, guanyar-lo, alçaria l'assumpte a quasi pornogràfic, a més de comportar una injecció de moral i optimisme que pot virar el transcurs d'una temporada fins arribar a un punt d'inflexió que ens atorgue el legítim dret a somiar, i de passada, acabar d'un cop de ploma amb un bon grapat de capitosts del ateisme.

I si no, la mamella de Zigic encara reclama venjança.