6 de des. 2011

Serà el final del ateisme?

Les xifres, els companys de viatge que exerceixen de còdex per a desencriptar l'era Emery, ens diuen que estem davant el millor València des que el preparador basc es fera càrrec del equip pel ja llunyà estiu de 2008. Mai abans a estes alçades del campionat es sumaven 30 punts en lliga, i ni de bon tros, s'havien donat sobrades mostres d'enteresa en situacions adverses, com les viscudes davant el Madrid o setmanes arrere amb el mateix Leverkusen. Antany era impensable golejar per 7-0 a un Genk que habitualment es transformava en un equip dèbil però batallador que aconseguia deixar-te fora d'Europa, al que tot just aconseguies guanyar de forma ajustada en una patida prorroga després d'un eixelebrat intercanvi de colps o que et deixava KO amb un 2-3 a Mestalla amb hat-trick inclòs de qualsevol jugador defenestrat que signava en prosa el partit de la seua vida.

Millores que s'han anat deixant veure al mateix ritme, lent però segur, amb el qual avançava la temporada. Este grup, difereix en fiabilitat del mateix que va saltar a jugar-se-la en el BayArena, i molt més d'aquell que patia per a mantindre un resultat en els inicis del any esportiu. Fi de cara a gol ja no necessita de tantes ocasions per a introduir el cuir en porteries alienes i sap manejar-se molt millor en escenaris complicats. Per tindre, ja té fins a sort, un bé poc valorat però de tremenda importància a l'hora de competir en l'elit, tant com que els jugadors de segona línia - tal volta de forma sorpresiva - hagen donat un pas endavant per a delectar-nos amb un excel·lent rendiment quan han tingut la seua oportunitat, un tret poc habitual en els últims temps.

Vetlant armes per a un partit que pot suposar un important revulsiu de cara al futur immediat, el València es troba davant un examen vital, on haurà de superar proves històriques, solucionar TARES que se li pressuposen endèmiques, i fins i tot lluitar contra els seues propis fantasmes. D'especial enginy per a deixar-te malament a cada bona paraula que se li dedica, este grup saltarà a disputar una batalla de la qual és difícil fiar-se, ja que l'escenari que ens pinta el rival, la situació pròpia de l'equip, les sensacions i altres complements que envolten al encontre que es viurà en Stamford Bridge són massa bonics, excessivament propicis, i temerosament favorables per als nostres interessos.

Potser siga la desconfiança habitual del perdedor, la poca habilitat del descregut per a evocar situacions celestials, o també una tendència natural a vacunar-se com forma d'esmorteir el colp. Potser siga així, i el València sigui eliminat. Però fins i tot en eixa situació, barreja de la desconfiança davant un panorama de color de rosa i cert temor basat en l'experiència, la percepció de que passe el que passe es farà amb la major de les dignitats s'imposa a la resta. Almenys enguany - deixant aparcat el passat - este roster ha donat sobrades mostres de que perden o guanyen ho van a fer lluitant fins al últim minut, així ens ho han ensenyat, i amb eixa actitud es pot anar tranquil a qualsevol lloc. Eliminar al Chelsea en el seu propi camp seria un colp d'autoritat important, guanyar-lo, alçaria l'assumpte a quasi pornogràfic, a més de comportar una injecció de moral i optimisme que pot virar el transcurs d'una temporada fins arribar a un punt d'inflexió que ens atorgue el legítim dret a somiar, i de passada, acabar d'un cop de ploma amb un bon grapat de capitosts del ateisme.

I si no, la mamella de Zigic encara reclama venjança.

2 comentaris:

cheblogvalencia ha dit...

Espere que siga pornogràfic. Ja toca!

THB ha dit...

va, que siga porno del dur, si hay que ir se va.. ir pa na... XD

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...