15 de set. 2011

Buscant a Gaizka

No és una història dirigida per Kent Loach, ni les seues tormentoses relacions personals van dur a una jove germana a parlar amb la projecció mental del seu ídol futbolístic com teràpia per a reconduir la seua desordenada vida. Però quasi. Quan un xiquet a curta edat troba en un futbolista el referent en el qual canalitzar les seues passions mundanes no es separa d'ell ni quan l'oblit dels molts anys de retir fan mossa en el record. És una relació que comença com les coses importants de la vida, sense motiu aparent, sense raó alguna, soles perquè si. Què pot dur a una adolescent de 14 anys a erigir a un jugador basc que milita a milers de quilòmetres de la seua llar en ídol futbolístic? La jove Anja triaria a Mendieta pels seus regats impossibles a San Mamés?, pels seus gols de conte de fades a la copa del 99? o per la seua precisió de cirurgià per a ficar penals ajustats al pal?

Fora el que fora l'Eurocopa del 2000 va marcar la vida d'aquella espavilada xiqueta que va idolatrar a un virtuós mag del baló, que amb les seues actuacions, va acabar per influir al futur llunyà d'una aficionada entusiasmada amb el futbol. Des de la golejada a Àustria en Mestalla fins al debut a Amsterdam davant Eslovènia va poder presenciar des de la seua casa les evolucions del “xic d'or” sense més pretensió que les de gaudir del bon futbol. Pretensions que van ser modificades quan Raúl Bruixes desaprofitaria una oportunitat històrica a la primera Eurocopa organitzada per dos països veïns. Aquella vesprada, indignada per la decisió del seleccionador nacional de substituir al basc quan millor estava el partit, va decidir vestir, en forma d'adhesió davant una injustícia, els colors del ros interior valencianista, iniciant així, una boja aventura que li duria a remoure Roma amb Santiago.

A Hamburg és pràcticament impossible no trobar producte algun que es comercialitze a Europa. Les seues menudes però coquetes llibreries amaguen autèntics tresors editorials que són venerats per botiguers capaços d'aconseguir a petició del client qualsevol llibre en qualsevol llengua i de qualsevol país. Les seues tendes de música són monuments al culte de la indústria del vinil i als seus referents musicals. Fins les tendes d'oportunitats donen resposta a qualsevol petició comercial d'un capritxós i extravagant comprador. Però en aquella ciutat de principis del segle XXI trobar una samarreta de Mendieta era impossible. Ni als mercadets on abunden les falsificacions, ni als catàlegs més estranys, ni a les tendes més elitistes i amb millor stock del món. Aquella xiqueta de 14 anys, desesperada ja davant tanta negativa, va conèixer en primera persona una de les tares més característiques del club on militava el seu ídol: El peculiar enginy per a perdre diners al no saber vendre la seua marca.

Si alguna cosa bona té el ser alemany és que tard o d'hora acabes a Mallorca de vacances. Un any després d'iniciar una croada impossible per a agenciar-se amb una samarreta que pareixia estar prohibida va rebre la notícia dels seus pares. Després d'acabar l'institut, viatjarien tres dies a Barcelona i després rematarien el parèntesi estival en l'illa preferida dels teutons. Era impossible - pobre ingènua - no aconseguir una samarreta en el propi país d'un jugador tan destacat per aquells temps. Era la seua oportunitat.


- Tenen samarretes de Mendieta?
- No, però tenim de Valerón i de Raúl, no li agraden?
- Soles vull de Mendieta, gràcies.
- Es venen molt bé les de Rivaldo, és tot un fenomen..
- No m'agrada Rivaldo

Alguna cosa així hagué de patir de forma constant i repetitiva en centenars de tendes de diferents llocs, una recerca frustrant: “Espanya pareixia desconèixer a un dels seus majors talents, per més que preguntava per ell, intentaven vendre'm samarretes de Raúl o Valerón. Era lògic pensar que un jugador de tanta rellevància agranara en vendes fins al punt de tindre esgotades les seues existències?” conta asseguda a una cafeteria mentre sonen riures, els ulls dibuixen sorpreses i les mans volen al cap. El mundial de 2002 estava a les portes i aquell estiu mallorquí va llençar per terra les il·lusions d'una xiqueta, però no l'obstinació d'acompanyar des de la militància al seu ídol en una aventura mundialista.

Algun profit havia de traure a un d'eixos ensenyaments estúpids que va aprendre al col·legi. Després de remoure tots i cadascun dels armaris de la seua casa a la recerca d'una samarreta “roig-Espanya”, va emprendre la labor de fabricar-se el seu propi mant. Amb fil de color blanc i agulla fina va brodar el nom de Gaizka a la samarra “perquè Mendieta era massa llarg i jo molt inútil amb l'agulla de cosir.” No va poder comprar una original, però aquell estiu es va passejar per tota la ciutat amb aquella meravella casolana amb el nom del seu ídol brodat buscant fanzones amb pantalles gegants o locals on retransmeteren partits de la selecció espanyola a Japó i Corea.

Hui dia, quasi deu anys més tard, aquell tros de tela violat per una agulla es conserva guardat com un tresor a la casa d'Anja Konrad, una dona que en l'actualitat arriba als 25 anys i que la seua vinculació pre-adolescent amb un ros talentós li va inculcar el convenciment d'emprendre la carrera de periodisme. A l'estiu de 2011 va col·laborar amb diversos mitjans cobrint el mundial femení organitzat a Alemanya i a més és becaria d'una de les revistes de culte futbolístic més importants d'Europa. A pesar de tot Anja continua sense tindre una samarreta de Mendieta, però pot presumir de guardar entre les seues pertinències un xicotet tresor de gran vàlua personal.

5 comentaris:

THB ha dit...

la pregunta es quantes Anja Konrad hi han pel món per culpa de Villa. D' ací 10 anys ho sabrem

Marina ha dit...

yo conozco mucha gente que le ha pasado cosas parecidas buscando una camiseta del valencia... pero no se han cosido el nombre de un jugador a una camiseta XD joder !! jajaja.

cheblogvalencia ha dit...

Grande Mendieta que cayó en desgracia nada más salir de la terreta. Y más grande Anja con su pasión incondicional.
Saludos.

Anònim ha dit...

meravellosa història !!

Jose Ramón Fuertes ha dit...

la gracia de estas historias es que los jugadores pasan como de la mierda de esa gente, pobres ilusos que mueven montañas por su fe.

es cosa del futbol moderno.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...