El dolor, el lament del senyor Costa, ho vam fer nostre fa un temps milers de persones, anònimes, sense un micro davant com altaveu per a poder relatar a milions de semblants la història d'un crim encara sense resoldre. En una cosa envege a River, el descens farà que les rates abandonen el club. En el nostre cas, aquella tragèdia soles va provocar un canvi de collars. Els nostres roedors de clavegueram arribaren a segrestar un micròfon en una roda de premsa per a seguir un guió pactat i provocar una reacció que veuria nàixer al màrtir, o millor dit, al ariet, amb el qual justificar el seu assetjament.
En Buenos Aires, herois i villans es van enfrontar en una lluita desigual, mentres la nostra, va derivar en un enfrontament entre clons, entre porqueria. Calguè inventar-se un 90 aniversari per a pagar serveis prestats, llibres obscens subvencionats a preu d'or (35 mil euros), exposicions fotogràfiques on havien més fotos de Soriano renovant a Villa que de Kempes o Benítez, el qual, no apareixia en cap. Fins a alguns, els més celebres, se'ls va donar treball en el club amb contractes blindats i bones primes. Els mes llestos, ocults en l'ombra de La Fonteta, foren ungits mesos més tard com a presidents. Encara hem de donar gràcies, per sort, la que anava a ser emissora oficial dels concerts de tan magnànim aniversari no va poder ingressar els seus quasi 500 mil euros pactats, l'abnegat gestor que varen agupir al poder va fer que el club entrara en fallida a meitat camí.
Els sàtrapes bonaerenses no podran tornar a trepitjar El Monumental, els nostres, engreixats per la mentida, encara s'asseuen en les nostres graderies, impunes, dins de la seua paranoia, convençuts d'estar tocats per deu, sent triats per la divinitat per a lliberar Jerusalem dels sarraïns. Milers de persones van plorar el descens de River, altres, amb anterioritat, celebraven amb champagne cada derrota del València, cada punt perdut que l'acostava al descens. La tragèdia era el seu benefici i tot valia. De reunions en redaccions i de menjars enverinats eixien publicades notícies: “Si deixen manar a Soriano, vindrà ING amb 400 milions a comprar les parcel·les.” El gran parany va veure la llum. El màrtir, el dolent i el cap de turc van ser modelats a la calor del cafè en salons transitats.
Com a tots els aficionats de River, representats en la veu del senyor Atilio Costa, açò mai se'ns oblidarà a la gent del carrer que vam veure com es reien en la nostra cara, de com els uns i els altres van utilitzar el club per a benefici propi, sent capaços d'arribar a les ultimes conseqüències amb tal d'aconseguir els seus fins. Per desgràcia en Nuñez ho aconsiguierén.
Mai se m'oblidarà quan als meus 23 anys vaig haver d'ingressar en un hospital creient ser victima d'un infart al vore al meu equip situar-se a dos punts del descens, observant com els voltors planejaven sobre Mestalla a riallada neta, brindant amb copes cada derrota, encoratjant des dels seus púlpits als jugadors per a que es negaren a jugar. Aquell atac d'ansietat mai se m'oblidarà, com tampoc els noms i cognoms de tots i cadascun d'estos personatges, dels que ho van recoltzar, i dels que ho van justificar. Dels que foren còmplices de la primera mentida, la de Soler i dels que van instigar la segona, la de Soriano. D'aquells que és van riure del Valencianisme, ni dels que es van fer rics amb uns i amb altres. Ojala haguera tingut un micro en Radio Mitre para poder dir-los a tots Fills de Pu...
Els sàtrapes bonaerenses no podran tornar a trepitjar El Monumental, els nostres, engreixats per la mentida, encara s'asseuen en les nostres graderies, impunes, dins de la seua paranoia, convençuts d'estar tocats per deu, sent triats per la divinitat per a lliberar Jerusalem dels sarraïns. Milers de persones van plorar el descens de River, altres, amb anterioritat, celebraven amb champagne cada derrota del València, cada punt perdut que l'acostava al descens. La tragèdia era el seu benefici i tot valia. De reunions en redaccions i de menjars enverinats eixien publicades notícies: “Si deixen manar a Soriano, vindrà ING amb 400 milions a comprar les parcel·les.” El gran parany va veure la llum. El màrtir, el dolent i el cap de turc van ser modelats a la calor del cafè en salons transitats.
Com a tots els aficionats de River, representats en la veu del senyor Atilio Costa, açò mai se'ns oblidarà a la gent del carrer que vam veure com es reien en la nostra cara, de com els uns i els altres van utilitzar el club per a benefici propi, sent capaços d'arribar a les ultimes conseqüències amb tal d'aconseguir els seus fins. Per desgràcia en Nuñez ho aconsiguierén.
Mai se m'oblidarà quan als meus 23 anys vaig haver d'ingressar en un hospital creient ser victima d'un infart al vore al meu equip situar-se a dos punts del descens, observant com els voltors planejaven sobre Mestalla a riallada neta, brindant amb copes cada derrota, encoratjant des dels seus púlpits als jugadors per a que es negaren a jugar. Aquell atac d'ansietat mai se m'oblidarà, com tampoc els noms i cognoms de tots i cadascun d'estos personatges, dels que ho van recoltzar, i dels que ho van justificar. Dels que foren còmplices de la primera mentida, la de Soler i dels que van instigar la segona, la de Soriano. D'aquells que és van riure del Valencianisme, ni dels que es van fer rics amb uns i amb altres. Ojala haguera tingut un micro en Radio Mitre para poder dir-los a tots Fills de Pu...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada