20 de maig 2011

Xiquets avergonyits

Serà per coincidir en el temps amb la presa de la comunió, edats primerenques on som massa innocents per a adonar-nos de les mentides que amaga la pròpia religió, i la vida en general. Serà per coincidir amb aquells moments on l'ésser humà encara permaneix incorrupte per la seua graciosa innocència que el penal atallat per Gonzàlez em va fer avergonyir-me de les meues afinitats valencianistes. En aquella nit de 1994 jo vaig plorar per veure al meu equip transformat en una colla de venuts sense dignitat, un sentiment de rebuig que va posar al límit les meues simpaties per aquells colors, trobant recer en el rancor nascut de les il·lusions trencades dels deportivistes.

Amb l'edat vas descobrint que la vida no és més que un cúmul de mentides i decorats de cartó pedra, una gran col·lecció d'hipocresies on cadascuna compta amb un afamat profeta, fi en l'art de la oratòria buida i en la venda de burres al engròs. Encara que seguisca fent-me fàstic este tipus de coses que té el futbol, encara que siga conscient de la manipulació de facte que pateix esta lliga, he après a conviure amb elles, sabent controlar les arquejades e indignacions, que de deixar-les fluir, em farien eixir corrent d'este món sense tornar a presenciar un partit de futbol en la meua vida.

Però per aquell temps, innocent que era, crèdul en la teoria de que el Barça era el nostre enemic públic, vivint preocupat per trobar una explicació a per que aquell VCF a pesar de contar amb bons equips no era capaç de competir ni pel trofeu de les galetes Rio, i convençut d'una grandesa latent que algun dia despertaria per a posar les coses en el seu lloc, no concebia que el meu equip acceptara diners, es venguera, humiliara d'eixa forma una història per regalar-li un títol al equip que era rebut any rere any en Mestalla amb un ambient bèl·lic que arribava a espantar.

Encara hui dia, passats els anys, m'avergonyisc al veure les imatges d'aquell mediocre porter celebrant la consecució de tres milions de pessetes per parar un penal. Pena màxima que seguisc sense entendre perquè es va cometre, ja que la jugada no tenia aspecte de perill algun. Sempre em va agradar pensar que l'autor material era l'únic, o dels pocs, que atresorava una mica d'amor propi, volent trencar aquella pantomima desacatant les instruccions rebudes. Ocasió que la covardia de Bebeto i l'ansietat de Djukic van llençar per la broda. Aquella nit es un motiu més dels centenars que fan que aquells valències de primera meitat dels 90 siguen tan odiats i reben tants menyspreus cada vegada que es parla d'ells.


Esta vegada, 14 anys després d'allò, no haurà maletí que repel·lisca la desídia institucionalitzada d'esta plantilla, per això poden estar tranquils els deportivistes, no trobaran oposicions que provoquen els plors en xiquets de nou anys per presenciar el descens del seu equip, ni tampoc haurà en esta vora del món cap menut valencianista que es vaja a dormir plorant per vore al seu equip venent la seua dignitat i mancillant la història de la samarreta que vesteixen per tres misseres pessetes.

9 comentaris:

rainerbonhof ha dit...

Hola buenas, encantado de opinar en tu blog. Lo que te decía en el twitter no iba por ti que estoy seguro lo que te daba rabia era que los jugadores no se hubieran dejado la piel en partidos como Kalshruhe o que no hubieran conseguido la clasificación a la uefa, en ese sentido si que es cierto que demostraron las agallas que no habían sacado en toda la temporada y lo hicieron por un par de milloncetes, pero gran parte de la afición quería que el Valencia se dejase perder ese encuentro y a esos nunca les puedo dar la razón. Esa semana se dio al Valencia por muerto, los gallegos celebraban la liga y mostraron una total falta de respeto por su rival, deberían haber sabido que antes de celebrar hay que ganar en el campo, hay que contar que unos jugadores pueden venir motivados o primados, son cosas del fútbol. Ellos no se portaron bien con el Valencia y su afición con el tema de los "billetes", peseteros etc..canalizaron su rabia en un hecho anecdótico en el que por mucho que les duela nadie tenía la culpa. Creo que es bueno acordarse de todo esto sin desear el mal a nadie ni su descenso, ellos siempre nos han odiado.Saludos

THB ha dit...

Que el VCF passará del partit, o que donara la cara per "obligació" es normal i entendible, el compartsiques o no, a mi lo que em va fotre es descobrir que un jugador de futbol acepta diners per fer el treball que deuria de fer de forma innata. Una perdua de la "inocencia" de forma brutal.

Tot lo demés secundari!, el penal probablement es va cometre no per decencia, sino per amistad amb Nando, que el Depor perguera la lliga no és culpa nostra, va tindre un penal regalat, i tres jornades abans per a sentenciar una titol que el tenien en la butxaca.

I veritablement, em va indignar vore als jugadors pegar bots d'alegria com si hagueren guanyat algo. I continua donant-me vergonya qe un club com el VCF aceptarà primers com si fora el Numancia.

Marina ha dit...

Aquel episodio formará parte de nuestra historia negra. coincidimos en verguenzas, a mi también me provoco indignación verlos pegar botes de alegria y abrazarse como si huvieran ganado la champions.

@Rainerbonhof si, que es verdad que pedian dejarse perder, algunos. El Barça caia bastante mal, y nadie queria que ganaran, más, por las simpatias que levantó aquel Depor en España, un equipo modesto, casi recien ascendido....

Pero ese no creo que se el tema, fue todo lo chusco del asunto y aun asi, Serer hizo un penalti que le costó más de una bronca, y no lo hizo por decencia, sino porque él la amistad la prima por encima del dinero, y quiso ayudar a algún que otro amigo que tenia en el depor.

Todo lo demás, culpa de los coruñeses, podian haber ganando la liga jornadas atrás, y pincharon.. y si Bebeto no se esconde, a lo mejor otro gallo habria cantado.

cheblogvalencia ha dit...

Yo no me acuerdo de eso, en esa época el fútbol no era nada para mi. Me acuerdo de lo del monedazo de la copa del rey y que ellos siempre nos tienen rencor. Yo prefiero olvidar esas disputas que no son buenas para el deporte. Hay que competir, salir a ganar siempre y respetar también al rival y a la afición que espera lo mejor de ti.
Saludos y muy buen artículo, como siempre.

Anònim ha dit...

El tema en coruña está olvidado desde hace tiempo, más o menos. El sabado no apreteis mucho!

saludos desde Coruña.

Anònim ha dit...

yo no sentí vergüenza...imagino que porque ya no era un niño. Es más, visto lo visto, me alegro de que González parara aquel penalty. El Depor carecía de tradición competitiva y perdió aquella liga por deméritos propios.

BT

THB ha dit...

Si, però no estic parlant d'això, sinó de descobrir la mentida del futbol, el desengany de vore a uns jugador córrer (recordem la lamentable temporada) per estar primats i celebrar-ho de forma tan desvergonyida.

El Depor va perdre la lliga les jornades anteriors, on la va tindre sentenciada i soles va gguanyar un dels últims quatre partits. Però eixe es altre tema, no m'he referit en cap moment a "fijate que malos que no le dejaron ganar al depor" ...

Anònim ha dit...

ja, per a mi eixe moment de descobrir la mentida al futbol fon al 86'...en aquella vesprada d'abril...i no dic més.

salutacions

BT

Anònim ha dit...

El depor era el equipo que nos caía bien a todos, y muchos valencianistas queríamos que ganara la liga. Pero el Depor no supo comportarse y nos faltaron al respeto y la opinión de la afición empezó a cambiar. El día del partido, aunque con un poco de pena, me alegré de que el depor perdiera.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...