5 de maig 2011

La planificació del caos

En esta ocasió Diaz Vega no ens va delectar amb el xiulit final en el minut 90, agafant desprevingut a un Penev que agraciava a la parròquia amb la seua primera i única carrera en tot l'encontre, feliç d'encarar sense oposició a un desprevingut guardameta local. Anit el València vestia de blanc, com en aquella època, i va fer gala dels mateixos pecats que identifiquen de forma tan formidable una etapa depressiva, de la que que encara arrosseguem massa vicis. Per als que no van viure aquells anys, o fins i tot per als que vam tindre la fortuna de créixer al costat d'ells, i per tant sent prou innocents com per a centrar la nostra felicitat en altres assumptes, analitzar l'etapa pos-doblet és com fer una fotografiá digital d'aquella dècada horribilis, que va permetre campar al seu antoll a la senyora desídia per un Mestalla que va acabar buidant.

Aquell equip, sobrat de talent en totes els seues línies, va viure primer a l'ombra dels últims moicans de la "Quinta del Buitre", i sense temps per a recuperar-se, les restes van ser devorades pels xics del "Dream Team". Dos bones raons que van instal·lar en l'entorn valencianista una arrelada cultura de vida golfa, motius inamovibles que justificaven actituds passives i una falta de competitivitat alarmant. Es fera el ridícul en 1/32 de final de la copa de la UEFA davant un equip romanès o en la copa fórem capaços de llançar al fem, al pur estil Emery, una semifinal encarrilada en el partit d'anada, aquell València vivia en un estat catatónic en el que per molt que passara, mai era suficient per a que passara res. Erem una pandilla de NI-NIs, perduts en un mar de conjuntures futbolistiques de les quals sempre ens erigiríem com uns màrtirs irremeiablement perseguits pel infortuni.

Actualment, com un calc d'aquells equips, el relax i la vida fàcil s'han instal·lat en el club, incapaç de viure tensionat, i per tant de competir, havent-se guanyat un avantatge de nou punts sobre el seu principal perseguidor. Per molt estrany que parega ambdues realitats destaquen per la seua tremenda regularitat. Com un rellotge suís coincideixen fidels a la seua cita amb el daltabaix. Sense llençar mà de poders sobranutrals la idiosincràsia del moment et marcava prèviament el resultat, soles enterbolit per la fe i la passió que comporta la militància, encara que interiorment, tots, fórem conscients del destí fatal al que estavem abocats hores abans de l'inici del partit.

Actualment, Burgos, ni Granada, Valladolid o Salamanca formen part del bestiari general, aprimats en uns vuitens de copa – independentment del rival – i substituïts per Mallorca, Saragossa i llocs menys pintorescs. Quasi finalitzada la lliga és sorprenent observar el calendari, que amb puntualitat, ens porta els mateixos resultats negatius, amb les seues inseparables imatges vergonyants, en les mateixes dates. Ja en la primera volta el VCF pintá la cara a la seua parròquia empatant amb el conjunt aragonès, segon per la cua aquella vesprada, jugant amb un home menys més de 60 minuts. Idèntic resultat davant Osasuna en un empat a tres, que de miracle no va acabar en derrota, plasmant sobre el verd mestallero la mateixa indolència que a Pamplona. Vivim un menut, i esperem que breu, retorn al equip golfo que tan magistralment sàvia planificar amb regularitat aquell fals caos.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

DSME fue Lubo el que encaraba al portero cuando Díaz Vega pitó el final... a Fernando el mismo personaje otro año, y también en El Sadar, le anuló un gol desde fuera del área a la escuadra por un supuesto fuera de juego de uno que estaba al lado del banderín del corner...

Gran artículo...

THB ha dit...

Pues tens raó, pobre Fernando, li he donat un trifostio sense tindre culpa. Pegue la crònica dels fets. Recordava la jugada al reves, gol anul·lat a Penev i carrera de Fernando.

-----------

Nada más comenzar el segundo tiempo llegó la polémica. Fernando, desde fuera del área, se hizo con un balón sin dueño para alojarlo en la portería de Roberto. Pero Díaz Vega anuló el tanto al entender que había fuera de juego posicional de Leonardo, que no intervenía para nada en la jugada. Sin embargo, estaba claro que el Valencia estaba en la buena senda. Por fin, en el minuto 21, Eloy, sin parar la pelota, aprovechaba un centro de Tomás para empatar.

En un final de gran presión osasunista, llegó una nueva acción para la polémica: un contragolpe de Penev fue cortado por una zancadilla del guardameta Roberto, cuando estaba en clara posición de gol. Pero Díaz Vega, culminando una lamentable labor, había señalado ya el final del partido, evitándose así el compromiso de expulsar al portero local.

--------------------

Anònim ha dit...

Tantas lió Manolín Díaz Vega por aquellos tiempos... que creía que el gol anulado y el final del partido eran en partidos distintos... jejeje...

cheblogvalencia ha dit...

Vamos, que soy afortunado por no acordarme de estas cosas. Lo malo es que la actual situación se alargue en el tiempo. Sin nada que disputar, sin nada que te ilusione.
En fin, a ver si la temporada acaba ya y no seguimos en la misma racha y algo cambia

Marina ha dit...

Tirar la vista atrás y ver aquel equipo que no hizo nada es doloroso.. una delantera Penev-Mijatovic (cuanto valdria ahora señores!!) con un centro del campo con Fernando, con centrales y laterales de primer nivel y siempre con grandes porteros com Ochotorena o Sempere. Aquellos valencias eran un equipoazo que no corria porque nadie les pedia que corrieran.

Que frustración.

THB ha dit...

@Angel efectivament, la situació es molt pareguda aquella, amb uns jugadors "desmadrats" que corrien quan els donava la gana. Podem evitar allargar açò, o convertir-ho en crònic. El dia que tingam un president que exergisca , no pose pals en la roda del entrenador, i agafe el bou per les banyes, tal volta, eixe dia, millorarem.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...