La culpa és de tots.

Ojala l'únic problema que tinguera este club fora d'entrenador. Ojala. Però la indecencia és una mala herba que arrela molt bé en camp abonat, impossible, com pàrasit que és, que destruïsca en qüestió de dies un jardí botànic bé cuidat i atés. Soles en estat d'abandó el seu arrelament acaba per suplantar als exemplars amb pedigrí fent-los desaparèixer. La desvergonya i el pillatge naixen en la presidència, ocupada en sagnar les arques del club facturant amb empreses de familiars i amics, d'endollar a coneguts als quals se'ls deuen favors en lloc de buscar professionals que traguen del forat a la SAD i contínua baixant per l'organigrama fins a la plantilla, deïficada per un entorn corrupte que viu pendent dels contractes publicitaris que els seus troians bé instal·lats en les estructures societàries els proporcionen a canvi de gregarisme incondicional.

El València CF SAD és un estat fallit, en mans de grups de poder que caminen impunes, parapetats per una fantasmal “família” igual o més destarifada que estos. Amb el pretext del empar governamental els despropòsits són beneïts i els seus responsables trets baix pal·li en un exercici insultant de manipulació informativa. És quant menys irrisori que aquells que van portar a Soler, ara porten a Llorente amb la mateixa cara dura que abans, els mateixos que vénen a salvar-nos són els que estan imputats per corrupció, els que han deixat a la Generalitat en ruïna, sense poder fer front als pagaments dels seus funcionaris. El VCF és un monument a esta política, establit en un estat sicilià, que exerceix de joguet per a famílies de poder, ansioses en utilitzar-nos com instrument polític per a comerciejar-se bona imatge, amb la impunitat que els atorga les ombres, de les quals mai eixiran, perquè per a això, fa falta una categoria moral que no coneixen.

Les ferides en la fe valencianista en els últims temps ja són eternes, mals incurables que mai desapareixeran. Els que amb una immoralitat apabullant ens van deixar a dos punts del descens, van eixir indemnes del seu colp d'estat, per molt coneguda que fora la seua culpabilitat, el cap de turc els va indultar. Els seus capitosts, lluny de pagar amb el menyspreu públic per les seues campanyes de terror van ser compensats amb suculents contractes i un lloc ministerial. Aquella temporada d'infaust record com si d'un malson es tractara encara no ha finalitzat. Segueix present, deixant-nos veure de tant en tant algun tic per a recordar-nos les quantitats ingents de merda que brollen pels porus de la societat sense que ningú pose remei.

En este escenari és impossible demanar compromís a una plantilla de jugadors que observa atònita com el seu president es carrega al director de l'escola per a posar a un amic “al que vol un ou.” Que els diu que la Copa del Rei és una despesa, demanant-los que ni tan sols ho intenten, o que després d'una exhibició mallorquina, els parla que estant en 1/8 el pressupost ja està quadrat i no fa falta anar més enllà, sinó tornar a quedar 3º en lliga per a tornar a quadrar cercles. Que es carrega a dos líders del vestuari per a culminar una venjança planificada amb antelació. Pocavergonyes milionaris que són entrevistats pels mitjans afins al règim per a contar-nos lo bones persones que són al contractar un psicòleg que els aparte del mal camí.

Jugadors pistolers que són publicitats com “molt bons tios i uns trossos de pa”. Atacs a aficionats que víctimes de l'esquizofrènia xiulen a "chorizos" professionals i són posats a parir perquè mostren el seu descontentament contra “un amic” i no contra “l'altre” que no cau bé ni ens dóna entrevistes. Com se li va a demanar res a una plantilla que després de fer el major dels ridículs en Mestalla davant el Saragossa hi ha qui es passa una setmana aplaudint que li traiem un punt més al quint. Que són agraciats amb un llauren de verges per quedar tercers en la pitjor lliga de la història, on el 80% dels equips té un balanç golejador negatiu i han perdut més partits que han guanyat. Que se li pot demanar a una plantilla acostumada a l'atemptat contra l'ètica professional, que ix impune una vegada i una altra d'estes actituds.?

La indolència és una forma de suïcidi diari que et condueix cap a la mort. I ací la fabriquem en quantitats industrials. Ni existeix la crítica, ni exercim l'autocrítica. Vivim enganyats amb cortines de fum permanents, ens entretenim amb la carnassa que ens llencen al pati per a evitar pensaments impurs d'uns reclusos que formen part d'una mentida. Un club sense projecte, sense rumb, sense comandament, sense personalitat, és un club avocat a açò, a viure amb açò, i repetir cada cert temps derrotes humiliats i situacions vergonyants com estes. Tenim el que ens mereixem.