Any 77 abans de judatovic

Probablement el pròxim duel entre el València i el Reial Madrid siga el més descafeïnat de les últimes dècades gràcies a la coincidència amb la final de copa que han hagut de disputar els propietaris del Bernabéu. Encara que l'atenció siga cuasi residual fins l'hora del partit, els enfrontaments entre ambdós equips sempre han estat esquitxats per l'escàndol arbitral, conseqüència de la qual ha donat pas a un arrelat sentiment de rebuig cap a l'equip “real”. Un rebuig que es va caure dels titulars gràcies a que el conjunt blanquinegre desapareguera de l'elit en els 80. Últimament, fent gala del absurd, molts han establit la creença de que l'antimadridisme va florir després del cas Mijatovic, una contractació per part de l'equip de la "meseta central" que va estar repleta de paranys, males formes i joc brut.

Dita afirmació és tan falsa com simple, ja que aquell episodi si alguna cosa va fer fou avivar el foc amb una bona quantitat de benzina, radicalitzar una postura prèviament enquistada, de forma coyuntural en segón plànol degut a la polititzatció dels "derbis" amb el Barça. Per molt que agrade repetir el mateix tòpic, aquell incident no va ser ni de lluny l'inici d'un desencontre. Moltes anècdotes corren pel vell coliseu de l'avinguda de Suècia, i des de molt primerenca edat, doncs hi ha vivències tan curioses com sorprenents, com la que va protagonitzar una senyora en 1934 saltant al terreny de joc per a intentar agredir al col·legiat després d'una escandalosa actuació per part d'este. Mateix escenari que en 1972, on el VCF i el Reial Madrid es van veure les cares en Mestalla en ple mà a mà pel titol de lliga, “match” que va ser suspès a falta de cinc minuts per al final a causa dels incidents perpretats per l'acifió local, que veia com la victòria visitant els deixava sense lliga amb el consentiment del col·legiat.

04.05.1930 L'inici d'una eterna enemistat.

Aquell partit coper entre el València Foot-Ball club i el Reial Madrid es pot considerar l'inici d'una llarga era de desencontres, la primera ferida que va derivar en una infecció que evolucioná cap a un rebuig innat. A pesar que el resultat final fora de 2-5 per als visitants- inqüestionable la seua superioritat sobre el camp - el marcador va augmentar en excés a causa d'errors arbitrals. El VCF va ser agraciat amb una pena màxima (1-3) que transformaria Jesús Navarro en el 57. El famós Quesada, que anys més tard tornaria a protagonitzar en Mestalla alguna acció violenta, va parir la jugada del 0-1 cometent una clamorosa falta sobre els defenses locals, que confiats, van creure que l'arbitre assenyalaria “foul” com mana el reglament, donada la llei del avantatge, sense oposició, el baló va acabar en les malles, acció que va provocar que els jugadors locals iniciaren una carrera pel verd perseguint al col·legiat.

El partit va transcórrer sense més incidents, mostrant-nos a un València ansiós, amb massa ímpetu, que sucumbia una vegada i una altra davant la major maduresa madridista. Ja en les acaballes del partit, altra clamorosa falta comesa pels davanters madridistes, seguida d'unes mans, va quedar sense sancionar, deixant via lliure a G.Rubio (amb tres gols aquell partit) per a establir el 2-5 definitiu. Les puntilloses decisions arbitrals van aconseguir que al terme dels 90 minuts, alguns dels més de 20 mil assistents intentaren agredir al senyor Insausti, que va haver d'eixir escortat per la força de l'ordre.

El partit de tornada, després d'un gloriós 0-2 aconseguit amb esforç, el mític capità valencianista, Cirilo Amorós, va retirar a l'equip davant l'atropellament arbitral que estaven patint, al que se li van anul·lar de forma consecutiva fins a tres gols perfectament legals, que haurien suposat l'eliminació del Reial Madrid. Aquell incident va originar, que un any després, en la seua visita a Mestalla, l'equip de Chamartin fóra atacat pel públic amb taronges i pedres quan saltaren al terreny de joc.

14.01.1934 El dia que una senyora va voler pegar al àrbitre.

Com qui diu el València era un nouvingut a la primera divisió, signant temporades arrere fites tals com no sumar cap punt fora de Mestalla. Aquella vesprada de gener, estant el conjunt madridista lluitant per primera vegada pel campionat, es van enfrontar ambdós equips. Aquell València dels Torredeflot, Rino, Carlos Iturraspe..etc tenia fama de dur, un equip tosc que va parir un encontre físic sense massa brillantor en lo futbolístic. Soles el col·legiat, autentica "vedette" de la vetllada amb les seues sorprenents decisions, va posar al·licient a un partit avorrit. En plena república i desposseït de corona, el Madrid CF ja contava amb les seues primeres ajudes. Aquell suposat jutge, va encendre els ànims del públic quan amb 1-1 en el marcador va assenyalar una falta dins de l'àrea, que incomprensiblement, no va acabar en penal.

L'arbitre al·legant que era massa càstig per a tan poca espenta, va traure la infracció fora del rectangle. Aquella acció soliviantà al respectable que es va dedicar a llançar ampolles de llimonà contra els jugadors madridistes en cada córner, gràcies a la immunitat amb la que contaven. Unes mans de Quincoces en el cor de l'àrea – defensa madrileny – que no van ser assenyalades va portar com a conseqüència un conat d'invasió de camp, del que una simpàtica dona, de mitjana edat, es va erigir en protagonista aconseguint burlar les forces de l'ordre. L'èxtasi en les graderies va esclatar amb el definitiu 2-1 de Cervera que va deixar al Madrid sense lliga i al VCF lluny del descens.

27.01.1935 Quan l'àrbitre no és suficient

Amb un 4-1 es va anar el Madrid de Mestalla després d'un partit superb - segons conten els cronistes de l'època - d'un València FC que acostumava per aquells anys 30 a grans fites contra els gallets de la lliga i de signar vergonyants actuacions contra equips de la part baixa. Una constant que dècades més tard repetiria fins a la sacietat. La història, sempre és cíclica. Aquell dia a pesar que l'actuació de Casterlenas, col·legiat, fregara l'insult a la dignitat professional, l'equip formidablement dirigit per José Vilanova (amb dos gols) va passar per sobre del conjunt capitalí, no hi ha millor descripció per a il·lustrar el sentir contra el home del xiulet, que este paràgraf d'una de les cròniques del dia de marres:

"uno de los obstáculos que surgen frecuentemente lo constituye el mal arbitro. El fútbol ha conseguido atraer a numeroso contingente, que paga y observa los partidos desapasionadamente. Pues bien, esta afición, que es origen del auge de este espectáculo y que motivaría su decadencia si desapareciera, se muestra indignado de que un buen señor, porque salte al field investido de la autoridad máxima, pueda sancionar, caprichosamente, todo cuanto quiera, sin que nadie le exija responsabilidad en sus apreciaciónnes."

04.04.1943 Unes mans van salvar al Madrid del descens.

L'última jornada d'aquella temporada va enfrontar a dos equips amb trajectòries dispars, el VCF deixava el campionat de lliga en mans de l'Athletic i el Reial Madrid necessitat d'un punt per a salvar la promoció de descens visitava un Mestalla abarrotat. La major intensitat dels blanquinegres es va transformar en un 3-1 favorable al descans, donant la sensació de que l'equip amb alguna cosa en joc era el València i no el seu rival. En la represa tot va canviar, una mala aclarida d'Eizaguirre en un servei de cantó va propiciar el 3-2, precedit d'unes mans que el col·legiat va interpretar com involuntàries.

La intensitat del partit va pujar de decibels, fins a entrar en una guerra sense caserna en la medul·lar. Sentint-se relegat a la segona divisió el Madrid va aumentar la presió en els minuts finals, on altra jugada embrollada en l'àrea, altra vegada gràcies a una mala actuació d'Eizaguirre, va acabar entre protestes dels jugadors locals dins de la porteria. Amb aquell 3-3, el Madrid es va salvar de la cremá

04.02.1945 Altre 4-1 del VCF al R.Madrid.

En ple zenit de la davantera elèctrica, i convertit el Madrid en els anys 40 en un equip de part mitja de la taula (de 1935 fins a 1955 no tornaria a guanyar una lliga) Un grandisim València va endossar una golejada als blancs que va reafirmar la supremacia del equip mestallero en el futbol nacional durant aquella època. Els golejadors d'aquella vesprada van ser Mundo, Gorostiza, Igoa e Iturraspe.

08.12.1946 El gol maradoniano de Giraldós.

Per segon any consecutiu el VCF va endossar un 4-1 als blancs. Com era costum en aquells anys de modèstia el conjunt de Molowny (per aquell temps jugador) i Bañón venien a Mestalla a parapetar-se i pegar patades, un costumista joc violent que els va proporcionar antipaties entre el públic local. Aquella vesprada, de futbol rud i camp enfangat, es va vore un dels millors gols que ha donat el vell estadi. En el minut 89 un jove Giraldós va deixar amb la boca oberta als assistents amb una jugada formidable, va asseure a quatre defenses, va regatejar al porter i va establir el definitiu 4-1 sobre el hui "adalid del honor", que aquella vesprda no va passar del mig del camp. Fins i tot el gol madridista va ser obra d'Álvaro, jugador local, que es va introduir el baló en pròpia meta després d'un rebug del porter valencianista.

07.12.1947 L'adéu al VCF elèctric amb golejada.

El Reial Madrid es va dur 4 gols de Mestalla, com manava la tradició. Durant aquella vesprada va brillar per ultima vegada Mundo, amb dos gols, sent pràcticament l'últim representant de la davantera elèctrica, desproveït dels seus companys, Amadeo, Gorostiza i Epi. Amb un jove Puchades en la medul·lar i Eizaguirre en la meta, recordant vells temps, els blanquinegres van deixar clar des del primer minut la seua supremacia. Igoa marcaria el que va ser durant molts anys el gol més ràpid de la història de la lliga. Als 56 segons, no més traure de centre, una triangulació perfecta entre la dupla atacant va establir el 1-0. Molowny en el minut 60 marcaria el segon i últim gol madridista per a tancar el 4-2 final.

26.09.1948 La vesprada que el VCF remuntá un 2-4.

Per a no perdre el costum el Madrid va tornar a encaixar quatre gols en Mestalla, però esta vegada el guió del encontre va ser totalment diferent. El conjunt blanc va eixir a l'estadi aplicant la famosa W.M que anys enrere creà Chapman, entramat que va servir per a destrossar a l'equip local des del primer minut, incapaç de frenar la W en atac. Els primers 45 minuts van acabar amb un 1-3 en contra, que en la represa es va convertir en un 1-4 gràcies a un gran gol, minut 50, del inoblidable Molowny , un clàssic en estos enfrontaments dels anys 40. Seguí en el 61 trencaria la diferència e iniciaria una ofensiva total contra la meta de Bañón. L'assetjament del conjunt valencianista era de tal intensitat que la fèrria M defensiva dels visitant va saltar per l'aire, provocant el desordre en la retaguardia merengue. El mateix Seguí en el 87, establiria el definitiu 4-4, signant potser, un dels millors duels entre ambdós equips de tota la història.

06.10.1957 Walter-Buqué Vs Di Stéfano-Kopa

El substitut de Pelé. Anys arrere Cubells en un dels seus viatges per brasil buscant joves talents no es va atrevir a fitxar a un xiquet de 16 anys, flac en demasiá, segons el gerent, i amb nom estrany, per les reaccions, burles i sainets que podrien produir que un club com el VCF contractara a un xiquet raquític amb tan singular nomenclatura. Anys després de constatar el destarot, i després de forts reclams per part del públic, ansiós de "figures” que no deixaren que el VCF perdera corda en les seues infructuoses lluites pel campionat, – Aquells anys cinquanta el Barça de Kubala ens va deixar sense més d'una lliga i sense alguna copa – l'etern “manager” va portar de brasil a Walter Marciano, un menut migcampista ofensiu de gran talent que va ser obligat a jugar de nou, una posició anti-natura que ho va condemnar al fracàs. A pesar d'això, el brasiler va anotar 19 gols aquella temporada, un d'ells, dels més bonicos, va ser contra el Madrid en Mestalla, en una partit apassionant on les duples ofensives dels uns i els altres van deixar un partit, que malgrat el 2-2 final, meravellà als assistents.

Amb intensitat però sense gols, Seguí en el minut vuit va posar per davant al València, que va dominar fins a la recta final. Rial en el 71 va pujar l'empat, que va ser precedit d'una preciosa combinació que es va encarregar d'executar Walter en el minut 80 fent el 2-1. Poc ens va durar l'alegria, ja que una clamorosa falta en el centre del camp no assenyalada pel col·legiat va deixar a Di Stefano un baló en banda propici per a que de tir creuat establira el 2-2 a falta de quatre minuts per al final. Jugada que va provocar una massiva protesta per part del respectable, que va reaccionar a la passivitat del col·legiat amb un massiu llançament de coixinets al terreny de joc, arribant este a amenaçar amb la suspensió del encontre. Aquella acció va enterbolir un partit d'alt nivell.

03.11.1963 Un àrbitre de nom “Bueno” i d'actuació “roina”.

En aparença poca història pot tindre una partit en el qual el VCF perd 1-4 contra el Reial Madrid. En aparença, perquè el famós 4-2-4 amb el qual va saltar aquella vesprada a Mestalla l'equip es va assemblar molt al 4-1-2-1-2 empleat per Oscar Fernandez, d'infaust record. Segons ens conta l'hemeroteca aquell partit va ser dominat pels blanquinegres, que van morir a base de letals contraatacs trobant en Amancio el seu principal enemic, autor de dos gols. L'arma emprada pels madridistes va ser executada de forma magistral, anotant quatre gols en quatre contres de bella factura, encara que per a arribar a tal objectiu, va haver de patir l'assetjament d'un València que es veia incapaç de batre a un enorme Vicente Tarín. El famós arbitre aragonès, Bueno, va realitzar un sibil·lí arbitratge que va ser protestat al finalitzar el partit per l'equip local, al que van acusar de posar-los nerviosos al no actuar amb justícia. Waldo anotaria l'únic gol de l'equip d'una potent rematada.

26.09.1965 Un àrbitre de nom “Bueno” i d'actuació “bona”

Entre ovacions i mocadors blancs demanant les dos orelles va acomiadar Mestalla al seu equip després d'imposar-se per 3-0 a un Reial Madrid que va tornar a casa alçant un monument a Betancort, el seu porter, que els va salvar d'una golejada històrica. L'atac valencià va tancar al equip blanc en la seua àrea durant els 90 minuts, i d'allí no van eixir ni per error. Waldo a pesar del seu gol en el minut 76 va ser esbroncat pel públic gràcies a la seua indolència, en ocasions arribant a ralentir l'atac de l'equip i eludint jugades de compromís. Va alinear l'equip madrileny amb Puskas, Gento i Grosso, dels quals no es va saber res en tot el partit. El millor jugador de la vesprada va ser Sánchez Lage amb diverses assistències, i un gol de penal que va obrir el marcador en el minut 13.

19.03.1972 Lliga perduda, partit suspès.

Ja la temporada anterior el VCF va aconseguir vèncer al Madrid per 1-0 a pesar de no acabar la gent contenta amb l'actuació arbitral, haguent un intent de recusació per part del club. Soles una temporada després, els dos conjunts es vorien les cares en Mestalla en el tram final de la lliga, estant immersos un un etern mà a mà pel títol, que convertia en decisiu l'enfrontament d'aquella nit del foc. El Reial Madrid va ser rebut entre esbroncades i xiulades, com un presagi al que es produiria durant la nit. Els jugadors blancs, principalment per part de Grosso i Grande, van iniciar una guerra bruta de puntades i colzades que mai van trobar en el ínclit Sánchez Ibañez (àrbitre) sanció, l'equip madridista va contar amb la impunitat del col·legiat que soles va amonestar durant els 90 minuts a jugadors del València, per les seues airades protestes davant la permisibildad del joc violent visitant.

El gol de Aguilar sobrepassat el minut vuitanta va nàixer gracies d'altra jugada polèmica, que va deslligar les ires dels asisstents, llançant ampolles i coixinets al terreny de joc, algunes d'elles amb direcció als jugadors rivals. Aquella derrota deixava al VCF contra les cordes en la batalla per la lliga. Conscients que l'empat valia el mateix que la derrota, en dites circumstàncies, l'aficionat va forçar la suspensió, augmentant la seua bel·ligerància en el llançament d'objectes. Després de quasi 10 minuts de joc parat, faltant tot just dos minuts per al 90, el col·legiat va decidir suspendre el partit i donar per vencedor del mateix als madridistes. A pesar dels excel·lents numeros de l'equip en les ultimes jornades, la diferència perduda aquell dia li va impossibilitar tornar a ser campió, renovant l'exit aconseguit un any abans.

19.03.1978 Quan un 2-0 sap a golejada històrica.

Llegir una crònica d'un parit que va acabar 2-0 i no parar de trobar referències a una “golejada històrica que no va ser” pot respondre a una exageració del cronista, o al bon encert per a descriure la superioritat del València sobre el seu adversari. Aquell 2-0 , a diferència d'altres vesprades de Sant Josep, ens va deixar vore a uns grans Valdez i Kempes, que entre els dos transformarien a Miguel Ángel, porter madridista, en la figura de la nit, únic artífex de que el seu equip no regressara a casa amb un sac de gols. Encara que el “match” d'aquella vesprada registra un valor històric afegit, els 25 milions de pessetes de recaptació van suposar un rècord en la història de l'entitat, probablement, destinats a l'enèsima figura rimbombant que arribaria aquell estiu.

01.05.1983 Un descens evitat i una lliga perduda.

El dia del gol de Tendillo. Encara que este va passar a la història, i serà recordat per la seua fita, ningú recorda que aquell partit es va traure avant gràcies a la genial actuació de Jose Ramón Bermell, guardamenta del València, que va evitar en el 88 un gol de Santillana que semblava impossible evitar. El porter, discret durant la primera meitat degut a que es va tancar el Madrid en el seu camp, acovardit pel ímpetu valencianista, es va erigir en el salvador de tots en els segons 45 minuts. Les seues mans quan no paraven balons impossibles, els desviava al pal amb summa agilitat. Una nit tràgica , preludi del que ens esperaria, que de rebot, va servir per a deixar al Madrid sense una lliga que va perdre, com va resar el titular de cert periòdic, de forma historia en detriment del Athletic de Bilbao.

18.01.1992 Taronges a Michel, amb remuntada en un minut.

Els anys 90 van ser negres per al València en particular. Però tenien un component canalla que soles se'ns permetia mostrar quan visitava el per aquell temps Luis Casanova el Reial Madrid i el Barça. Els “blaus” - sempre vestien d'aquell color en les seues visites – eren agraciats amb llançaments de taronges en els corners, unes postres molt recorregudes que quasi mai servien com a tal, encara que quan la munició escassejava, qualsevol cosa servia, com un entrepà de truita que mai impactava sobre ningú, perquè “cal llençar sense intenció de donar” com ens deien certs veterans d'aquell sector. Els temps de la general de peu, on encara es permetien bengales, on els tifos amb paper i confeti mai escassejaven, ens va deixar els millors enfrontaments entre ambdós equips, almenys, en quant ambient hostil.

Aquell partit es va posar costa per amunt gràcies a un penal de Penev, que va permetre al odiat Michel convertir el 0-1. Lluny d'acovardir-se l'equip va aconseguir augmentar el ritme del partit, en el que sempre es va sentir superior al rival. Quan tot semblava perdut, en una jugada aïllada Fernando va establir el 1-1 en el 87, un resultat just que va deslligar el deliri. Mentre la graderia llançava traques, i els Yomus encenien vengales, Robert, en una jugada similar, soles un minut després, va aconseguir el 2-1 definitiu que va convertir aquella freda nit de gener en una calorosa festa pels voltants de Mestalla.

04.10.1995 Golejada amb 11, infarts amb 10.

Entrenant Luis Aragonés al VCF, es va vèncer al Reial Madrid amb un just 4-3, potser este siga el millor partit que s'haja vist en Mestalla entre ambdós contendents en dècades. I no soles pels gols, ni pel futbol, sinó també per la tensió en el verd i en la graderia, per la polèmica arbitral, i per les contínues jugades d'atac. Un 3-0 al descans i un futbol ofensiu que va fregar per moments la perfecció feien augurar una golejada escandalosa, que no es va arribar a complir gràcies al ínclit Andradas Arsumendi, que va decidir pel seu compte i risc expulsar a Patxi Ferreira quan el VCF es trobava en el seu millor moment.

El Penal de Laudrup en el 51 deixà de ser anécdotic amb el gol de Alcorta en el 65, un 3-2 que feia perillar la supremacia blanquinegra mostrada durant la nit. Quan pitjor ho estava passant el València va aparèixer Carlitos Arroyo, que va culminar en el 83 amb gol, una heroica fugida cap endavant del equip, que va vore per moments el partit perdut. Aquell 4-2 pujava la justícia al marcador, un marcador que es va encarregar de maquillar Michel, ja amb amb els dos contendents entregats, amb un postrer gol en el 90 que va convertir el temps afegit en un agónic setge visitant del que eixirem indemnes.

21.11.1998 Adéu Mijatovic, hola Claudio López.

Aquella nit va ser especial per un simple motiu. València va veure nàixer al Piojo. Aquell menut davanter arribat d'Argentina, fins al moment, havia passat amb més pena que glòria per Paterna. Aquella nit va ser el seu primer gran partit, i ho va signar davant un personatge montenegrí d'infaust record, que va passar desapercebut. L'altre protagonista del encontre era l'entrenador visitant, que no era altre que Guus Hiddink, tornant per primera vegada a Mestalla com entrenador després d'abandonar el club. L'inici del partit ens va fer presagiar que Guus tornaria per a guanyar.

Savio en el minut 11 aconseguiria el 0-1 que va fer despertar al València. A partir d'eixe gol, l'equip de Ranieri va trepitjar l'accelerador, sabent madurar el partit fins a fer-se amb la victòria. Miguen Àngel Angulo en el 34 de la primera meitat va posar l'empat abans del descans. En la represa començà el show de Claudio, que deixant assegut a Seedorf en el 64 va pujar el 2-1 rubricant la seua fenomenal actuació amb un bon gol. Deu minuts després repetiria consagrant la remuntada davant un Madrid que no va saber en cap moment contrarestar l'ímpetu local.

09.06.1999 Sou San Marino.

L'inici d'una època representat en una golejada sobre el dictador. Aquella nit el VCF va trencar amb el fosc passat, amb els seus fantasmes post-descens i es va llevar de damunt anys de complexos infundats per a iniciar un camí gloriós del que res hem après. Encara que sempre ens quedarà el record de vivències com aquelles, en les quals un insuperable equip de gent jove, irreverent, ambiciosa i amb il·lusió per la vida va passar per damunt d'un Madrid acostumat a mirar per sobre del muscle als seus rivals. Aquella eliminatòria descafeïnada que no havia de suposar problema algun per a ells, acabà convertint-se en una humiliació de la que no volen enrecordar-se. Tot un 6-0 que ens va obrir les portes de la glòria, la primera pedra d'un breu , però intens, imperi del que ja no queden ni les restes. Sempre ens quedarà San Marino.