Déjà Vu.

Fins ara havia una espècie de dita futbolera que deia que Quique Sànchez Flores era l'únic entrenador des de 1999 amb més de 4 mesos en el càrrec que havia passat pel València sense guanyar un títol. Probablement, excepte sorpresa majúscula, Emery li acompanyarà en “tan singular” podi. Encara que el de Hondarribia a diferència del ex del Pegaso, si que passarà a formar part dels llibres d'història. En les seues tres temporades el tècnic ha collit alguns registres que tenen certa rellevància. Sense anar més lluny el passat curs el club va tancar la segona millor primera volta de la història, soles superada per aquella de 03-04, i este, no content amb això, deixa a l'equip a escassos dos punts de repetir, situant-la com la tercera.

Els 71 punts que es van sumar la temporada passada també suposen un rècord. És la millor puntuació d'un tercer classificat en una lliga de tres punts i la tercera millor puntuació del club en un campionat, soles per darrere dels anys que vam ser campions amb Rafa Benítez. Són números, fredes i sobries xifres, que podem utilitzar o no com base argumental. Les sensacions que tenim tots en quant al treball d' Unai són com a mínim regulars, però les seues estadístiques diuen altra cosa. Si cal guiar-se per elles el tècnic basc està convertint-se en un referent a tindre en compte. Si solament ho fem per l'espiritualitat del seu treball, tots tenim clar que la seua estada en Paterna finalitza el 30 de juny. Però seria just?.

En qualsevol altre període històric el València Emerista estaria lluitant les lligues fins a les ultimes jornades, fins i tot el passat any sense aquella campanya de la "Champions passa per Mestalla" i sense les diferències matemàtiques tan abismals amb els dos primers, l'equip en lloc de deixar-se dur podria haver fet registres de campió. Soles es va quedar a sis punts de la lliga que va guanyar Capello amb el Madrid o Benítez amb el València. No és això el mínim que se li exigeix a este club, que lluite fins al final pels títols?. Realment el VCF ho fa, fins i tot hui dia. Les diferències són les que són i esta lluita es perd dins de l'enorme superioritat existent entre els dos primers i la resta. Inclús sense ensopegades ximples com les de Mallorca o Saragossa seguiria sense donar-nos per a destronar als actuals dictadors.

Però l'assumpte és molt més complexe que ajuntar unes quantes bones estadístiques. La realitat dicta que en tres temporades l'equip contínua amb les mateixes virtuts i defectes que va mostrar el primer dia. Un dels seus principals problemes és la falta de competitivitat, i això queda palès en cada eliminatòria o partit important que s'ha d'afrontar. Este València, com bon perdonavides de pati de col·legi, és fort amb els febles i feble amb els forts, o dit d'altra forma, guanyem el que hem de guanyar i perdem el que hem de perdre. Simple i planament. No hi ha lloc per a la sorpresa, ni tampoc per a l'esperança. Vivim en un continu déjà-vu, en un escenari suggerit en el qual soles canvien els actors, però no els resultats.

I això és bo o és roïn?. Depenent de cadascú podem veure l'ampolla mig plena o mig buida. Podem creure'ns que som més del que aparentem o que rendim per sobre del que realment som. Sense els problemes de disciplina, ni l'excessiva mà blana de l'entrenador junt a una millor gestió durant alguna que altra crisi, el mateix treball d'Emery tindria una millor valoració. La seua falta d'autoritat és el seu taló d'Aquilés, la taca que embruta el seu treball en el terreny de joc i el llast que li deixarà sense treball el pròxim estiu. Realment caldria plantejar-se si és convenient deixar de fiscalitzar el seu treball a cada minut, concedint-li alguna vegada el benefici del dubte, i començar a qüestionar-nos de forma més habitual la nostra excessiva fixació amb la seua figura.

Realment val la pena iniciar altra aventura de la mà d'un nou “Emery”?. En global el treball del basc és més bo que dolent, i la seua figura, per a un servidor, solament prescindible en cas que un primer espasa pronuncie el "Si vull". Existeix candidat algun amatent a això? O millor dit, Qui ha de prendre la decisió en el club, està disposat a contractar a un entrenador que siga algo més que “un bon xic” que estiga de moda?. Altre déjà-vu.