Xampany per al València CF

John Creig, entrenador del Rangers, no va tindre més remei que engolir-se les seues pròpies paraules. Quan el sorteig de la Recopa de 1979 va emparellar a escocesos i valencians en els vuitens de final de la competició, va apostar sense objeccions que el seu equip seria el campió. Ni prop va estar. Una jugada desgraciada en els últims minuts de partit en Mestalla va pujar el 1-1 al marcador amb el qual hauria de viatjar l'equip de Di Stefano a Glasgow. Bonhof erraria un penal al final del encontre, i el golarro de Kempes (1-0) no es va veure seguit d'altres tants gràcies a l'actuació de McCloy, porter visitant, que va salvar al seu equip d'una autentica humiliació.

Escòcia mai ha sigut un terreny amable per al VCF. En les seues múltiples visites hem tret escasses victòries (dos) i alguna que altra derrota humilliant. Mestre al febrer de 1962 va ser abans que Kempes i el Piojo el salvador de la història. Aquell gol del defensa natural d'Oliva va fer que el club de Mestalla alçara una eliminatòria duta al desempat davant el Dunfermline (0-1), partit que es va disputar a Portugal. La derrota per 6-2 en Escòcia va fer roin el 4-0 aconseguit a València pel quadre blanquinegre. Com en els altres dos precedents aquell equip jugaria la final de la competició, guanyant-la en este cas, després de salvar-se in-extremis de la cremà.

Kempes, Claudio López, una Recopa i una final de Champions. Així quedarà per a sempre el relat que ens conta l'aventura protestant del València. Però no van ser els únics. Pablo i Subirats, al igual que 20 anys més tard ho serien Farinós i Mendieta, també van ser els pares d'aquell triomf que va trencar l'escepticisme que va encunyar el valencianisme previ a la disputa del partit. Com ens conta en la crònica d'aquell 07 de novembre de 1979 un Jaime Hernández Perpinyà encolerit: “molts seguidors del València van apostar entre chirigota i pitorreo, sobre la quantitat de gols que encaixaria el València en Glasgow, sense parar a pensar que el nostre equip, encara que de vegades no ho parega, és prou més de lo que molts creuen.”

El futbol d'abans no té punt de comparança amb l'actual. Ni aquell VCF és este, ni els protestants li arriben a la sola de les sabates a aquell equip dels anys 70. El 1-3 va consagrar a Kempes com a figura a nivell europeu, fent que el seu equip escriguera la primera fulla d'una història que acabaria amb final feliç en Heysel. La multitud va prendre l'aeroport per a festejar un triomf insòlit. Amb gorres escoceses, i ampolles de xampany, els jugadors van baixar de l'avió entre vitols i traques en honor a una victòria històrica. 20 anys després, sense tant de bombo però amb la mateixa necessitat, el VCF va evitar la seua prematura eliminació de la Champions guanyant, no sense patir, per 1-2 al Rangers. Aquella aventura, encara que històrica, no va tindre perdius com a plat final.

Ibrox Park torna a creuar-se en el camí europeu del club, igual que fa 30 i 11 anys, l'equip està obligat a guanyar si no vol caure en desgràcia. Qui es reencarne en Kempes, Bonhof, Farinós, Mendieta, Pablo o el Piojo poc importa. Si l'equip brinda en el seu retorn a casa haurem complit, i qui sap si continuat, amb la llegenda que resa que guanyar als escocecos en situació de necessitat en el seu propi feu, és sinònim de final europea.

Xampany!!! Xampany!!!