El xec bebè de Llorente

Va parlar mister Llorente. I ho va fer per a no dir res. En una societat amb les urgències econòmiques que té el VCF no deixa de sorprendre com l'actualitat post-competició es centra exclusivament en el plànol esportiu, aspecte secundari atenent a la delicada situació financera de l'entitat, lo que ens pot deixar sense esport del que parlar.

Llorente va mostrar una innata habilitat per a fer perdre el temps a professionals i a aficionats, fins i tot arribant a adoptar postures frentistes davant les primeres preguntes incomodes, com va demostrar en LevanteTV. Va quedar patent minuts més tard, després d'abandonar el plató de El Murciélago, que soles es relaxa en ambients amigables, en aquells que anticipadament sap que va a acudir per a rebre els lametons oportuns que eviten haver de rendir comptes o afrontar preguntes incomodes, sempre és més fàcil treballar amb amics (per interès). No és la primera vegada que Llorente falta al respecte a un periodista i perd les formes en una entrevista en medis valencians, en una de les seues primeres aparicions en un plató de TV com a president, es va alçar de la cadira a meitat entrevista després de fer un al·legat, que pot qualificar-se d'arribista, en pro d'Albelda.

La màxima autoritat del València CF té l'obligació de transmetre serietat, saber estar i decència política en les seues actuacions publiques. Bandera que no és amiga d'esta administració, més pròpia de la censura, la mordassa i l'amenaça tot aquell que gose discutir al règim o incomodar al Zar pel mero fet d'exercir la seua llibertat com informador. Un mal endèmic en tots els gestors que ha tingut la SAD, creure's que el club és seu com si de senyors feudals es tractara. Destil·len baixesa pels quatre costats. Encara que no deixa de sorprendre, que davant els múltiples problemes i deficiències que té este club, esta gent estiga més pendent d'esbroncar a periodistes, faltar-los al respecte, perseguir a aficionats rebels i violar la independència periodística amb arts més pròpies de la Chicago dels anys 30 que de la segona dècada del segle XXI.

La realitat dicta que estem prop de complir el primer any després del retorn de Manolo Llorente a la gestió del club, i els dubtes, llacunes e incerteses sobre aspectes cabdals en la crisi del València CF, continuen tan foscs e incerts com estaven abans de la seua arribada. L'executiu a sou de la nostra caixa amiga, evita com gat escaldat, pronunciar-se públicament sobre els assumptes més candents de l'actualitat econòmica. Això si, després no té objeccions a filtrar detalladament dits assumptes als seus palmers de capçalera, o això diuen ells, fugint de la responsabilitat publica que recau sobre la figura del president executiu, figura que deuria preocupar-se a rendir comptes davant els accionistes de la societat i els seus aficionats, no als periodistes afins, que utilitza segons convinga per a netejar la seua imatge.

Un any de l'ampliació de capital: Seguim sense saber res sobre el màxim accionista del club. La CNMV per activa i per passiva ha comunicat a la societat que la OPV que pretén realitzar és inviable, ja que es cometria un frau, al permetre a menuts inversors gastar els seus estalvis en accions d'una societat en dissolució. El dictamen de la comissió nacional està al caure, i es preveu que siga negatiu. Que mesures hi ha pensades si la CNMV dicta contra la venda publica d'accions a menuts inversors?. Que plans té La Fundació referent a això, es quedaran els títols a perpetuïtat?. Es vendran a un o diversos grans inversors?. Com anem a finançar el crèdit sense vendre gran part de les accions?. Preguntes que incomprensiblement ningú realitza, i pitjor encara, ningú contesta.

Un any de la fundació: Seguim en la mateixa tònica, sense respostes. Sorprenent quan menys que la immensa majoria dels patrons de La Fundació no estiguen designats legalment, incomplint amb el protocol. No obstant això, molts d'ells, acudeixen a l'òrgan rector a dipositar el seu vot, sabent que legalment encara no poden actuar com a tal. Estan incorrent en altre frau. Pitjor encara, el propi consell d'administració del club controla les regnes de l'entitat, jutge i part, la comissió executiva d'este òrgan està ocupada per Llorente, Gómez, Piles i Andreu. La Fundació ja acumula 2 demandes per l'operació de compra d'accions. S'ha fet tot be?. Es tenen tots els permisos administratius que justifiquen i legitimen l'operació?. Silenci.

Un any de l'estadi: Contínua l'esquelet de formigó armat deteriorant-se després de 150 milions d'inversió realitzada, servint de refugi per a confuses aranyes i temeroses rates. Seguim sense saber res referent a això, tan prompte anuncien acords amb la UTE i et parlen de represa d'obres, com alcen el mur del silenci que impedeix abordar el tema sense rebre a canvi agressives advertències. Que classe de solució tenen pensada?. Més crèdits, d'on, com, de qui, amb quin suport?. Algú ha intentat vendre per anticipat el naming per a obtindre diners suficients, o aproximat, per a finalitzar les obres i rebaixar així la cuantiá d'un suposat crèdit?. S'ha fet alguna cosa en els últims tres anys per a abordar la seua construcció/finançament, o soles ens hem quedat de braços creuats (sensació que dóna) esperant que ocórrega un miracle o que se li acabe la paciència a les entitats publiques i aborden l'assumpte denigrant el patrimoni, la credibilitat, el futur, i la serietat de la SAD?.

Un segle de les parcel·les: Almenys en este assumpte alguna cosa s'ha dit. Ofertes n'hi han, lo sospitós era fer-nos creure lo contrari, però realitzades per taurons financers sabent la necessitat del club, tampoc res estrany en la situació financera global. El dèficit del VCF en este assumpte ha sigut no projectar ell mateix un model d'explotació de la parcel·la. Vendre pisos és cosa del passat. El futur del vell solar, si es vol vendre, està encaminat a torres d'oficines i serveis o cap a un mega complex d'oci i turisme d'arquitectura emblemàtica. Lo que obriria el ventall de possibilitats, podent atraure múltiples inversors, en lloc d'un, rebaixant la quantia que estos haurien de dipositar individualment, fent més factible així obtindre la xifra ideal per als interessos del club.

En que ha canviat el VCF després de l'ampliació?. La sensació que es transmet de cara a l'exterior és que en poc o res. Excepte l'equilibri patrimonial que ha suposat la venda de quasi 2 milions de títols, estem exactament igual, a expenses de vendre unes parcel·les invendibles per a eixir del pas, just la mateixa situació que es vivia amb Soler, Villalonga i Soriano. Ara toca parlar del deute. Molta demagògia es fa sobre este aspecte. Molts adscrits a la política del terror inclouen futures despeses com deute, una salvatjada en termes econòmics, amb l'única finalitat d'engreixar la xifra fins a cotes insospitades. Que no t'enganyen, el que s'hauria de pagar per a finalitzar el futur estadi no és deute a dia de hui, ni ho ha sigut mai. Les xifres de 500, 600 i 700 milions tan llançades pels palmers reals són fruit de la maquinació de les seues ments. Com va dir Llorente, el deute net real no sobre passa els 460 milions, i anirà baixant a poc que es facen bé les coses.

Soler ha sigut tan nefast, que ha aconseguit que l'administració anterior a la seua arribada parega bona en termes històrics. Llorente també és l'home de Metrored, no tot és Valencia Experience, de la venda sense aval de Mendieta, cobrada en espècies que ens van eixir molt cares, del contracte de Ranieri i posterior liquidació, i els plans de pensions a 1.8 nets a determinats jugadors. Que no siga un snob amb problemes mentals com Batiste, no vol dir que siga bo. Estos també tenen pufos en l'armari i les mans tacades pel pecat. Per cert, quan a Manolo li van posar davant el contracte de 400 mil nets, més dietes i pagues extra, es va acordar de l'herència que anava a tindre de gestionar, o solament va veure els zeros darrere del 4.? Menys excuses, i comencem a exercir la responsabilitat adquirida, i si no saben o poden, tinguen decència, i deixen pas a altres, no ens podem permetre perdre el temps en lapidacions al gestor nefast i en plorar per l'herència rebuda, estan ací per a trobar solucions, no per a lamentar-se.