Federacions d'interessos.

Deia, encertadament, dimecres passat en la seua columna d'opinió Iñaki Gabilondo, que la justícia està per a solucionar problemes, no per a crear-los. I les federacions per a què estan?. Convertides en anacronismes, erigint-se com monuments al caciquisme propi de les pre-democràcies del segle XIX, segueixen vigents les tres federacions que encara a Europa controlen el futbol professional. La RFEF, FPF (Portugal) i la FIGC (Itàlia). Les tres amb un ampli historial de corrupteles, convertides en el púlpit fagocitador de dictadors d'estar per casa que utilitzen el seu càrrec no soles per a enriquir-se, sinó com arma de poder que els atorga el control fins de lo raonablement incontrolable.

Els clubs anglesos a finals dels vuitanta van trencar amb la federació creant una lliga professional desvinculada totalment de la FA. En Alemanya encara que l'esperit de la Bundesliga en 1963 era el mateix, no va ser fins a la irrupció dels clubs de la RDA, en 1992, quan es van adonar del problema que suposava continuar subjugats a dit organisme. El cas Tapie, a França, va allunyar als seus clubs de la FFF refundant el seu campionat en una lliga professional que ha sigut la precursora del creixement del futbol francès en els últims 20 anys.

L'ultima cacicada viscuda en l'Europa futbolistica la vam veure a Portugal. El cas “Silbato dorado” (rebatejat a Espanya com "silbato de oro"), va posar en solfa al futbol lus, comprometent la seua imatge a ulls d'Europa. Un procés judicial que va acabar amb Pinto Da Costa, president del Porto, inhabilitat a perpetuïtat. Paral·lelament la FPF va obrir una investigació que va resultar ser una de les millors actuacions circenses que es recorden. Per a la federació portuguesa no va tindre pes algun proves judicials com els testimonis dels àrbitres implicats, on asseguraven haver rebut sobres plens de diners de les mans del president del Porto, ni les gravacions telefòniques presentades com prova en el procés judicial, on Pinto Da Cosa es delata constantment. Per als dirigents de l'organisme futbolístic, emparant-se en el secret de sumari, eren proves no concloents. Va saldar l'assumpte amb la inhabilitació del consell d'administració del club, i amb una sanció de sis punts per al campió lus.

No va obrar de la mateixa forma amb el Boavista, l'altre club implicat en el procés. I no ho va fer en part, per la guerra existent entre el segon club de la ciutat de Porto i la FPF, nascuda a meitat dels noranta, que han dut a les dos parts a protagonitzar algun que altre espectacle vergonyant. En este procés, la federació va afirmar quedar provada la coacció del club blanquinegre sobre una sèrie de col·legiats, no obstant això, sobre els suborns del Porto, va dictaminar que no havien proves suficients. Curiosament, els partits que la FPF va dir estar demostrat que van ser comprats, van ser perduts pel Boavista, molts d'ells, amb greus actuacions arbitrals en la seua contra. La resolució de la FPF va ser clara: descens administratiu per al Boavista.

Durant els últims tres anys el club s'ha vist immers en una revolta social i política en contra dels estaments federatius del país, embardissat en centenars de processos judicials i socials que han deixat al futbol, a la seua plantilla de jugadors, en segon plànol. El Boavista, a pesar de no contar amb un palmares en la lliga lusa extens, des de 1988 ha sigut un dels clubs més potents del campionat. Des de principis dels 90 fins a 2004 els propietaris de Do Bessa, han dominat la copa portuguesa, i han signat 8 subcampionats de lliga, fent-se amb el títol en 2001. La sanció ha sumit al club en la fallida. La seua cotització en borsa va ser suspesa, perdent tots els seus patrocinadors, que han conduït a la que era una de les entitats més solvents en una crisi econòmica que el passat mes de juliol va estar prop de posar fi als seus 105 anys d'existència.

Al descens administratiu li va seguir l'esportiu. Lluny de lluitar pel retorn a la màxima categoria, el passat exercici el Boavista va descendir a la III Divisao (la segona B portuguesa), a pesar de contar amb una plantilla suficient per aconseguir tornar a primera. El club no va ser capaç d'aguantar la inestabilitat i el caos social en el qual va estar immers l'entitat, més pendent de fer la guerra a la FPF i a defensar els seus drets en els tribunals, que en el seu propi projecte esportiu. La crisi és total, enfonsat en la mitja taula de la tercera categoria del futbol portuguès i jugant amb el seu equip juvenil. Però no tot són notícies negatives.

El passat més de Gener un fet sense precedents va iniciar el camí cap a l'exculpació del Boavista. En Youtube, de forma anònima, es van penjar la immensa majoria dels registres telefònics que es van utilitzar com a prova en el procés judicial del "silbato dorado". En estes gravacions es mostra sense genere de dubtes, la innocència del per aquells dies president del Boavista, on es desentén en tot moment de l'assumpte. Un nou escàndol a Portugal, que ha tingut la seua recompensa en els tribunals. Dos mesos després de l'aparició publica d'estes gravacions, el Tribunal Superior de Justícia del país ha fet publica la sentència, després de la demanda presentada per l'entitat en el seu moment, anul·lant el descens administratiu patit pel Boavista i declarant al club innocent en el procés "Silbato Dorado".

El dany causat a l'entitat ja és irreversible. Encara que no recuperarà la seua plaça en la màxima categoria, a petició del propi club, no es troba amb la capacitat econòmica d'afrontar-lo, si que se li retornarà el seu lloc en la segona divisió, a pesar de trobar-se prop d'un nou descens en la III categoria. El Boavista en els últims anys va ser un club exemplar en el seu model de gestió, el creixement de la qual de mans de Valentin Loureiro juntament amb el projecte del nou Do Bessa haguera dut al club a posar en perill el domini dels tres grans.