13 de des. 2009

Va sonar el despertador.


Parlar en calent i més d'un partit com este, amb tantes emocions juntes, destrossades amb celeritat pel mal endèmic d'este equip, no és convenient, però vist lo vist, després de les altes dosis de coratge i lluita mostrats per l'equip és suficient per a quedar tranquil de cara al futur.

Ara bé, és just dir que el partit es va perdre des de la caseta. Emery es va trair a sí mateix i a l'equip, després de saltar a Mestalla amb un canvi de plantejament que desprenia por e inseguretat per tots els costats. Dol més després de comprovar com el propi entrenador va saber amb mestria jugar-li al Barcelona, equip molt superior tècnicament al Madrid que es va presentar en Mestalla el dissabte. Mal d'altura?.


Haurà d'explicar el propi Unai el perquè de tal canvi, però ell mateix va embotellar el joc de l'equip, i va regalar el domini de la parcel·la al rival d'una forma alarmant, i sorprenent. Fet que va permetre al rival ser tremendament superior al València, des del primer minut, crescut davant la incapacitat de reacció del entrenador, que va reaccionar tard i mal. Soles amb arreons moguts per l'orgull i l'atmosfera del partit van fer reaccionar a l'equip, amb sort a favor en el 1-1, i en contra en el 2-3. Perquè varem jugar tan arreplegats darrere?.

Este menut desastre perpetrat pel míster, no ha de tacar la seua bona trajectòria esta temporada. Ha demostrat saber corregir errors. Encara que esta xicoteta reculada pot deixar mal sabor de boca, quedarà en no-res si sap corregir, i oblidar per al futur, traïcions a si mateix d'este calat. Lliçó (enèsima) magistral de Pellegrini. Hem jugat amb massa respecte (por?), sense eixa agressivitat típica d'un equip que ix a menjar-se al rival... hui el caçador tenia por de la pressa.

Tema a banda queda l'arbitre, típic arbitratge silenciós, que va minant a poc a poc, fins a acabar amb tu. Futur adjunt de Mejía.

La tremenda superioritat , tant física, com tàctica, del Reial Madrid durant tot el partit, i amb lo poc que li va fer falta per a dominar el marcador, ens ha posat a tots amb els peus en terra. Va sonar el despertador, per a avisar-nos d'una obvietat, que havia quedat en l'oblit després dels últims resultats. Estem un graó per baix dels dos primers, però mig per damunt la resta, falta saber si estem capacitats per a pujar el graó sencer.

Continuant en els aspectes negatius, chof, Banega ha arribat a desesperar. Durant tot el partit l'argentí ha ralentit les jugades de contraatac, ofuscat i obsessionat en rodar sobre si mateix, en lloc de realitzar obertures ràpides. Mestalla s'ha convertit en un colador, i eixa llosa pot convertir-se en la tomba d'este equip, si no és gràcies a avantatges amplis, s'és incapaç de traure els tres punts.

Errors defensius greus, un València molt inferior, i un entrenador que segueix sense saber canviar el rumb de l'equip des de la banqueta. A pesar d'això la imatge global de la temporada és més que positiva, açò no és més que despertar d'un bonic somni, que tots volíem convertir-lo en realitat. Ens falta massa per a arribar a eixos cims, encara que queda la sensació, que d'haber plantejat l'encontre d'altra forma, com a mínim, tindriem un punt més.

PD: Amb Pepe en el camp, la porteria de Casillas ni de lluny.

5 comentaris:

Drakul ha dit...

No estic d'acord en lo de Banega. Banega estava juant fora de posició, no sel deu juzgar tan severament.

Juan Al ha dit...

Banega usó la repercusión mediática del partido de anoche para lucirse individualmente en vez de trabajar para el equipo

THB ha dit...

Fora de posició o no, estava per a d'ell, lo d'ahir encara que haguera jugat de migcentre ho haguera fet igual. Anit tenia una pallissa. I això el va vore tot el món menys qui ho tenia que vore.

Picadillo ha dit...

Yo creo que Banega es mediocentro y pierde mucho si lo colocan mas adelantado, y eso pasa cuando el entrenador hace lo que haga falta para que Albelda tenga sitio en el equipo.
Esta frase: "un entrenador que segueix sense saber canviar el rumb de l'equip des de la banqueta", es la clave.
Unai plantea el partido, pero si durante el transcurso del mismo algo se sale del guión que tenía previsto, no es capaz de encontrar la solución.

Anònim ha dit...

Va ser un partit molt extrany. Començant pel fet d'atacar en la primera part a la porteria del Fons Nord, la dels gols èpics en la segona part.
El Madrid fou l'equip compacte, amb ofici i idees clares, unes virtuts que s'associen al Valencia, que en realitat jugà a base d'arreons intermitents, el pecat que se li atribuia fins ara al Madrid.
Després d'escapar vius en la primera part de miracle, era evident que hi havia que canviar la disposició tàctica i fer més ample el camp amb Joaquín. Emery tardà en adonar-se'n.

Excel·lent blog, per cert.

Vicent Chilet

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...