L'Antimadridisme mediàtic.

Fins per a un llibre ha donat el tema. El gran Paco Lloret amb bon ull, com ho va tindre antany amb el magnífic llibre sobre Benítez, ha tret al mercat la bíblia del antimadridisme a València. A falta de llegir el document, i solament haguent visionat algun extracte, pareix ser que ha donat en el clau, i allunyant-se de postures colèriques, que és lo difícil, com era d'esperar en un professional de la seua talla.

Faria bé el bo de Lloret en regalar exemplars a certs media-leaders de Madrid, ja que estos continuen embardissats en la seua particular bombolla, recolzant-se en el desconeixement més absolut e insultant que es puga tirar a la cara qualsevol aficcionat. Fruit de la globalització de la premsa local madrilenya. S'equivoquen aquells que comparen “premses” catalanes, valencianes o andaluses, totes són idèntiques, tallades amb el mateix patró, a causa del escàs interès i esforç del periodisme modern a separar passions de rigors.

La diferència radica en el localisme, m'entres uns treballen a casa, els altres ho fan per a tot el país, encara que no s'adonen d'això, que de fet no ho fan. En eixe moment treballar amb la bufanda es converteix en un agravant, en un arma perillosa que sempre exerceix cap al mateix costat. Altre aspecte del que són reacis a reconèixer, allà per la meseta, és la seua incontestable culpabilitat en l'assumpte, tant ací com en altres llocs. Sense un periodisme ultrista exponenciat de tal forma, l'antimadrisime seria un terme inexistent, quedant-se en mera rivalitat esportiva. Com passa en tota l'Europa balonpédica.

Altra variant important del tema, és l'aferrissada reticència dels blancs a reconèixer allò que és obvi. Tornem a les bombolles i als mons aïllats. És normal, entendible des d'eixe prisma, que aquells que consumeixen diàriament un determinat mig, o varis que comparteixen una mateixa línia, acaben creant-se un món propi, que els allunye de la realitat. Tant és així, que és habitual trobar entre la massa social madridista personatges que no arriben a digerir que fora de Barcelona, haja algun equip amb categoria moral suficient per a definir-se com rival seu. Encara que siga un fet natural que l'elit de qualsevol campionat desprenga rivalitat entre els seus components, ací, o allà, millor dit, un acte natural, és entés com anormal, fruit de l'estesa cultura bipolar espanyola, Barça o Madrid, PP o PSOE.... blanc o negre.

En Itàlia qualsevol partit entre els cinc grans és tractat de la mateixa forma que el duel entre els seus dos clubs més importants, d'igual forma que en argentina un River-Independiente o un Boca-San Lorenzo arriba a cotes similars a les d'un Boca-River. La diferència radica en l'equilibri. M'entres a Anglaterra la premsa esportiva brilla per la seua absència, llevat dels mitjos locals radiofònics, en la resta del continent, la premsa esportiva ha trobat un equilibri harmoniós. La Gazzetta llança diàriament una pagina per a cada club important (format tabloide), deixant dos (diàries) per a la resta de clubs de primera, tant a França com a Alemanya, es segueix el mateix model. L'harmonia s'estén a les seues portades, on el futbol no domina la primera plana, sent la majoria de vegades, un tema secundari.

Encara que siga un bucle viciós, i els clubs hui dia , com les empreses i governs, utilitzen la premsa al seu antoll, cal reconèixer, que en este assumpte, lluny d'evitar-lo, han contribuït fermament. Columnes d'opinió plenes de faltes de respecte, portades insultants i opinions aberrants ha sigut la gasolina que ha inflamat la foguera. Encara que a Madrid, s'escuden en el cas Mijatovic (la seua clausula la va pagar Antena3), el afer del montenegrí, no deixa de ser un capítol més d'una llarga e interminable història, encara que per a ells supose el volum sencer.