Rubén, el Pipo, Baraja.

Discret fora del camp, tota una figura dins d'ell. La carrera de Rubén Baraja per a desgràcia del València i del futbol en general està tocant a la seua fi. Excepte sorpresa majúscula estem a les portes d'iniciar els últims cinc mesos del vuit amb la samarreta Valencianista.

La casualitat ha volgut que el mateix estiu en el qual es compliran deu anys del seu fitxatge pel club de la seua vida, siga el mateix en el que haja de dir adéu, i per culpa de les rèmores polítiques que implica l'actual règim, es pressuposa que ho farà per la porta de darrere. Como un don nadie.

El pas de Baraja pel valència suposarà un abans i un després. Amb ell en la plantilla els milers d'intents per trobar un igual que no faça sagnant la seua pèrdua han acabat en costosos fracassos. Encara que a ultima hora i davant la sorpresa del respectable, Banega va ressuscitar, quan a ulls del món era un cadàver més que el futbol havia llançat en la cuneta.

El perfil de jugador que encarna el Pipo esta en extinció, excepte excepcions, n'hi han pocs jugadors de les seues característiques en actiu, i els que estan, arriben a una cotització prohibitiva, com tot bon producte escàs. Tot pareix indicar que en el futur a curt termini l'escassesa de jugadors d'este perfil no es resoldrà, ja que en les categories inferiors pareix no haver cap jugador d'esta classe.

Com tot lo bo en el València, Baraja mai va ser la primera opció, ni la segona. I encara que en l'actualitat 12 milions d'euros és una quantitat respectable per qualsevol futbolista, en el moment de la seua contractació eixa xifra era considerada caldereta. Estàvem en l'inici del boom televisiu, una bombolla que va permetre en aquells temps realitzar desemborsos estratosfèrics, hui dia soles assequibles per a russos multimilionaris i àrabs amb equip de futbol.

Baraja ha coincidit en el València amb alguns dels millors jugadors de les ultimes dècades. Va ser company d'un fenomenal Mendieta, d'un Vicente en plena explosió, va ser punta de llança de la millor defensa d'Europa durant anys, amb el seu millor central capitanejant-la, i braç executor d'alguns dels millors entradors del moment. I malgrat tot, el Pipo sempre va brillar amb llum pròpia sobre el terreny de joc. Va ser el motor i l'ànima d'un València que va voler emular a l'equip de la davantera elèctrica.

Dins de 15 anys per a la joventut del moment, per als valencianistas que ocupen les cadires del nou estadi, Baraja estarà a la mateixa altura en la qual estan per a nosaltres jugadors com Kempes, Penev, Fernando, Puchades o Claramunt. Encara que el futbol és desigual , a la llarga és just. Per molt idíl·lic que volguérem pintar la retirada del jugador, es molt complicat que l'últim digne representant d'eixa magnifica generació a la qual Europa li deu una champions, acabe alçant-la. Tots ells ho han fet sense aconseguir-lo.

Encara que vivim en un futbol que no respecta als seus símbols, serà poc tot lo que se li faça al Pipo. i encara que el València com club, desoïsca les modestes peticions d'un grup d'aficionats per a rendir tribut a un dels millors jugadors que han vist les ultimes tres generacions de Valencianistes, aconseguiran, per les vies que siguen necessàries, rendir un modest però sentit tribut a un jugador que ha marcat època, agrade o no a qui fa el buit a tals peticions.

Els interessos personals, retribuïts of course, estan matant a este club. Si va ser el súmun del despropòsit tapar una copa, fins al punt d'obviar el seu primer aniversari publicant una efeméride sense importància ocorreguda 43 anys abans en la mateixa data, no va deixar de ser més patètic el desplant que se li va fer a Eizaguirre, una de les últimes llegendes vives que ens queden, el dia que va vindre a València a presentar un llibre, l'autor del qual, havia tingut en el passat un litigi personal amb el relacions externes del club.

Que dir del 50 aniversari de la retirada de Puchades, o del centenari del naixement de Luis Casanova, ambdós convenientment oblidats. Els mateixos que haurien de vetlar per estos detalls, són els quals baix previ pagament del seu import, commemoren 90 aniversaris omplint l'exposició fotogràfica de la efeméride amb fotografiés de Soriano al costat de Villa i la famosa samarreta de 2014. Honoris causa al patetisme.