Puchades, 50 anys després

És compleixen cinquanta anys de l'homenatge a Tonico Puchades. Un vuit de Desembre de 1959 el mig centre natural de Sueca a causa d'una lesió crònica d'esquena va haver de penjar les botes abans d'hora. Mestalla li va tributar un merescut homenatge. Tal va ser el fervor en les graderies, que aquells que ho van presenciar afirmen sense rubor que ha sigut la major mostra d'afecte que s'ha realitzat mai a un jugador del València CF.

El Niça, com a convidat, va ser la victima d'aquella vesprada, un 5-1 al campió francès que dies després afrontaria un decisiu partit en la copa d'Europa. Però la festa no va ser perfecta, molts companys del 6 de sueca que van confirmar la seua assistència en repetides ocasions, no van aparèixer per València. Com és el cas de Di Stefano. Fins i tot el Barcelona es va negar a cedir jugadors al acte, sent l'únic equip de primera en no tindre representació. A pesar de tot el club català aportaria com a present un rellotge i un anell, ambdós d'or, per a l'homenatjat.

Tonico, com és i era conegut, a pesar de ser el primer jugador específic de la seua època, erigint-se com el prototip de migcentre defensiu i un dels estendards, sinó el més gran, que ha donat la pedrera del València en la seua història, a passat desapercebut en la vida social del club, allunyat del glamour i dels focus que li hagueren correspost com una de les principals estreles de la dilatada història valencianista.

La discreció, li ve de natural. Ja des del seu debut, fins en els seus dies de retirat, el tímid caràcter que li caracteritza li ha dut a protagonitzar tota classe d'anècdotes. Des de voler deixar plantada a mitja valència per a no assistir a un homenatge, pel mundial de 1950, fins a donar rodejos quilomètrics evitant creuar el centre de Sueca camí de la seua casa, després de regressar de jugar algun partit memorable amb el seu equip.

Segons compta Jaime Hernández Perpiñá, en un dels seus fabulosos relats, en el primer entrenament de Puchades amb el primer equip, després d'una setmana de pluges, va ser l'únic en no caure a terra. Regressant al vestuari igual d'impol·lut com va eixir d'ell. Pasarín, entrenador del València per aquell temps, li va preguntar a que era degut que fora l'únic jugador en no relliscar a pesar d'estar el camp ple de fang i aigua, la resposta del jugador va ser contundent: “Des de xiquet he treballat plantant arròs en el meu poble, i eixe treball es realitza amb aigua fins als turmells, estic acostumat a terrenys enfangats”.

Tal resposta, i la bona actuació del jove, van fer prendre la decisió a l'entrenador de dur-se'l concentrat a Vigo, on va debutar. Però no sense condicionaments. Pasarín va advertir al futbolista de que soles jugaria si Balaidos presentava un terreny de joc castigat per la pluja. I així va ser. El gran treball de Puchades va contribuir a la victòria per 1-2 de l'equip. Encara que en el viatge a Galícia va protagonitzar diverses anècdotes.

Dirigint-se a Colina, va advertir al secretari del club que amb les presses havia oblidat agafar el menjar suficient com per a aguantar tants dies fora de casa. Encara que el secretari, estupefacte davant la confessió del jugador, el tranquil·litzaria advertint-lo de que en el València el menjar ho pagava el club. No va el va deixar tranquil. A l'endemà d'imposar-se al Celta, l'escàs desdejuni (cafè amb llet i croissant) que li van oferir no era prou digne per a tant estomac. Junt amb el seu inseparable Vicent Seguí, altre prometedor debutant, es van escapar a un bar pròxim. El festí va ser dels que fan època. Assabentat Pasarín, es va presentar en el lloc dels fets i després de creuar diverses paraules amb els joves, va prendre una determinació. Seguí no va tornar a jugar fins a final de temporada, Puchades, ho va haver de fer gràcies a la lesió de Monzó, fent-lo tan bé, que ja mai abandonaria la titularitat.

Eixa mateixa temporada el València seria campió de lliga, l'última en molt de temps. En la 48/49, presentant-se els blanquinegres a falta de tres jornades en Mestalla amb la possibilitat de ser campió si guanyava davant el Barcelona l'equip va perdre, engrandint el desastre en les dos ultimes jornades, lo que faria que el tiol s'escapara. Aquell va ser el primer de molts campionats que el Barça de Kubala li guanyaria al València de Puchades. Un València al que soles la mala fortuna va privar d'alçar tres títols de lliga. Dos copes, tanquen els èxits de Tonico en el club.

Cinquanta anys després, a pesar que el seu nom sempre apareix barrejat entre una serie de noms cada vegada que algú cita de memòria una sèrie de jugadors històrics del club, aquell modest jugador de gran esperit viu discretament en la seua casa de Sueca, aliè a tot esdeveniment. Des d'aquell homenatge en 2005 que li va realitzar la seua població, amb una discreta e indigna representació del club, Tonico no ha tornat ha ser molestat per res, ni per ningú.