JOMA: top-ten mundial.

Imatge, fama, ostentació.. És en el que ha derivat el món del futbol en l'actualitat. Qui no està en boca de centenars d'analistes en futbol internacional, molts d'ells bé nodrits per representants o empreses d'intermediació, no és un crack emergent, ni un jugador bo pel qual calga apostar. El mateix passa amb els clubs, les marques o els estils. Últimament l'esquizofrènia mediàtica ha arribat a implantar com únic el model de joc del Barça, bandejant de la faç de la terra qualsevol altra opció possible, sense parar-se a pensar en la barbaritat de l'assumpte. Algo que ja sofrirem en carn pròpia els valencianistes durant els anys de Benítez, infravalorats en la confrontació amb la cinquena essència del futbol com fou aquell R.Madrid galàctic.

Idèntic problema es percep en el món de les marques esportives. Nike i Adidas són per a molts les millors simplement per que són les més conegudes, Qui es para a pensar si hi han altres que superen la qualitat dels seus teixits?, o si la seua producció arriba als mínims exigits per a multinacionals d'este nivell? La despesa milionària en màrqueting els ha donat una enorme reputació que és difícil contrarestar. Per molts dissenys roins que facen, o per molt vulgars (la nova samarreta del R.Madrid està basat en un model antic d'Adidas) els focus del glamour que arrosseguen ambdues empreses enterra qualsevol mínima objecció al respecte.

És el que li passa a JOMA, però en la seua versió contrària. L'empresa toledana duu més d'un any immers en un lent però segur procés d'expansió, de millora de les seues infraestructures i dels seus departaments de creació. El seu nou model de botes (veure ací) nascut d'un procés d'estudi e innovació propi (compara-les amb les noves d'adidas tretes posteriorment, no vos sonen?) han estat nominades com millor producte de l'any, no obstant això la imatge global de la marca segueix sent roina, ressona en les nostres retines els seus models antics (vore) i treballs poc afortunats. No obstant això, segueix expandint-se, obrint megastores per tota Espanya i signant nous contractes de patrocini en mercats emergents.

Global Esport Network va realitzar recentment un estudi sobre la implantació de les marques esportives en el món del futbol. Un mostreig que arriba a més de 1665 clubs de futbol i 209 seleccions a nivell mundial. Un dels majors realitzats fins al moment. Este estudi ens revela que JOMA es troba entre les sis marques amb major implantació a nivell mundial, soles superada per les quatre grans (Adidas, Nike, Puma, Umbro) i a tir de pedra de la veterana Lotto, que gràcies a la gran implantació en el futbol italià i asiàtic supera per dècimes a l'empresa espanyola.

Però tanmateix, la imatge global segueix sent dolenta. Gairebé de forma radical, la majoria de la gent s'oposa a l'arribada de la marca al sé valencianista, ni tan sols donant-los el benefici del dubte, ni preocupant-se per les evidents millores en els seus treballs (veure noves equipacions del Daejeon Citizen coreà i ací material d'entrenament), el poc glamour, i la nul·la ostentació (que cal dir que en el passat JOMA es va guanyar la mala fama) que arrossega des de temps enrere li resta qualsevol besllum de confiança en la gent. No obstant això, ahi estan els seus números. Sisena marca global, molt per sobre de la afamada Kappa, i no tan lluny d'altres amb major calat social.

segueix-me en twitter @Desmemoria

Tal volta també t'interessa llegir:

- Patrocinis Estratègics

- Els entesos avalen JOMA

- JOMA, la temptació

- Goodbye Kappa?

Xiquets avergonyits

Serà per coincidir en el temps amb la presa de la comunió, edats primerenques on som massa innocents per a adonar-nos de les mentides que amaga la pròpia religió, i la vida en general. Serà per coincidir amb aquells moments on l'ésser humà encara permaneix incorrupte per la seua graciosa innocència que el penal atallat per Gonzàlez em va fer avergonyir-me de les meues afinitats valencianistes. En aquella nit de 1994 jo vaig plorar per veure al meu equip transformat en una colla de venuts sense dignitat, un sentiment de rebuig que va posar al límit les meues simpaties per aquells colors, trobant recer en el rancor nascut de les il·lusions trencades dels deportivistes.

Amb l'edat vas descobrint que la vida no és més que un cúmul de mentides i decorats de cartó pedra, una gran col·lecció d'hipocresies on cadascuna compta amb un afamat profeta, fi en l'art de la oratòria buida i en la venda de burres al engròs. Encara que seguisca fent-me fàstic este tipus de coses que té el futbol, encara que siga conscient de la manipulació de facte que pateix esta lliga, he après a conviure amb elles, sabent controlar les arquejades e indignacions, que de deixar-les fluir, em farien eixir corrent d'este món sense tornar a presenciar un partit de futbol en la meua vida.

Però per aquell temps, innocent que era, crèdul en la teoria de que el Barça era el nostre enemic públic, vivint preocupat per trobar una explicació a per que aquell VCF a pesar de contar amb bons equips no era capaç de competir ni pel trofeu de les galetes Rio, i convençut d'una grandesa latent que algun dia despertaria per a posar les coses en el seu lloc, no concebia que el meu equip acceptara diners, es venguera, humiliara d'eixa forma una història per regalar-li un títol al equip que era rebut any rere any en Mestalla amb un ambient bèl·lic que arribava a espantar.

Encara hui dia, passats els anys, m'avergonyisc al veure les imatges d'aquell mediocre porter celebrant la consecució de tres milions de pessetes per parar un penal. Pena màxima que seguisc sense entendre perquè es va cometre, ja que la jugada no tenia aspecte de perill algun. Sempre em va agradar pensar que l'autor material era l'únic, o dels pocs, que atresorava una mica d'amor propi, volent trencar aquella pantomima desacatant les instruccions rebudes. Ocasió que la covardia de Bebeto i l'ansietat de Djukic van llençar per la broda. Aquella nit es un motiu més dels centenars que fan que aquells valències de primera meitat dels 90 siguen tan odiats i reben tants menyspreus cada vegada que es parla d'ells.

Esta vegada, 14 anys després d'allò, no haurà maletí que repel·lisca la desídia institucionalitzada d'esta plantilla, per això poden estar tranquils els deportivistes, no trobaran oposicions que provoquen els plors en xiquets de nou anys per presenciar el descens del seu equip, ni tampoc haurà en esta vora del món cap menut valencianista que es vaja a dormir plorant per vore al seu equip venent la seua dignitat i mancillant la història de la samarreta que vesteixen per tres misseres pessetes.

Trencar el passe i no tornar

Si hi ha alguna frase recurrent que pot definir a la perfecció una costumista, i bel·ligerant, postura del valencianista envers el govern del seu club és aquella de trencar el passe. Esta afirmació ha format part de la graderia, a espècie de lema revolucionari, des de la fundació de l'entitat allà per 1919. Una amenaça vetlada entesa per l'aficionat com única arma de protesta possible contra el dirigent, sempre propici a viure en un món massa allunyat al de la seua base social. Actitud que en certes èpoques era qualificada d'escandalosa, pues no havia més que entonar-la per a posar-se'ls de corbata al secretari, dutxe en les arts malabars per a quadrar amb cert enginy els pressupostos, que per altra banda, mai han contat amb massa folgança al llarg dels temps.

La sempiterna sentència del desencantat ha trobat motius diversos que li han dut a enarborar la bandera de la deserció, quan no era l'eixida d'un jugador insígnia, era l'arribada o renovació d'altre que no contava amb el grat popular, i si no havia jugadors per mig, bastava amb entrenadors o presidents, entesos com díscols, que havien colmat el got general de la paciència. Una simpàtica advertència que duu ressonant per Mestalla més de 90 anys, i que segons pareix, continuarà per les restes recordant-nos, com tic exagerat, la nostra remota relació napolitana durant el segle d'or valencià. Escenificant amb dita sobreactuació, tan típica d'aquelles terres surenyes, la fartada, potser moltes vegades justificada, amb una situació determinada.

Esta espècie de xantatge ha estat un arma de terror no sempre utilitzada amb intel·ligència. Quan els passes encara eren de cartó, a dos tintes, i amb el segell estampat de l'entitat, arribaven a amuntonar-se en la porta de Mestalla - o en les mateixes escalinates de la tribuna - trencats per la meitat com mostra inequívoca cap a la llotja que allò no era un faról. Curiosament aquella irreverència massiva sempre coincidia, o ha coincidit, amb les últimes jornades de lliga, moment hàbilment escollit per a indicar-li amb atí al president de torn els passos a seguir durant el període estival. Vehemència o bravuconería. La realitat és que el mestallero típic sempre ha sigut un exagerat, tremendista per a lo roin i entusiasta per a lo bo, quedant aquells gestos de ràbia, acompanyats amb soflames al·legant a la ruptura definitiva, diluïts amb les calors estivals, fent-li regressar sense remei, com és costum, a la seua cadira. Actitud submissa que despertava al alter-ego d'eixa massa contradictòria, entonant sense objeccions, i amb especial orgull, un sonor: “Xe sento, no deies que no anaves a tornar”, que de forma automàtica feia apareixer un balboteig ininteligible en els llavis de l'agraviat, que ha servit sempre d'estranya explicació al seu canvi d'opinió.

Esta actitud de sobres coneguda sempre ha estat utilitzada pel poder al seu antoll. Quan el trellat s'imposava, sabent la fidelitat infrangible, els passes esquarterats eren escombrats pels empleats de neteja sense dilació ni remordiment algun. Per contra, aquells gestos de la graderia eren utilitzats com excusa per a perpetrar decisions preses amb antelació, o desbloquejar problemes als quals ningú s'atrevia a ficar mà per por a les reaccions. L'escut del populo ha estat un arma que pocs dirigents han dubtat en desaprofitar. Un doble joc que ha exercit de balança en la història d'este club des de temps remots. El soci descontent sempre ha respost a un perfil vehement, a una minoria sorollosa que ha dut la veu cantant i que molts han transformat en falsos altaveus. No obstant això la majoria silenciosa, aquella que calla, encara que no atorgue, ha sigut la que veritablement ha complit sempre les seues amenaces, de les que mai hem tingut noticies. L'únic període en la història en el qual Mestalla es va buidar va ser els anys previs al descens. Aquells que trencaven els carnets, tornaven com addictes al seu seient, incapaços de renunciar a algo tan gran com la seua passió per uns colors. No obstant això, els veritablement desencantats amb la situació, els quals complien amb ells mateixos, abandonaven per a sempre el recinte sense alçar la veu, cansats de viure eternament en terra de ningú i enganyats a perpetuïtat per una classe dirigent ruin i covard.

L'anunci de la renovació de Emery ha tornat a posar de moda allò de no renovar el passe, ja de plàstic i de difícil ruptura manual. Frases clàssiques de la cultura de graderia que quedaran en no-res als pocs mesos, quan qualsevol figura bé venuda, amb el seu corresponent vídeo repetitiu en Canal9, provoquen remordiments. Ni entrenadors ni jugadors, han fet fora de Mestalla a cap aficionat. La silenciosa deserció dels “coherents i cabals” la va provocar la anarquia interna del club, l'absència de rumb, l'engany constant de la directiva i la falta de projecte. El pasional, cridaner, i exagerat militant mai compleix les seues amenaces.

Naix un VCF acadèmic.

Aquell manit dit del “ja està tot inventat” adquireix amb freqüent assiduïtat un gran significat. De fet el món de la publicitat no és més que la repetició de velles formules creades en els albors de la indústria, soles que han estat adaptades als temps i necessitats actuals. El que venia en 1910 segueix en vigència, però a diferència de fa un segle el suport publicitari no es limita a un cartell il·lustrat en la porta d'una botica replet de grandiloqüents slogans - “compre la meua beguda i trobarà la felicitat”- sinó que conta amb un anunci de soles uns minuts en els majors centres comercials de la nostra era, que no són altres que les televisions.

En l'actualitat les empreses esportives caminen llescant-se els sessos a la recerca de noves vies d'ingressos per a plantar cara a la costosa activitat diària en la qual s'ha convertit el futbol modern. Ja és una pràctica estesa, encara que no generalitzada, les accions per a l'explotació dels estadis, tant en actes socials com esportius de tota índole. Una novetat que va nàixer en USA en els anys cinquanta i que va creuar amb promptitud el toll per a arribar Europa una dècada més tard, caent de forma gradual en l'oblit fins al seu total abandó. Potser els més majors recorden vetlades de boxa en Mestalla, carreres o fins i tot espectacles de motor, escenes que eren habituals en els recintes futbolístics europeus a meitat del segle passat.

Hui dia les mateixes activitats que van ser oblidades fa més de tres dècades s'estan desenvolupant en els diferents arenes dels clubs punters del món. En l'estadi del Ajax es celebren partits de bàsquet, concerts d'òpera o fins a representacions teatrals, i en l'Arena auf Schalke són comuns els espectacles d'esport extrem i partits d'hoquei gel, entre moltes altres coses. Encara que potser, el més exitós siga el de l'Arsenal, on de forma diària s'organitzen exposicions fotogràfiques, presentacions cinematogràfiques, ponències i conferències de tot tipus entre les entranyes del Emirates. Oci alternatiu pel qual les societats esportives obtenen suculents ingressos a través de la creació de les seues pròpies empreses. Recentment el FC Barcelona va estrenar el “Nou Camp experience” adaptant-se al model que va iniciar el València en la nostra lliga amb VCF-EVENTS, pel qual posava al servei de l'aficionat el seu estadi per a la celebració de banquets, comunions, conferències, congressos i tota classe activitats que tingueren cabuda en del vell coliseu de l'avinguda de Suècia. A pesar de la pomposa novetat local, no es tracta més que de la recuperació de lo que varen començar a aplicar les franquícies de les grans lligues nord-americanes durant el passat segle i que amb fí encert han dut amb especial mestratge a un estadi superior.

Però el València, a través de la seua fundació, ha donat un pas més enllà en la socialització de la seua marca i en l'aprofitament de les seues instal·lacions. Baix la denominació “The Academy” el club ha obert les seues portes al món de l'educació privada i la formació esportiva. Una escola d'ensenyament on no soles impartirà coneixements, oferint oportunitats educatives de primer nivell, a més, el projecte s'ha convertit en un gegantesc departament de recursos humans del que poder traure profit formant als seus propis professionals. Este complexe educatiu compta amb cursos en diverses branques: màsters en gestió esportiva, organització de clínics, diplomatures en comunicació... Una formació que no soles inclou el tracte amb els avanços tecnològics – compta amb aules virtuals – sinó que a més cap la possibilitat que els seus alumnes accedisquen a beques per a estudiar a París en la prestigiosa escola de negocis AMOS (escola de comerç e indústria esportiva) , i tot, baix l'homologació de la Universitat de València.

Innovació? Molts podran dir que esta iniciativa ja l'apliquen alguns clubs, altres potser dirán que és una novetat del món modern. No obstant això la història ens pot deixar badallant al comprovar que una idea tan novedosa com "The Academy" troba el seu passat docent en la pròpia institució. A meitat dels anys setanta Alfredo Ruiz Ferrandis en el seu càrrec de director de les seccions esportives va iniciar de forma esporàdica una sèrie de ponències en recerca de la professionalització de l'esport, proposant i estudiant millores en els seus mètodes de treball en nom d'un rendiment esportiu més competitiu.

Un germe que apenes uns mesos després va servir com excusa per a la creació del “Centre d’Estudis Esportius” , del que Alberto de Miguel va ser el seu primer director. Aquell centre va náixer amb un esperit divulgador - arribant a contar amb un departament d'història i estadística - sense més fi que difondre, aprofitar i estudiar la cultura esportiva de l'entitat. Un centre on esportistes i socis podrien formar-se i realitzar estudis sobre dret i medicina en les seus vessants esportives i en un sens fi més de matèries, inclús podent aconseguir la formació suficient per a treballar de secretaris en algun dels equips vinculats a l'entitat. Una eina en mans de divulgadors i estudiosos per a benefici propi.

La vocació altruista amb la qual va nàixer el centre del senyor Ferrandis ha derivat gràcies a les vicissituds modernes en un model de negoci, una via de finançament a través de l'educació en el món del futbol. Encara que no tot es centra en aules i en diplomes. L'acadèmia també serveix com font d'ingressos gràcies a la utilització de les instal·lacions esportives. Una de les formes de traure-li rendiment a Paterna és a través de VCF-Training, un dels paquets que integra l'acadèmia, aunant despatxos amb camps d'entrenament. A través d'esta ultima, aquells equips professionals, amateurs o d'empreses que vulguen perfeccionar els seus mètodes d'entrenament podran acollir-se a algun dels diferents programes especialitzats amb els quals conta el centre: Basic-Sport , Premium o Wee-kend. Els dos primers no soles estan a la disposició de clubs locals o nacionals sinó també estrangers, on trobaran allotjament a pensió completa durant un període de fins a sis dies.

A través de la seua pròpia historia el València ha parit una formula d'ingressos de la qual apenes n'hi han notícies en el món del futbol. No almenys en estes circumstàncies. El més semblat a “The Academy” resideix a Amsterdam, on l'Ajax dins del seu centre de formació conta amb la seua pròpia escola d'entrenadors, de la qual fa ús, contant en el país tulipà amb un alt prestigi. Igualment el Milan-Lab gràcies una prestigiosa xarxa de beques ajuda als professionals de la fisioteràpia i educació física a completar la seua formació. Esta idea, potser nascuda de la crisi, en el seu afany d'obtindre finançament per al pagament dels crèdits pertinents, situa al VCF un pas per davant de la resta de clubs en la indústria del futbol, erigint-se així per primera vegada, en avançada d'un model que pot aplegar a ser exitós.

The Academy – Cursos

- Escola d'idiomes: aprenentatge de l'espanyol. Aules virtuals, també s'estudiarà història del VCF. Destinat a professionals i estudiants desplaçats.
- Coaching esportiu: destinat a directors de grups, entrenadors i esportistes. Mètodes de superació personal, potenciar virtuts, i superar moments d'estrès i bloqueig.
- Curs d'Entrenador: Contarà amb la presència d'entrenadors de l'escola del VCF i amb la col·laboració de J.L. Oltra. De moment soles està destinat al carnet de futbol base.
- Esport i Desenvolupament: programa dirigit per a professionals, ONGS, fundacions e institucions publiques que vulguen trobar en l'esport una via de desenvolupament social e integració.
-Dret esportiu: curs especialitzat en el dret esportiu. Negociació de contractes publicitaris i laborals en el futbol d'elit...etc
- Gestió ambiental: Indicat per a responsables i gestors d'instal·lacions esportives, recursos i tècniques per a optimitzar l'explotació ambiental dels recintes esportius. Curs impartit per enginyers forestals i en gestió ambiental.

The Academy- Universitat i Postgrau (Universitat de València)

-Màster en gestió d'entitats esportives: Organització d'esdeveniments, gestió d'entitats esportives, fundacions..etc L'alumne rebrà una beca per a estudiar a París en la prestigiosa escola de negocis AMOS.
- Diplomatura en comunicació: S'especialitzarà als professionals de la comunicació en la gestió de gabinets de comunicació i prefectures de premsa, estratègies comunicatives..etc Contarà amb practiques en dies de partit ACB amb el Power Electronics València i en el València CF.
- Història del VCF: Curs impartit per Alfonso Gil sobre l'estudi i coneixement de la història del club
- Seminaris i conferències: s'impartiran seminaris i conferències de diferent índole vinculats amb el món de l'esport i tota la seua maquinària: gestió, màrqueting, comunicació...etc.

The Academy – VCF –Training

- Basic Sport: sessions d'entrenament amb tècnics del VCF destinats a clubs professionals o amateurs. Pla d'entrenament personalitzat, allotjament amb pensió completa. Inclou Tour per Mestalla i eixides d'oci per València.
- Premium Sport: Sessió de perfeccionament i desenvolupament tècnic per a equips, a triar durant tres o sis dies, amb un mínim de dos sessions per dia. Allotjament amb pensió completa.
- Week-end Sport: grups d'amics o equips d'empresa, entrenament i partit en la ciutat esportiva. Inclou Tour per Mestalla.
- Un dia en el VCF: grups de 25 persones (escoles i públic en general) , conèixer per dins el funcionament de les instal·lacions del VCF.
- Clínics: el club es posa a la disposició d'entitats vàries per a organitzar clinics en les seues instal·lacions, així com desplaçar-se a qualsevol punt d'Espanya o el món juntament amb els seus professionals per a impartir-los.

30 anys de Heysel!

Es compleixen trenta anys de la Recopa de Heysel, el títol europeu més important que descansa en les vitrines de Mestalla. Ací la crònica que el seu dia va aparèixer en el Mundo Deportivo.