Futbol i sang en Ciudad Juárez

Mirant un partit de futbol per la televisió Robert Andrew Powell es va sorprendre a si mateix, cervesa en mà, desviant la mirada per a presenciar l'assassinat que retransmetia la finestra del seu apartament. Va contemplar allò donant clops a la seua Coronita com qui veu la repetició d'una jugada intranscendent. Eixa senyal el va advertir que havia d'abandonar la ciutat si no volia tornar-se boig. Duia un any en Juárez i ja havia interioritzat la violència com l'ha interioritzat l'escàs milió d'habitants censats oficialment. En aquells dies d'esbalaïment, eixia a córrer pels matins creuant-se amb tolls de sang com qui passeja per Londres un matí qualsevol d'hivern i es topa amb una densa boira. Al supermarket, on parava a comprar la premsa del dia, penjaven cadàvers del pont que donava fons a l'estampa. Allà, enmig d'un carrer tan fantasmal com terrorífic, un cap tallat presidia un lloc de burritos ambulant. Cansat de contar morts recorda horroritzat com mesos arrere, en l'estació de servei en la qual havia estacionat, apareixia el cos de Pedro Picasso, l'entrenador de l'equip juvenil de Indios de Ciudad Juárez, i com la notícia semblava no haver importat a ningú al club fronterer.

Els seus companys reien com es riu en la intranscendència, entrenaven com qui entrena en la ignorància d'allò que l'envolta. La seua mort va ser una estadística més per a unes gents que en aquells temps arribaren a presenciar 30 assassinats violents per nit. Powell havia arribat a Mèxic des de Nova York, era periodista en atur amb una hipoteca que amenaçava amb deixar-lo sense casa ni lloc on anar, que en aquella cruïlla, va decidir gastar els últims dòlars que li quedaven en una bogeria. Quan encara tenia redacció que visitar va llegir una notícia captivadora, Francisco Iborra, empresari mexicà vinculat al PRI, acabava de fundar un equip en Ciudad Juárez, la capital de la mort, el forat negre i podrit del món occidental. I allò, calia contar-ho.

En el seu adéu el club lluita per evitar el descens. Treviño, l'entrenador, motiva als seus xics ensenyant-los imatges de xiquets assassinats a l'eixida del col·legi, de cossos penjant de pals de telèfon. “Sou el parèntesi per a esta ciutat. Amb Indios, Juárez no sagna”. Però ja res funciona. Els temps feliços van acabar. Els seus futbolistes – que abandonaren els luxosos cotxes perquè eren assaltats a colp de metralleta per uns altres que ni tan sols tenien aire condicionat – reben amenaces de matons enviats pel propi president per a forçar-los a abandonar els apartaments que este els va entregar en propietat com via per a saldar fitxes impagades. Els jugadors desapareixen sense més d'un dia per a un altre, fugen per a tornar a Argentina, Colòmbia, per a creuar la frontera i enrolar-se en la MLS clandestinament. “No llegíem periòdics per a no entrar en pànic” diria l'argentí Maggiolo al diari Olé una vegada abandonat Mèxic. Al seu llibre – This love is not for cowards, salvation and soccer in Ciudad Juárez – Robert Andrew Powell relata la historia d'una ciutat que va creure salvar-se gràcies al futbol.

“Hem recuperat Juárez” declarà el governador de Chihuahua. Dos anys abans que Powell es sorprengués sense immutar-se veient a través de la finestra del seu apartament un assassinat, el club fundat per Ibarra va assolir un ascens sonat a primera divisió. Els càrtels van amenaçar amb que aquella seria la nit més sagnant de la història, però la ciutat per primera vegada va fer cas omís a les seues amenaces i va eixir al carrer per a fer-se amb ella. Celebraven un ascens èpic al futbol gran. L'autor defensa en la seua obra que Indios va pacificar Juárez quan estava vivint la seua etapa més cruenta – 3951 assassinats aquell any – , els sociòlegs, no obstant, afirmen que als sicaris també els agradava el futbol. Quan el baló rodava per El Benito la sang no tenyia la ciutat. Assassins i víctimes compartien graderia, seient al bar i passió pel club. Van ser els anys més feliços que recorda la població.

Les pàgines de This love is not for cowards, salvation and soccer in Ciudad Juárez taquen de sang, de conflicte, però també transmeten esperança, és el relat de com l'artefacte més simple del món, un esfèric de cuir tacat de fang, pot proporcionar pau i optimisme al racó més salvatge del planeta. En aquella efervescència, Indios va passar de lluitar per la permanència a colar-se en la lluita pel títol de primera divisió. Les estadístiques d'assassinats minvaven a cada triomf d'un equip que ja era més que això. La llunyania dels titulars violents i l'atenció centrada en onze xics darrere d'una pilota va deixar aflorar la sornegueria més irònica que ha conegut Mèxic. El principal grup d'animació del club va arribar a cridar-se “El Kartel”, mataven funests auguris per a donar pas a moments irrepetibles. Hui, els seus integrants, recorden amb nostàlgia aquells dies de salts i càntics en l'estadi, eixa sensació d'eufòria veïnal que dugué a Juárez als noticiaris del país per a parlar de gestes i glòries en lloc de misèries i vergonyes humanes.

Els ecos d'allò ara ressonen en un estadi saquejat, deixat perdre, els únics pobladors del qual són les males herbes i els moments oblidats. La derrota en semifinals davant Pachuca va deixar a Indios a un pas de la final per a iniciar el ràpid descens en la muntanya russa en la qual s'havien pujat sense adonar-se. Durant el Clausura van ser incapaços de guanyar partit, no havia diners, Ibarra s'escudava en promeses incomplides de polítics que van jurar una operació especulativa per a construir un estadi nou. Juárez es tornava a enfonsar en la misèria d'aquells que la sustenten. En la frontera amb Estats Units va ser un equip de paries i jugadors de lligues menors els que pararen les bales, els que portaren il·lusió a una població castigada fins quan somia, foren els que portaren a Juárez al més alt del futbol mexicà esperonats per les ganes de viure dels seus habitants.

“Indios era l'única cosa positiva que tenia la ciutat” diu algun exjugador. Indios va dibuixar somriures en persones que mai van saber esbossar-la en el seu rostre. Encara que només fora durant 24 hores a la setmana, van aconseguir gelar l'infern. L'última imatge de l'equip ens deixa un grup de jugadors gestant amb indiferència la seua enèsima derrota en un estadi trist, lluny de la bullícia dels bons temps, els càntics acompanyen la decadència, encara que sense la mateixa passió que abans. En aquell trànsit els homicidis es tornaren a disparar fins arribar al seu sostre històric. L'acusació de frau fiscal sobre Ibarra va dur al club a declarar la insolvència. L'expulsió de la lliga i la posterior liquidació fou la bala que matà al equip que va transmetre alegria en la ciutat on la mort té casa pròpia. Xiquets pegant puntades a un baló en polsegosos solars, taques de pegament en els automòbils i una pintada en un mur de l'autopista fent referència a “El Kartel” són els únics vestigis d'un passat que Ciudad Juárez sempre enyorarà.

This love is not for cowards, salvation and soccer in Ciudad Juárez no és un llibre complet, Powell va abandonar l'atur amb la història de Indios, ara des de les seues columnes al New York Times relata la seqüela d'una obra que duu camí de convertir-se en la sensació de l'any. A través de les pàgines de la dama grisa Andrew relata la diàspora, l'exili d'empleats en Colorado expulsats per la violència... la seua visita al búnquer en el qual Ibarra viu envoltat de guardaespatlles en El Paso, on li regala al periodista, minuts abans de signar la liquidació del club, les medalles que van certificar l'ascens de l'equip. En les seues últimes línies l'autor parla d'una ciutat nostàlgica i òrfena que espera resant l'arribada d'algun pròcer local o forani que regale a Juárez un equip de futbol que els retorne aquell parèntesi enmig del malson que els van furtar.