El Soldado polític

 Puedes leer esta entrada en castellano haciendo clic aquí 

Amb la sensació de que havia alguna cosa fent de tap, comencen a aflorar declaracions en el nou jardí d'Amadeo Salvo. El primer colp baix va arribar des de Brasil. La crítica a una decisió presa hores arrere va nàixer de la boca del últim gran baluard que els queda als Toldrá en el club. Amb eixe sabor a paraules eixides de boca aliena Soldado tornava a exercir d'amic fidel que executa la galtada a la nova administració. Durant tota la temporada, i també al passat curs, mai va tindre objeccions en donar la cara pel president Llorente, al que li ha d'agrair l'augment de fitxa que li va regalar fa dotze mesos per a major glòria d'un club raquític en lo financer. Fins i tot sense temor en posicionar-se més enllà del convenient, el davanter sempre va saber estar al costat de qui el va portar a Mestalla i tan bé el va cuidar sempre.

Sols és una mostra que ha de saber llegir el nou inquilí per a comprendre que l'administració Llorente i la xarxa clientelar que ha deixat darrere de si mai li serà fidel. Massa favors es deuen els uns als altres com per a obrir el ventall a nous aliats. “Jo no seré qui venga a Soldado” va arribar a declarar l'exgestor a sou del nostre banc amic en una de les seues últimes compareixences abans de perdre el ceptre de poder. El punt sobre el qual es dóna suport les recents ganes de parlotejar de qui havia de ser capità el pròxim curs. Roberto i els seus agents li devien al vell règim el favor de no crear-li un problema forçant la seua eixida. Ara té via lliure i motius – tant esportius com de fidelitat – per a fer el necessari. Ja no hi ha tap que valga ni elegància que es porte.

Les aspiracions del davanter són totalment legitimes, i una estupidesa per a qualsevol voler retraure-li alguna cosa en eixe aspecte. Encarrilant la trentena, amb les seues millors xifres golejadores recént parides, i un palmarès personal ple de teranyines, fan els ingredients necessaris per a iniciar el camí d'eixida. El criticable del discurs s'amaga en el rerefons polític i estratègic que té. I en les roines formes emprades. Retindre al futbolista una vegada pronunciades les paraules màgiques es converteix en una tasca quasi impossible. En estos casos el màxim que es pot aconseguir és ajornar la decisió una temporada i guanyar temps per a trobar un substitut des de la tranquil·litat, i si s'escau, donar-li un últim premi al golejador retocant-li mínimament la fitxa per a fer-li augmentar el seu particular catxé en la nova destinació. Potser eixa és la prioritat en estos moments per a la família.

Eixe quedar-se sols en un club que veia seu ha sigut la motivació que ha trobat per a de cop i volta descobrir la mediocritat latent en la institució, i fixar-se en models més ambiciosos construïts amb la mateixa austeritat. A falta d'oculista trobat de casualitat en alguna favela brasilera, Soldado, i també Rami, eren conscients de tot això des de fa molt i mai van gosar declarar-lo en públic. Més bé, els seus discursos eren diametralment oposats, afins a les paraules eixides de la boca de l'expresident i la seua cort. Encara per elegància i respecte el golejador hauria d'haver tingut més tacte envers un club i un president que no han cessat a repetir pública i privadament la paraula “referent” associada amb el cognom Soldado, escrivint “ambició” al encapçalament del seu nou projecte. El jugador s'ha equivocat, o li han fet equivocar-se, en les formes i en els temps emprats. Una patinada desagradable que mal portada pot desembocar en assumptes tèrbols. I no és la primera.

El dia que Salvo finalitze la seua particular lluna de mel, haurà de començar a guanyar consciència de la selva en la qual es mou el futbol, amb les seues punyalades i camarilles, i avançar la neteja en l'estructura administrativa de la SAD. Està a temps de ser el botxí en lloc de la víctima. En cas contrari, acabarà veient-se enmig d'una boda rebent cordials salutacions dels Lannister.