Djukic: El mariscal silenciós

Va amanéixer la capital castellana amb el seu rostre copant les marquesines i els racons de la ciutat, estava pertot arreu, era la imatge de la campanya d'abonats del Valladolid. El principal actiu del club blanquivioleta s'asseia a la banqueta per a dirigir la tropa. Ja durant l'ascens els jugadors van quedar relegats a un segon pla mentre una abarrotada plaça corejava incessantment el seu nom: 'Djukic, Djukic...' El serbi va arribar a un club amb un futur incert i sense rumb, per a prendre el timó i donar-li la volta. El buit existent, l'absència de líder, ho va ocupar sense problemes carregant amb la responsabilitat. El Valladolid ja era ell.

De gest sec però de cor amable este eslau de missatge directe e idees clares mai va tindre por als reptes. Amb la mateixa tranquil·litat que va traure aquell baló amb el genoll al ja llunyà 2002 es va dirigir a una banqueta desnonada, a un club abandonat a la seua sort. Els condicionaments propicis perquè qualsevol eixira corrent ni tan sols van ser un 'però' en la seua decisió. Ara Castella plora la seua absència mentre Mestalla aplaudeix el retorn d'un mariscal d'àrea enfundat al seu tratge. Ha hagut de bregar amb vestuaris rebels i clubs morosos eixint indemne de tot això, a Alacant va transformar un equip derruït en una cosa decent, i per Sèrbia va haver de conviure amb l'esquizofrènia tant al Partizan com a la selecció fins ascendir a primera i mantrindre en ella a una plantilla que es va acostumar a treballar sense cobrar.

Djukic és d'eixes persones de vida curta però de vivències extenses. En les seues esquenes es veuen les cicatrius dels moments difícils i al seu rostre la satisfacció d'haver-los superat tots. Com bon serbi tracta a l'atleta amb duresa per a traure-li el màxim rendiment, encara que és d'usar més la paraula que el puny «Jo no sóc d'eixos que a força de punyades busquen autoritat. Vull convèncer als jugadors a través dels meus coneixements i el sentit comú. Crec que això és el més important». Si destaca en alguna cosa és perquè fuig de l'ambigüitat típica de l'entrenador mig, és dels que parlen clar i són concisos, i ho és perquè el que diu ho creu fins a predicar amb l'exemple. No va tindre objeccions en eixir a roda de premsa per a enlletgir la conducta dels seus jugadors - «hem sigut uns cagons» - ni per a llençar per terra un fitxatge sospitós contractat a última hora perquè «açò és un centre d'alt rendiment, ací no pot vindre qualsevol». Djukic allà on anà va acabar sent el líder del vestuari i el referent de la graderia. Ho duu en la sang.

Al seu primer gran projecte aterra com qui aterra a casa d'un germà, amb la tranquil·litat de poder obrir els armaris de la cuina sense que siga mal vist. Adequa el seu discurs al d'un entusiasta vivint el seu somni per a situar-lo al nivell d'una entitat que des de dins costa veure-li les altures que projecta cap a l'exterior. Tal vegada excessivament ambiciós per als propis, però entendible per a qui passa d'entrenar a Omar Ramos i Alberto Bueno a tindre a gent com Canales, Banega, Soldado o Joao. A Djukic se li han obert les portes del cel i se li ha disparat l'optimisme, com qui acostumat a passar fam es topa amb una taula plena de pa dur i formatge. Ara ja no haurà d'enfrontar-se a sales de premsa buides ni a viure en absència de mitjans de comunicació, les seues posaderes jugaran contra els interessos d'un entorn amb vocació d'influir en el club i capaç d'arribar a qualsevol cosa per aconseguir-lo. El seu èxit es mesurarà en la capacitat per a navegar en tals aigües, en les mateixes que van naufragar tots el seus antecessors situats entre Benítez i Valverde, triomfadors per dedicar-se en plenitud al seu treball sense entrar en eixos jocs.

Vivint el seu particular 1982 el VCF ha trobat en Salvo i Djukic al seu Felipe González i Alfonso Guerra. Un baló d'aire fresc, revitalitzant, enmig d'un entorn tancat per a deslligar les esperances en una militància cansada de les velles formes. Que este escenari idíl·lic dure fins a setembre o s'estenga més enllà només dependrà de la bona direcció d'estos dos rostres joves que tenen la missió de canviar-li el gest a un club massa antic per als temps que corren. I en eixe escenari potser qui millor s'adapte a la new age siga Mirsolav i la seua capacitat de lideratge, la convicció per a fer debutar a jugadors de 18 anys en tots els equips als quals ha entrenat i amb una filosofia de grup unit lluitant braç a braç col·lectivament, agressiu e intens per a ser protagonista del partit. Amb ell no cal agarrar-se a la teoria ni a les esperances, el seu discurs i les seues formes vénen acompanyades d'un currículum extens on s'ha vist aplicat allò que predica. El repte ho trobarà en l'emboltori, en una samarreta amb pes perquè té ànima i en les exigències d'un club instal·lat en les altures. El que a Valladolid és sinònim d'èxit a València ho és de fracàs, en eixa metamorfosi haurà de sobreviure si vol convertir-se en papallona.

El decàleg del Mariscal

- Yo he sido un defensa al que le gustaba el fútbol ofensivo. Esa era mi filosofía de juego. Pero también me gusta defender bien y sobre todo de manera organizada. Siempre quiero que mis equipos dependan de sí mismos

- Lo único que me vale es el campo y ahí todo el mundo tendrá su oportunidad. Los jugadores tienen que saber que lo más importante es trabajar y ser positivo, y el día en que llegue su oportunidad, aprovecharla.

- En el fútbol importa la calidad y no tanto la cantidad. Tenemos dos o tres miembros del equipo B que nos están ayudando y que están creciendo con nosotros. Esto también es una llamada, un toque de atención para que los integrantes del filial sepan que si hacen bien las cosas pueden tener su oportunidad.

- El año pasado ya probamos muchos jugadores del B que han debutado con el primer equipo, y se van quedando los que valen. Esto es muy cruel, pero el fútbol es así, sobre todo en Primera División. Es fácil llegar pero después…

- Si no existe una filosofía dentro del club y a mí me dicen que escoja entre un canterano o un jugador que esté ya hecho, yo, que soy entrenador y sé que me piden resultados, elijo lo segundo. Pero si existe dentro del club la filosofía de subir canteranos y trabajar con ellos, tienes que adaptarte y modelarles. Eso sí, el entrenador siempre va a lo más seguro.

- Yo no soy de esos que a base de puñetazos buscan autoridad. Quiero convencer a los jugadores a través de mis conocimientos y el sentido común. Creo que eso es lo más importante. No quiero ni puedo ser amigo de ellos, pero quiero que sepan que hay una línea que nos separa y un respeto mutuo, mío hacia ellos y al revés. Para eso no hace falta ni gritar ni dar un golpe.

- Nuestra fortaleza es la unión, un buen vestuario y gente predispuesta a trabajar, con ganas de mejorar y rendir. 

- Si son cagones es porque el entrenador también es cagón y no les consigue transmitir confianza. Yo siempre estoy con ellos y cuando el equipo es cobarde es porque yo he sido cobarde, porque le he transmitido el miedo y no he sido capaz de infundir la confianza necesaria. Mi trabajo es poder convencerles. Creérselo es fundamental para salir a por el rival sin miedo y sin tapujos. Yo siempre les digo que si salen y son ellos mismos, pasan por un aprendizaje, pero si salen con miedo y no están cómodos, no existe una mejoría.

- De unos aprendí cómo hay que hacer las cosas y de otros cómo no hay que hacerlas. He aprendido mucho de gente como Benítez, Ranieri, Cúper o Toshack, pero siempre tienes que ser tú mismo. No puedes copiar a Mourinho o Guardiola y pensar que con eso ya serás un fenómeno. Tienes que aplicar tu filosofía, aunque extraigas lo que te gusta de otros entrenadores.

- Todo es cuestión de hablar y de cuidar la conducta. Así un vestuario siempre es mejorable y manejable. Estos chicos, si algunas veces tienen una conducta poco adecuada, es porque no se les ha conducido bien y no se les ha llevado por el buen camino. Hacen falta ganas para querer llevar bien a estas personas a las que muchas veces no les quieren decir la verdad, porque parecen de otra galaxia. Si enseñas los valores verdaderos no creo que haya ningún problema para conseguir cambiar las actitudes. Son gente normal, y suelen tener buen fondo. No tiene por qué ser difícil trabajar con ellos.