Perill, espanyolització

A finals dels noranta es deia per Alemanya que només un equip format pels suplents del Bayern seria capaç de plantar-li cara a l'equip bavarès. Eren els anys de plom del futbol alemany, amb estadis vells i ruïnosos buits, equips en fallida i amb jugadors que fregaven els quaranta anys omplint les plantilles dels clubs de la Bundesliga. Només la sorprenent irrupció del Kaiserslautern al 1998 (fou campió sent un recent ascendit) i l'accident del Dortmund al 2002 evitaren que el conjunt de Munich guanyara aquells últims vuit campionats. Era una superioritat mínima, d'haver el Leverkusen superat la seua por al èxit el Bayern haguera signat una dècada amb un sols títol de lliga.

En l'actualitat, i des de fa mesos, al país teutó s'ha obert un seriós debat per a evitar que la Bundesliga es convertisca en la nova lliga espanyola. Un terme que es va encarregar de destruir Jürgen Klopp amb la brillantor que li caracteritza: “En realitat anem cap a la nova Escòcia, on només mana el Celtic”. Uli Hoeness es va mostrar preocupat i va prometre un gran debat nacional per a estudiar que es podria fer per a evitar la monopolització del campionat. El president del Bayern, que ha revolucionat la comercialització de l'esport a Alemanya als últims 20 anys, és conscient que el primer perjudicat d'una lliga 'a la española' (terme que s'usa amb freqüència en la premsa alemanya) és el seu propi club. I ho va fer no sense abans llançar un missatge: “On estan tots els diners que ha guanyat el Werder amb la Champions als últims anys? En què s'ha gastat el Wolfsburg els diners? Ens preocupa la situació, no és bo traure-li 25 punts al segon, però no és culpa nostra”.

Encara que Hoeness ho negue, en certa manera si que és culpa del Bayern. A diferència d'Espanya els problemes de la Bundesliga – tremendament elogiada a Europa, però amb molts defectes a ulls dels aficionats locals – no radiquen en les diferències econòmiques ni en un enfrontament d'entitats arruïnades contra clubs que s'enriqueixen a costa dels altres. Resideix en una qüestió d'imatge. Quan el Schalke va contractar a Raúl molts ho varen veure com una frivolitat, però en realitat l'operació responia a un anhel històric de l'entitat de Gelsenkirchen. Durant anys la institució minera ha tractat d'atraure grans jugadors europeus a la conca del Ruhr, però estos mai han vist atractiu ni en la competició ni en l'entitat a pesar de posar-los sobre la taula fitxes milionàries. Signar una vella glòria a la recerca d'un últim gran contracte fou la seua única oportunitat.

Recentment Der Spiegel va revelar que el Wolfsburg li paga al brasiler Diego vuit milions d'euros, entre sou base i primes per rendiment. No obstant això l'entitat depenent de la Volksvagen és incapaç de convèncer a jugadors de nivell per a jugar al seu club. Haguera acceptat Van Persie fitxar pels llops oferint-li més diners dels que guanyava en l'Arsenal? El Bayern és l'única entitat atractiva per al jugador continental, a l'únic club que un jugador mitjanament rellevant acceptaria anar encara que haja una dotzena que puguen oferir-li els mateixos diners i un projecte ambiciós a la Bundesliga.

El Dortmund paga als seus millors jugadors unes fitxes que freguen els cinc milions nets per temporada, suficient per a seduir a qualsevol estrella emergent, però ni tan sols amb Klopp i el seu subcampionat d'Europa és capaç d'aconseguir-lo. En eixa tessitura els rivals han de conformar-se amb formar talent i tirar mà de prometedors jugadors holandesos, polonesos, txecs, nòrdics... i tanmateix no poden retenir-los quan exploten seduïts pel poder de la Premier League, el glamour del Reial Madrid o l'atractiu del Bayern.

El Friburg, que ha estat lluitant per la quarta plaça durant tot el curs, té a deu jugadors de la seua plantilla formats en la seua pedrera. L'Eintracht Frankfurt, altra de les sensacions del campionat, compta amb vuit futbolistes de 20 anys, i amb set menors de 25, a més de dos que no superen els 18. En l'Hamburg només cinc jugadors dels 25 en nòmina han nascut abans de 1988. El club del diamant duu quatre temporades madurant un grup de joves talents que començarà a donar-li resultats dins d'una o dos temporades, mentre, el Bayern amb Guardiola i Götze poden seguir dominant sense oposició el campionat. Eixa és la diferència que fa possible 'l'espanyolització' de la Bundesliga.

El conjunt bavarès no competeix amb talents en formació, els deixa madurar als seus clubs i quan estos han arribat al punt òptim els fitxa aprofitant-se de la seua reputació. No va tindre objeccions en gastar-se 22 milions d'euros en Neuer, ni 40 en Javi Martínez. Fa valdre, com agrada presumir al seu president, que són una maraca global mentre els seus rivals són mers equips de barri condemnats a reinventar-se cada pocs anys. Els cicles històrics de la Bundesliga ens diuen que el Bayern mai ha sigut campió quan ha tingut un rival seriós pel títol, la seua gran sort és que eixos rivals duren en l'elit tres temporades. Van fitxar a Mario Gómez del millor Stuttgart, a Ivica Olic i Jerom Boateng del millor Hamburg, a Götze del millor Dortmund, a Mandzukic del millor Wolfsburg, a Klose del millor Werder Bremen i a Ballack del millor Leverkusen fent ús del seu poder d'atracció. És la forma que tenen d'afeblir al enemic local.

Els propietaris del Westfalen Stadion veuran marxar als seus millors jugadors després del èxit continental veient-se obligats a començar un projecte amb nous i prometedors futbolistes que necessitaran altres dos o tres anys abans de donar un rendiment adequat, i ho haurà de fer lluitant contra la potència bavaresa que seguirà solidificant el seu equip amb estrelles consolidades. La realitat del futbol alemany es troba en una estranya paradoxa. Els seus clubs cada any són més rics, guanyen més diners i tanquen els exercicis amb beneficis majors, no obstant això les diferències amb el Bayern al terreny de joc cada dia són més grans.

Peter Hess, del Frankfurter Allgemeine, posava l'accent en el factor Champions com element diferenciador. Segons Hess el Bayern, que només s'ha perdut una edició de la Lliga de Campions des de 1996, ha contat durant tot este temps amb uns 25-50 milions assegurats per temporada, mentre els seus rivals domèstics no han pogut consolidar-se a Europa. De fet l'èxit del Borussia Dortmund és una raresa històrica, generalment tot equip, llevat del Bayern, no sol quedar entre els quatre primers quan compagina Champions i Lliga. Als últims 15 anys excepte el Werder Bremen i el conjunt de Westfalia ningú ha aconseguit repetir tres temporades consecutives la seua classificació per a la màxima competició continental.

Recentment el setmanari Die Zeit publicava un decàleg amb mesures a adoptar per a evitar el risc d'una Bundesliga polaritzada. Entre elles estava l'abolició de la llei Bosman, lluny de restringir l'ús d'estrangers busca imposar que almenys 6 titulars siguen seleccionables pel combinat nacional. Un altre dels punts, parlava de crear un fons nacional on dipositar els premis UEFA per competicions europees i repartir-los equitativament entre tots, igual que suprimir els bonus per rendiment al repartiment televisiu per a ajudar a una major igualtat. No a molt tardar projectes de diners com el Red Bull Leipzig apareixeran per la primera divisió alemanya i s'hauran d'enfrontar al mateix problema que la resta. Com convèncer als millors jugadors per a que recalen al seu equip? Alemanya en lo futbolístic té un greu problema d'atractiu, té els suficients diners per a permetre's a molts dels millors jugadors del món, però estos no volen acudir llevat que els cride el Bayern.

És l'estranya situació d'un campionat envejat i referenciat fins la sacietat, un model de futbol social, on es gasta el que es genera, que ha de vore com les estrelles eviten recalar al seu futbol per a fer-lo en projectes que conten amb el suport d'un magnat. Açò ha dut als clubs a decidir-se per l'aposta en la fabricació dels seus propis cracs amb una inversió en instal·lacions i personal que en alguns casos freguen els vint milions d'euros. Potser eixa sobreproducció de talent faça impossible que l'equip de Munich puga absorbir-la tota i acabe sucumbint davant els seus rivals. Però mentre la segona generació de canterans arriba a la maduresa, només un equip format pels suplents del Bayern podrà plantar-li cara a l'equip bavarès als pròxims anys.