L'eterna crisi del València.

Si algú creu que el VCF alguna vegada ha sigut un club sanejat i pudent en l'econòmic, que es lleve eixa idea del cap. L'història de l'entitat, tant en la seua època de club de futbol com en la de societat anònima esportiva està repleta de forats monumentals en els seus balanços econòmics. La més greu fins al moment, per les seues conseqüències, va ser la del 86.

La construcció del gran Mestalla allà pels anys 50 va ser el causant de la primera gran crisi econòmica de la història. El projecte mai es va finalitzar, reduint-se este a la meitat, tenint previst finalitzar-lo anys més tard, quan les finances de l'entitat es recuperaren. Mai va arribar eixe dia. Luis Casanova i la seua junta, van sufragar el projecte amb aportacions personals, avalant e hipotecant béns propis per a salvaguardar la continuïtat del València. La riuada del 57 va agreujar la crisi financera fins l'extrem. Casanova esgotat i amb la seua economia personal molt tocada, va abandonar la presidència en el 59. Els abonaments a 10 anys i un projecte de pedrera, van ser les solucions al forat econòmic. La travessia pel desert va ser llarga i tediosa, maquillada pels èxits europeus en la Copa de Fires i la cosecución de la copa del 67. Les classificacions en lliga en la dècada dels Beatles van ser més que discretes.

El renàixer arribaria amb la lliga del 71, que va donar pas a una nova època d'autoestima. Tres finals consecutives de copa i un subcampionat de lliga, al costat del títol aconseguit en Sarrià, van donar pas a l'arribada de Kempes, primer gran jugador que seria precedit per Bonhof. La copa del 79, la Recopa del 80 i la Supercopa d'aquella mateixa temporada, va ser el final daurat a una època d'estabilitat que va portar el pitjor moment en la història del club. Els grans dispendis econòmics per a aglutinar a l'elenc d'estreles que conformaven aquell equip va ser engrandit per les reformes que va patir Mestalla a causa del mundial del 82. Els escassos rèdits esportius van acabar per fer inviables estes inversions. Després d'ajustaments extrems de comptes, i de temporades agòniques, el València va donar amb els seus ossos en segona. Aquell equip, envellit davant l' impossibilitat de renovar la seua plantilla i havent perdut tots els seus jugadors de talent, va arribar a l'extrem d'haver de realitzar els desplaçaments en els seus cotxes particulars, ja que el club no disposava de diners per a sufragar els viatges.

Ja en segona, Paterna va prendre altra vegada la paraula. De la mà de Tuzón i d'una generació de jugadors de la casa el VCF va renàixer de les seues cendres. L'ascens a primera va portar una època d'esplendor en lo econòmic i social. Tot no podia ser perfecte, malgrat el gran treball en els despatxos i a pesar de contar amb equips de reconegut talent, la falta de mentalitat i caràcter guanyador va enfonsar a l'equip en una lamentable depressió. Taló d'Aquiles que va suposar l'eixida del que pot ser considerat com millor gestor en la història moderna del club. L'arribada de Paco Roig i Manolo Llorente van obrir una nova etapa que ha derivat en la situació actual. Des de l'any 2000 el VCF duu evitant causes de dissolució venent futbolistes o parcel·les.

La millor època en el plànol esportiu també ha sigut la pitjor la vessant econòmica. En l'any 2000, després de guanyar la Copa del Rei a Sevilla i classificar-se per al seua primera final de Champions, el VCF no podia fer front a les fitxes de la primera plantilla. Motiu pel qual, confessat amb posterioritat pels autors, Claudio López va ser venut al gener d'eixe mateix any a la Lazio per 35 milions d'euros, cobrant una part important el mateix dia de la signatura, diners que es van destinar , juntament amb les vendes de Farinós i Gerard, més l'obtingut via UEFA, per a equilibrar el pressupost i evitar la fallida tècnica. Un any més tard, Mendienta emularia als seus companys.

Les incorporacions de Baraja i Aimar (total 40 milions d'euros) afegides a les monumentals despeses invertides en la colònia de rumans (germans Ilie,Popescu, Serban..etc sense oblidar als Fagiani, Diego Alonso, Campagnolo i Morigi), van suposar un augment en les dificultats financeres del club. Durant diversos anys el club no va incorporar futbolistes a la seua plantilla davant l'escassesa de fons en les seues arques. Ángel, lateral de Las Palmas per 2,8 milions d'euros va ser rebutjat davant l' impossibilitat de contractar futbolistes a causa d'un deute contret amb Hisenda que va bloquejar la situació. Revelliere amb una opció de compra de 3 milions va haver de ser tornat per no poder executar la seua compra. Aquell equip, miracles de la vida, va ser capaç de guanyar 2 lligues i una UEFA pràcticament sense incorporar jugadors.

En 2002 la situació del club va arribar a ser agónica. L'operació amb Múrcia Puchades, per la qual se li va vendre a la immobiliària alacantina edificabilitat de la futura requalificació de Mestalla, va evitar la dissolució de la societat. Dos anys més tard, al juny de 2004, el club es trobava en situació de fallida tècnica. Com va titular Las Provincias al novembre d'eixe mateix any, el VCF necessitava ingressar més de 30 milions d'euros abans de desembre de 2004 per a evitar la dissolució. Mesos més tard, seria presentat en societat el pla Porxinos, que al igual que l'operació de Múrcia Puchades va evitar la catàstrofe.

Vendre Mestalla i traslladar-se a un estadi nou era l'única solució possible ja en aquells anys per a eixir del pas, no havia per on agafar al VCF. Va arribar Soler de la mà del poder polític amb bríos de grandesa. L'animadversió de la seua arribada va portar les primeres conseqüències. Per aquells dies Soler era acusat de vindre a enriquir-se a costa del club. La seua popularitat es va intentar alçar a força de fotos. Els herois del doblet van ser renovats a so de bombo i platerets. Llorente va abandonar el seu càrrec de conseller delegat el 30 de Juny de 2006, la seua ultima gestió, com així apunta Levante-emv en una notícia del Divendres 30 de Juny d'eixe mateix any, va ser la consecució del famós crèdit amb Bancaixa, causant de l'actual situació. La seua estada com a conseller ras es va allargar fins a finals d'any. Ja en 2007, va ser presentat com president executiu del Pamesa.

El desgavell de l'era Soler va portar alguna cosa més que problemes econòmics. Pèrdua d'identitat, serietat i estabilitat. Cosa que anteriorment, a pesar de les guerres pel poder, l'estructura del club sempre havia aguantat ferma, apuntalant els delicats fonaments d'un club en ruïna. Els números, proporcionalment als ingressos i patrimoni, son més roïns, la seua presidència ha sigut la més casposa i surrealista que es recorda en segles, propiciant una sangria sense precedents. Es tan extensa la critica cap a la seua gestió que obviarem els detalls, l'hem viscut tots en primera persona com per a entendre este gran parèntesi, en favor de fer suportable la lectura.

En l'actualitat, el mercat immobiliari evita poder vendre patrimoni per a salvaguardar la continuïtat de la societat. No hi ha lloc per a més Murcias Puchades o Porxinos. I sense els èxits esportius, la realitat del club és més crua que abans, sent igual de greu. Ara no n'hi han copes que tapen les vergonyes. L'inutilitat de la gestió del club en els últims temps ha sigut patent, quedant abocats a una situació més que complicada, sent la venda de futbolistes l'única via de salvació. El que demostra la baixesa en l'explotació de l'empresa, basada en un model anacrònic propi del segle passat i totalment allunyat de l'empresa moderna. Cap gestor del VCF en els últims 20 anys ha estat a l'altura de les circumstàncies, demostrant que el càrrec els ve massa gran per a les exigències que suposen una empresa de tal calat.

Un es pregunta, donant un colp d'ull als últims gestors que ha tingut esta SAD en l'últim decenni, com es possible que el VCF estiga viu. Un miracle, no te altra explicació.