! Què torne el de la banderola !

Com hereus d'aquelles masses que viatjaven en ferri cap a la ciutat condal per a copar les graderies enemigues d'entusiasme valencià, es van presentar en una vesprada de maig del 49 centenars d'anònims amb rostre. Els seus noms no han perdurat en el temps, ni tan sols la seua llegenda, la tradició de viatjar a patolls cap a on els colors blanquinegres indicaven s'ha perdut encara havent millorat les condicions per a tal assumpte. Aquella penya desconeguda és hui una escletxa en una fulla de paper marcida pels anys, una foto esgrogueïda i maltractada per les planxes d'impressió tan imprecises d'aquells temps que ens narra la seua història en un breu.

El món que van habitar ja no existeix, i les tornes, han canviat massa. En aquella vesprada de Les Corts el gran era el visitant i el vingut a menys l'equip local, moments on il·lusionar-se pel resultat a un partit important era possible i no una utopia més pròpia de passats desgastant tamboret en la barra d'un bar. Eren dies en els quals la premsa catalana titulava els encontres de derby indistintament del veí a enfrontar. Lo del Espanyol era odi, i no va ser un assumpte menor que es va oblidar en un parell d'anys, eixe pique irracional que va nàixer a mitjan dels anys trenta per un intercanvi de pedrades es va estendre fins que el segle XX pintava canes i patia xacres pròpies de l'edat. El Barça no era diferent, encara que era més, les altures magnifiquen i les distàncies tendeixen a deixar-lo tot en l'oblit.

Mentre aquell València CF opulent resistia l'envit, hereu d'un gentil botiguer que va deixar la seua vida per vestir aquella història donant-li coloret, aquells homes de tratge perduts entre la multitud agitaven una banderola. 1-0 per al Barça. La final de copa perillava, però el de la banderola seguia cridant ! Hurra València ! Un himne pròxim a la fundació, ja oblidat després de ser devorat sense pal·liatius pel Amunt. 2-0 per als culés i qui un dia va ser el millor equip d'Espanya veia perdre l'avantatge que portava de l'anada. Però la banderola seguia agitant-se. «Esta banderola té història, arreplega les signatures de tots els campions i velles glòries del VCF dels últims 25 anys». Tal era l'entusiasme que la premsa local va decidir preguntar-se qui eren aquells que no paraven de cridar. I van seguir. La final volia que Epi es convertira en llegenda, i no estava disposada que per una d'aquelles el Barça li desbaratara l'història que havia delineat amb precisió.

«Sempre que portem la banderola, el València triomfa» La remuntada, en aquell equip que podia vendre casta en quantitats industrials i encara li sobraria per a guanyar a qualsevol, es va produir en un ambient que ja donava al equip català per vencedor, desconeixent la tossuderia d'un grup que no contemplava la rendició com a opció, i emparats baix la màgia d'un tros de tela signat per la història, van acabar congratulant a la senyora final, ja preocupada per si aquell basc cabut s'anava a perdre la festa que li havia preparat amb cura i dedicació. En la qual, per descomptat, el de la banderola tindria la seua invitació assegurada, i un cantó preparat per a afegir a aquell tros de tela unes quantes signatures més que testificaren que aquells temps on vèncer no era un impossible van existir de veritat, i no són fruit d'una llegenda urbana, ni propis de la mitologia local.

Hui la història es narra amb el vers canviat, on guanyar ja no és una possibilitat. Ni tan sols la incertesa del resultat perdura en la idiosincràsia del futbol, un esport cada dia més matemàtic on no hi ha lloc per a l'emoció, ni tan sols per a racons reservats en els quals poder aferrar-se a banderoles màgiques o sants vestits amb túnica i botes de futbolista, sabent-se per endavant el resultat dels grans, deixant de preguntar-se si guanyaran per a començar a parlar de per quants ho faran. Per a la resta la derrota agònica ha deixat pas a la indiferent victòria, duent el triomf al mateix escenari que la desfeta, a cap lloc, arraconant l'èxit fins a convertir-lo en alguna cosa tan impròpia que arriba a la categoria de miracle.

El senyor de la banderola va desaparèixer amb el gol d'Epi i mai es va tornar a saber d'ell, potser, penedit per no traure de l'armari eixe tros de tela ja santificat en aquell 0-2 a Mestalla que va privar, per enèsima vegada, a aquell VCFd'un doblet que tots donaven per fet. Existeix encara eixe objecte de culte?, fins a on va viure l'home encarregat de col·leccionar en la seua superfície els autògrafs dels cracs d'aquells temps? Qui era?, quin és el seu nom? Com a penitència a la traïció comesa, donant pas a una equació perfecta de resultat previsible, caldrà recórrer cada vegada més a les relíquies del passat per a trobar indicis de triomfs celebrats. Ja van quatre temporades sense vèncer a cap rival 'del següent nivell' i no pareix que existisca un final pròxim.

PD: Peu de foto, publicada a La Vanguardia, comença dient: «Un grupo de aficionados valencianos que vinieron a Las Corts con un banderín histórico...»