15 de maig 2012

Carta a Mauricio Pellegrino

Flaco, com hem canviat des que vares anar-te'n. El VCF que vas deixar ja no existeix, i el que vas a trobar-te està per inventar. Sort que saps de que va açò, conscient de que el fracàs és una possibilitat, fidel creient com eres de que la derrota ensenya i que amb ella es millora. Encara que ací de la derrota fa molt que no aprenem. Eixe és el problema. L'entorn amb el qual et trobaràs no és ni l'ombra del que va ser, ara jeu acomplexat, dividit, mediatitzat i temorós, temorós per tot. El VCF de hui dia viu demanant perdó per ser el que és en lloc d'enorgullir-se per ser-ho. Pareix que tindre una història que defensar i una grandesa que respectar siga motiu de vergonya, vivim instal·lats en el personalisme, en l'obsessió d'uns dirigents per trobar la idolatria sectària del respectable, obcecats a igualar per baix per a cercar la glòria des de la mediocritat.

Menysvaloren el passat flaco, ! el menysvaloren !, fins ho menyspreen per a engrandir amb misèries el present. No se com et sentiràs al escoltar, i no en poques ocasions, que allò que vareu aconseguir fou un regal, que el vostre esforç va ser una invenció de la nostra imaginació i que vau guanyar per llàstima dels rivals a manera de favor. Nosaltres mateixos repudiem les nostres gestes per a defensar als autors d'un present discret. Així estan les coses per ací.

Mestalla ja ni tan sols és hostil amb el rival, i que dir-te de l'àrbitre, acostumats al marcatge a l'home ara campen a plaer, el que antany es tornava en escàndol, mocadorada i cántic en contra arengats per un equip dolgut en el seu orgull hui passa desapercebut, soles ens falta convidar-los a Copacabana com agraïment per equivocar-se en la nostra contra. Ja ni protestem. Et sorprendrà vore com el camp tampoc s'ompli davant la visita d'un Reial Madrid que es sent alleujat amb la comoditat que observa en les graderies en comparació amb el passat. Fins i tot acomiadem a Cristiano Ronaldo al crit de “Messi, Messi” en lloc d'utilitzar qualsevol insult, com faria una massa social amb personalitat i estima amb tal de no caure en la despersonalització del fan asiàtic.

I el club?, ai el club, ni es defensa quan li ataquen. Renunciem a Adrián per a no emprenyar a Lendoiro, no siga que acabem en els tribunals. No toquem a Capdevila per a no molestar a Fernando Roig, encara que ell encarisca els nostres fitxatges alçant un telèfon. De Florentino ja ni riem. Ho hem convertit en el nostre millor amic, fins li donem la raó en tot, inclús en allò que ens converteix en una mera comparsa. Només aspirem a passar per la vida sense fer soroll, per a no molestar. Actuacions que antany concebíem com escandaloses, impossibles d'imaginar, ara les acceptem amb normalitat, fins i tot les aplaudim. Qui ens ho anava a dir.

Aquell equip contestatari, rebel, que no s'imposava límits, famolenc, orgullós.... ja no està, ens ho van furtar. Vivim amb llistons sobre els nostres caps, amb temors que ens tenallen. Aquelles històries que no en poques ocasions ens han contat, són això, històries oblidades. Els veterans, com fèieu vosaltres, ja no arengen al nouvingut advertint-lo de que ací no es ve per a ser quart, sinó per a lluitar per tot. El novençà en l'actualitat aterra emprant un discurs ambiciós i guanyador, enganyat per la grandesa que encara desprèn esta samarreta més enllà de les nostres fronteres, tornant-se les seues paraules estranyes a les nostres oïdes davant la falta de costum – així estem – per a adaptar-les a la mediocritat a les poques setmanes de compartir vestuari. En eixe aspecte no necessiten massa temps per aclimatar-se.

Que records Mauricio, no en poques ocasions recórrec a eixa estampa que ens va mostrar Minut a Minut en el túnel de vestuaris on cridaves a pulmó: “Vamos muchachos, que se note quien está por encima en la tabla, fuerte desde el principio” ara hi ha qui ens crida bojos per considerar un fracàs fer el ridícul. Dol veure a gent jove i amb qualitat viure sense aspiracions, emprant paraules més pròpies de qui té amarrada la retirada. Esta gent, Mauricio, no remuntaria 8 punts al Reial Madrid, i no ho farien no soles per no voler, sinó també per no tindre a ningú que els fera creure que tal bogeria era possible. Ara eixim a jugar derrotats.

Però el passat no va a tornar, i allò lluny de fer-nos aprendre ha aconseguit que ens oblidem de qui som. Vas a trobar-te un vestuari freturós d'autoestima, buit d'orgull, sense personalitat. Amb gent que sembla atrapada en unes vacances eternes. El teu treball ací va a ser més psicològic que tàctic, més disciplinari que pedagògic, recuperar l'orgull d'un equip costa més que fer-los mantindre la posició en un sistema. I eixe monstre té tres caps, ni el club ni l'afició fan com feien antany de contrapès. Vas a estar a soles, inclús trobarás enemics en la premsa si intentes reinstaurar eixos valors.

Flaco, és així de trist, però la gent ja no es sent identificada amb este equip, existeix la sensació de que en lloc de defensar la samarreta es passen la vida riguent-se d'ella, fixat, que ni ser humiliats en el terreny de joc els afecta en el seu orgull, tornen a casa entre bromes i riures en lloc permanéixer atrapats en aquells silencis sepulcrals que posaven els pèls de punta, i que tu bé coneixes. Fins ens fan capitans a ultratjadors i pirates. On hem arribat. Per a entendre a este equip cal llençar d'estadístiques ja que no deixa sensacions que degustar, soles tenim xifres.

Hi ha qui tracta de fer a la gent idiota, i t'ho vendran només aterrar, si no ho han fet ja. Si eres capaç de recuperar la identitat d'este equip el militant es sentirà orgullós, i serà més feliç fins i tot veient al seu equip quint que tercer. Encara que els presentadors del No-Do venguen altra cosa, això és el que vol la gent, un equip pel qual poder traure pit, que done eixa sensació, encara que siga mentida, que viuen la samarreta que vesteixen. Si aconsegueixes això la resta arribarà per si asoles, com va arribar abans. El populo és conscient de la lliga que viu i no va a demanar utopies, encara que estos anys hem tingut oportunitats de tocar metall deixant-les escapar per indolència, fent que es pague amb sang l'errada.

Se que odies el circ que arrossega el futbol i això m'agrada. Necessitem recuperar l'entrenador antipàtic en les rodes de premsa, que deixe d'anar-se de sopar i festa amb certs mitjans per a vendre la seua ànima a canvi de protecció. Es fa urgent tornar al lideratge en la banqueta, encara que això supose trair el credo del teu amic el president, un obsessiu que necessita el protagonisme absolut i que no tolera que un empleat li faça ombra. Ahí tindràs a la gent del teu costat sempre. No cometes l'error d'acceptar tot això flaco, tens coses molt més importants de les quals ocupar-te, i si ho fas, hauràs llençat bona part de la confiança amb la qual arribes pel WC. No et desitge sort, perquè la sort és per a qui no sap. Soles et demane que no et traïsques a tu mateix i que mantingues recta la teua línia. Ací t'esperem flaco, per a retrobar-nos amb el passat i poder inventar un nou futur.

Et deixe algunes declaracions teues que he llegit en la premsa argentina que em criden l'atenció:

- "Quiero empezar mi carrera como entrenador, vivir mi experiencia, tomar mis decisiones. Para mí no tiene nada que ver ser ayudante con ser cabeza. Aprendí un montón con Rafa, una experiencia riquísima, un lujo. De hecho, apenas me había retirado como jugador, recibí propuestas para trabajar de principal pero todavía no había terminado el curso y prefería no quemar etapas. Las equivocaciones son las que más te hacen aprender. Y uno aprende a ser entrenador entrenando, no detrás de una computadora, las experiencias prácticas son las más ricas."

- “La derrota es parte del fútbol y te enseña más que la victoria, siempre es así. La mayor parte de mi vida como futbolista he estado en el vestuario ganador y me di cuenta de que la derrota te vuelve más humilde, más persona, te hace preguntarte más cosas, ser mejor, entrenar con más ahínco, no te hace sentir pleno. Cuando uno no está cien por ciento realizado, siente que le falta algo. Tener la ilusión por mejorar es lo mejor que te puede pasar en la vida, porque no te relajás. El éxito no es para nada formativo”.

- "Lo mejor de un equipo es ser protagonista de un torneo, pelear hasta las fechas finales; después la moneda puede caer para un lado o para otro, pero cuando peleás un campeonato en algún momento el título llega. En cambio, si todos los años salís 10° o 12° o 14° no va a pasar."

- "Yo creo que el talento se construye. Las personas que son obsesivas con su profesión son mejores que los demás. Si vos le dedicás diez horas a tocar la guitarra, vas a ser mejor que uno que le dedica una hora. Cuando a mí me preguntan si el fútbol me lleva mucho tiempo, respondo: “Todo el que vos quieras”.

- "Al jugador inglés le decís cien saltos y son cien saltos; tres horas de fútbol y tres horas. Al final te preguntan por qué, pero primero lo hacen. Los latinos, por ejemplo, somos muy diferentes a los anglosajones. Si bien los latinos tenemos más personalidad para encontrar respuestas dentro del campo, cuestionamos todo. Por eso el jugador latino tiene más capacidad para resolver situaciones inesperadas. Pero no nos gusta la organización. El anglosajón es al revés."

Declaracions de Pellegrino a la revista argentina El Gráfico - Gener de 2012 -

10 comentaris:

vivi ha dit...

igual el flaco no domina el valencia

THB ha dit...

Tenim la sort de que tots els argentins que han passat per ací han acabat entenent el valencià... molta gent nascuda ací no pot dir el mateix.

Pillgrim ha dit...

Un flaco para recuperar los valores perdidos. Ahora solo falta que sepa entrenar.

@Jointvi ha dit...

la verdad es única y absoluta. Tus palabras hacia el nuevo mister están llenas de todo eso,q brilla por su ausencia en el VCF.

@MarceGiordano ha dit...

Está genial la carta,pero me parece un pelín pesimista el panorama con el que se describe el actual Valencia

Alvaro Orero ha dit...

jaja, así es. Supongo q tiene q ver con ser crítico sobre ciertos valores q no se entrenan en el cesped. aún así, no le falta razón.

@MarceGiordano ha dit...

en eso estoy de acuerdo,el equipo ha perdido los valores que le caracterizaban y hay que recuperarlos.....

aún asi,el equipo sigue entrando en Champions,por tanto,la situación actual aun siendo mejorable,no es mala, pero siempre es más sencillo recuperar esos valores desde la champions,y no desde la posición de SEV,DEP,VILL....

Adri_kol ha dit...

magnífic article desme, de lo mijor que he llegit teu, q ja es dir.

Miguel Cavero ha dit...

‏tengo que usar el traductor,pero leerte me encanta.Explicas muy bien lo que nos corroe el alma a los valencianistas estos años

Anònim ha dit...

Has sabido reflejar lo que pensamos muchos. Ojala Pellegrino la pudiera leer.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...