La copa com renovació.

La Copa del Rei va ser menyspreada fins a la sacietat perquè “no era d'equip gran interessar-se per ella”, afirmaven els savis com excusa per a deixar passar oportunitats i moments de glòria que podrien haver trufat d'èxits les vitrines de qualsevol club que haguera mostrat un mínim esforç i altre tant d'interès en la competició del K.O. Ara, des de l'altra cara de la moneda, quan torna a ser de grans guanyar-la - encara que siga per a perpetuar un monopoli - la grandiloqüència del trofeu i les ànsies de tot el món per conquistar-lo el fa tornar a escena, abandonant l'ostracisme crònic en el qual vivia, per a convertir-se en l'anhel d'aquells que tenen en esta competició l'única via d'escapada per a eludir la dictadura mediàtica i esportiva en la qual viuen.

En esta interminable carrera per la contradicció hem passat de quasi celebrar humiliacions coperes en mans d'equips de Segona B – per permetre centrar-nos en la champions o en la lliga – a que les mateixes provoquen destitucions, frustracions, i arravataments d'ira amb els quals omplir el purgatori de projectes nonats, que deixen pas a profundes crisis, de les quals, molts, soles són capaços d'eixir a força de garbelles internes i revolucions absurdes. En eixe camp minat i esquizofrènic, amb la copa lluenta de nous brios, haurà de trobar el bo d'Unai Emery la signatura de la seua pròxima renovació.

El torneig, especialment en el València CF , ha contat sempre amb una generalitzada simpatia, dotant d'un aura de lluita sense caserna l'escenari de la contesa per a fer les delícies d'un públic addicte al futbol bronco i a les nits coperes d'antany, que tant han marcat l'esperit combatiu d'un club, que sempre, va tindre clar l'estil a practicar per arribar al èxit. Essències que van servir d'embalatge per a exercir de taüt sobre aquells que urdíen derrotes útils o es deixaven vèncer sense oposició davant equips menors, però que per contra, també van servir d'encimbellament per a rosters dispersos i poc competitius, com va ser aquell de 1979, que va trobar en els torneigs curts el camí ideal per arribar a la immortalitat que atorga la història.

El calendari, com ho va ser anys arrere, és propici per a que, donant un pas endavant i mostrant una seguretat fins al moment inusitada en els moments clau, es puguen arribar a unes semifinals amb les quals rescabalar-se de tants colps injustificats en eixos moments on tot equip ha de decidir si quedar-se en el furgó de cua o donar el pas cap al vagó de cap. En tot just 20 dies, el VCF Emeristíc té l'oportunitat de demostrar al món que és capaç de competir. En cas contrari, el sobre-esforç al qual es veurà obligat en el futur serà un obstacle de difícil superació per a que el preparador basc trobe la indulgència, i per tant, una renovació que a dia de hui es troba oculta entre la gespa del Sanchéz Pizjúan esperant ser rescatada.