8 de des. 2011

La burbuja del fútbol.

El València en els últims temps s'ha convertit en un ninot recurrent al que poder menysprear de forma burlesca sense que ocórrega res. És més, en la majoria d'ocasions, són els rectors del club els quals es presten a que es mofen de la institució de forma gratuïta, tot per uns minuts de glòria en pantalla, per una defensa tèbia e interessada de les seues persones, o simplement per a justificar u ocultar els seus propis errors airejant draps bruts del passat. Tot això sense importar-los gens ni mica el preu en imatge, ja irrecuperable, que estan obligant a desemborsar a la institució.

Les acusacions gratuïtes de dopatge o compra de partits són regades amb indiferència. Mentre altres clubs acudeixen als tribunals i aconsegueixen indemnitzacions milionàries – El Barcelona a Le Monde – en el València disposen catifes roges i cars mengars als mateixos que ens insulten, cada vegada que estos, decideixen instal·lar el seu set radiofònic en la capital del Túria per aprofitar-se de la marca VCF. I tot això, sense una trista disculpa prèvia per les seues contínues ofenses, ni un frontal rebuig per part dels dirigents, més pendents - els d'ara i els d'abans - en lubricar convenientment les seues posaderes.

Per comuns al llarg de la nostra història més contemporània, eixes actituds no deixen de ser reprovables. Lo trist és que ja es presten a ser ridiculitzats en nom d'intentar guanyar imatge en l'exterior. Així va aparèixer Llorente fa una setmana en LaSexta, deixant-se convertir en un bufó amb tratge i corbata que no va dubtar a entrar al drap realitzant afirmacions que deixen bocabadat al més pintat, incapaç, de defensar als seus propis aficionats – més aviat li va donar la raó – quan el presentador d'este show, ni curt ni mandrós, no dubtà en qualificar de delinqüents a aquells que acudeixen a Mestalla. Potser la baixesa intel·lectual residisca més en els despatxos que en les graderies, vistes les paraules que va proferir el gestor a sou de la nostra caixa amiga, poc preocupat a entendre la relació de la violència en el futbol amb les societats des-estructurades comuns en països o sectors on la situació econòmica és precària durant dècades, i máxim, quan l'afició del València, si és famosa per alguna cosa, és pel seu civisme i exemplar comportament.

Molts s'han vanat que el metratge “parla molt bé” del club, i de “la seua grata” gestió per a eixir de la crisi. Envege a aquells que així ho pensen, perquè després de veure el programa dos vegades, encara no he aconseguit trobar la part on s'exposen les accions realitzades, les gestions perpetrades, els acords arribats, els plans de futur o els sacrificis realitzats per a redreçar el rumb de l'economia. Més enllà d'un plànol obert d'un estadi parat, presentat per un dels periodistes més immorals que existeixen sobre la terra (i beneficiat per múltiples convenis publicitaris signats amb el club) fent afirmacions de les quals per vergonya hauria de callar-se, no hi ha ni una sola referència a la gestió. Llevat que vulguem agafar com a tal la seqüència on se'ns caricaturitza a un president que viu apagant llums i prohibint als seus empleats agafar l'ascensor. Encara que no és d'estranyar. Si no se'ns expliquen en les juntes d'accionistes, tampoc anava a ser diferent en un programa de televisió.

El repartiment d'entrepans en l'aeroport és altra mostra esperpèntica amb la qual poder comprovar les cotes alcançades pel ninot del pim-pam-pum en el qual s'ha convertit esta institució, antany respectada i que es feia respectar, i que hauria de fer reflexionar al departament de comunicació, encarregat de revistar el programa, després de veure les cares d'indignació dels jugadors, i molt més, després de les tèbies però seques paraules d'Albelda al còmic: “Per a menjar ens arriba.”

Segons pareix, per a cuidar, i respectar la imatge del club, no.

"Los Salvados"

Madrid, Barcelona i Atlètic no van aparèixer en el reportatge, algunes veus comenten que es van negar, encara que a l'hora de denunciar, de posar els punts sobre les íes, i de pintar-li els colors al món del futbol, no fa falta entrar en un estadi, ni asseure's davant un president. L'associació Señales de Humo és un bon punt de partida per a conèixer la realitat social i econòmica del Atlètic de Madrid, embargat per hisenda (el 60% dels traspassos van per al fisc) i on les accions de la seua divisió immobiliària (que entre altres coses és propietària del Calderón) estan lliurades com garantia, al costat dels seus ingressos televisius, per a solucionar un deute de més de 90 milions d'euros pel IVA defraudat des de 1996 fins a 2009.

Altres associacions fiscalitzadores amb les actuacions del Reial Madrid també podrien haver aportat un punt de vista més general sobre la convivència del futbol amb el poder polític, havent estat el club blanc agraciat amb re-qualificacions per ordre del que fora president del govern de 1996 a 2004, i que han estat dutes Estrasburg per incomplir cadascuna de les pautes legals que es requereixen. Sent també interessant el punt de vista dels anteriors directos del diari Marca i Onda Cero, víctimes de les influencies polítiques de Florentino Pérez, una relació club-premsa, que seria revelladora poder conèixer en més profunditat. Del Barça millor no parlar.. espies, guardaespatlles, vises...

Encara que si ho fem de la bombolla, no es pot passar per alt el fenomen de les agències de representació, hui dia antiquades pels moderns fons d'inversió, que sense escrúpols, s'aprofiten de les necessitats econòmiques de les entitats per assecar les seues pedreres i omplir les plantilles de jugadors “prestats”, que davant un eventual traspàs, deixaran quantitats ridícules en les arques dels seus clubs mentre un rest interminable d'agents es beneficiaràn, presidents inclosos. Per a obtindre informació sobre açò també hi ha a Espanya persones competents que podrien haver aportat un interessant punt de vista i unes declaracions d'alt valor per a entendre com funciona este negoci amb la seua eterna inflació, causant a la llarga de ruïnes i concursos de creditors.

El futbol és un món que dóna arguments de sobres amb els quals traure-li els colors, però segons sembla, és massa cansat, i potser no interesse, aprofundir en les clavegueres, és molt més còmode fer programes superficials, insulsos, i que no diguen res, aprofitant el tòpic-típic amb el València de rerefons, un joguet molt comú. Qualsevol que perda un mínim de temps a bussejar per la immensa majoria de webs, portals i diaris digitals del món sencer, veurà que només apareixen notícies referides a la situació econòmica, fins i tot les escasses referències esportives estan trufades d'apunts financers. És el preu que hem pagat per eixe cainisme institucional amb el qual tapar vergonyes pròpies airejant les heretades.

Encara que el joc més demagògic i perillós és aquell de que els deutes del futbol els paga l'esperit sant. Pot ser que així siga en altres llocs, però ací el preu pels excessos comesos corren a càrrec del València CF SAD, no d'un ens abstracte del que és complicat determinar la seua existència. Este club en el passat (2002) va saldar els seus deutes amb hisenda, havent de provocar un forat en les seues arques que no li va permetre fitxar jugadors en quasi tres anys. Idèntic panorama ocorre en esta ocasió amb els interessos bancaris, els prèstecs personals, i altres aparells financers, que s'estan sufragant rigorosament amb fons propis, igual que es va fer en el període 1999-2004, on la institució va salvar dos causes de dissolució i va entrar en una fallida tècnica.

Tanmateix, de no ser per les urgències dalportianes, l'ampliació de capital es va planejar de tal forma que la majoria correguera a càrrec d'aficionats i empreses privades, prèviament “contactades”, deixant en mans del creditor el sobrant, d'existir, en les ultimes rondes. El destí d'eixes accions, més tard o més prompte, serà acabar en mans d'alguna o algunes fortunes, no de les institucions públiques.

Fins a les escasses requalificacions amb que hem sigut agraciats han hagut de passar per centenars de filtres judicials i altres tribunals administratius, en els quals, lluny de rebre un tracte de favor se'ns ha perjudicat. En Porxinos gràcies a la filtració del senyor Morata, aprofitant-se de l'amistat intima que proferia en aquells temps amb Soler, ens va costar 15 milions d'euros i haver de realitzar una sèrie de concessions que van enterbolir una operació idíl·lica. Situació idèntica que es va viure en Mestalla, on es va tirar per baix a l'hora de concedir-nos metres d'edificabilitat a causa de la pressió social viscuda en aquells dies amb l'operació. Sense oblidar la condemna que obliga a derruir l'ampliació del estadi gràcies a una errada de l'administració en la concessió dels permisos.

El València CF podrà ser moltes coses, però ací, cada error que cometem, ho paguem car, i amb els seus corresponents interessos.

5 comentaris:

THB ha dit...

Del Vila-real igual un dia haurà que fer una entrada... ven jugadors per a pagar-li deutes al seu president..etc. Com a referència de club merda quedem bé, però la gràcia és que n'hi han pitjors.

Jose Ramón Fuertes ha dit...

Esto es un error histórico muy made in valencia... todavía recuerdo a Cortés como le llamaban "fallera" y no se cuantas barbaridades más y perdía el culo por ponerse al teléfono cada vez que García le requería.

Lo del programa fue bastante decepcionante, y ha cosas que molestan, pero no hay que darle más importancia. Total, Salvados lo ven 4 gatos.. aunque lo rompe en twitter todos los domingos, su audiencia es bastante ridícula.

Moreno ha dit...

A mi me pareció bastante demagogico el programa.

Anònim ha dit...

Podría parlar del seu cap, el senyoret Roures, tot un "gurú" al futbol espanyol...

Anònim ha dit...

Menos mal.. creía que era el único (tras ver el programita de marras), que tenía la sensación de que se habían estado descojonando de nosotros.

Otro éxito de Lolo..de Damiá.

Que penita de club

ARIAS4EVER

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...